"Los fangos del pasado y la ansiedad del futuro"

L'altre dia vaig escoltar això: "El enfermo del alma vive atrapado en los fangos del pasado y preso de la ansiedad del futuro".

Les imatges que acompanyaven la frase, molt eloqüent, eren unes cares de pànic, i terror, que s'anaven recorgolan entre flaixos de colors.

Cert és, el malalt de l'ànima, és aquell que viu près en el fang del passat i el neguit de pensar en el demà.

Un dia vaig escoltar: "que és la felicitat? Doncs anar a dormir sense por i llevar-se sense neguit". Fa anys doncs que no puc dir que sigui feliç, fa anys que dormo amb por i em llevo amb neguit. Sempre que em demanen que defineixi la felicitat, faig servir aquesta expresió.

Viure doncs "en los fangos del pasado" per mi no és res més que recordar aquells dies, aquells moments, en que anava a dormir sense por, en què vivia lliure de no sentir el neguit, de fer el meu dia un dia i fer de la meva nit una nit, que és com hauria de ser.

Però el temps passa, i pel que sembla, el meu fang cada cop és més gran, i el meu neguit més enorme, i el meu futur cada cop més incert i més inalcançable.

Potser em tocarà ser un malalt de l'ànima tota la vida, ja que com em va dir qui estimo, les persones no canvien, i com li dic jo a ella, no existeix res supranatural sinó coses supraintelectuals, és a dir, coses que no som capaços de comprendre.

El meu ara, una copa de vi temblat pel fred que fa a on guardo el vi, una película acompanyada de cigarrets i un bon sopar, ompla el meu estòmac però no ompla el meu esperit. Com s'ho fan aquells que admiro? Que no són més que els humans que viuen tranquil·lament, doncs no ho sé la veritat.

Cada dia a aixecar un nou dia, cada dia a complir amb la missió de lliurar-me del fang del passat, que em perssegueix i deslliurar-me del neguit del demà.

Amiga meva la destresa

Bé, un altre cop m'han demanat un poema per encàrrec, cosa que sincerament m'agrada de fer, però que a vegades penso que no sé ni per a què serveix, perquè en aquest món a mi personalment em cobren per tot (ara parlo mig en broma), i mai he vist ni un duro de tot el que he escrit (inclós el llibre), col·laboracions, etc. I clar nois, llavors demano una foto que m'agrada a un amic i em vol cobrar! (jeje).

Però bé a continuar escribint per vocació, suposo.

Res el poema és per un noi ja crescudet que fa seixanta anys, de caràcter fort i vital, molt viatger i amant de la muntanya, molt patriota podriem dir, i fortament ateo. Us el poso, espero que li agradi i que us agradi.

Per cert, la persona que m'ha demanat l'encàrrec canviarà l'autoria! (bé, és la meva germana i li ho permeto sols per aquest cop, i perquè l'he escrit en deu minuts).

Amiga meva la destresa.


Amiga meva la destresa,
regala'm mitja vida més
la teva plàcida mà esquerra,

per sortejar camins de serra,
i rodolar per pendents d'herba
fins arribar als cims de la saviesa.

Amiga meva la destresa,
ja fa anys que saps de mi,
doncs recorro al teu seny si s'erren

els designis dels humans,
els presagis del mal temps,
i la ruleta de la fortuna i la fortalesa.

Amiga meva la destresa,
regala'm mitja vida més
la teva plàcida mà esquerra,

per continuar aixecant amunt
als fills que com arbre creixen,
i acompanyant la dona que m'eleva.

infinit

Recordo un dia, en que l'Enrique Bunbury va sortir per la televisió, i un conegut, se'l va mirar, amb el seu barret de copa, les seves plumes, i em va dir: "vaya frikie". I el meu amic que tenia al costat entre riures li va dir "doncs aquí tens un fanàtic d'ell", assenyalant-me a mi.

Si existeix un cd que m'hagi acompanyat meravellosament en una etapa de la meva vida, aquest és "pequeño" de l'Enrique. Si, reconec que és un tiu raro, però per mi és l'artista musical més gran que té el nostre estat, a més, potser de ser l'artista total, en molts aspectes, que més m'agrada.

Aquesta canço m'encanta, i la versió a la mexicana, no te desperdici, no em direu que no és genial el Bunbury:






M'emociona sentir-lo, feia temps que no l'escoltava...

Si todo lo que nace perece del mismo modo, un momento se va y no vuelve a pasar...

Morfeo en los campos de jazmín

Morfeo caminaba lentamente
hacia un campo de jazmín eterno,
dónde no cabía ya ni una alma, ni un grano
de hombre o mujer, y se paró justo al lado
de una roca con forma de mañana y ayer
(¿que forma tiene Morfeo, lo que no se ve?),

y justo allí descubrio que no tiene ni pies
ni cabeza, ¡No tiene sentido por los dioses!
Se dijo caminando hacía la flor que más olía;
debo de dejar de dormir y volver a correr, reír,
saborear, andar, pisar, levantar, mirar, robar,
prestar...

Pero Morfeo bostezó, y se echo a soñar,
"incluso yo", se dijo, "debo de descansar".

¡No sueñes por soñar,
sueña lo que puedas alcanzar!

Le dijo un humano que se iba a rezar...

Anzili





________________________________

Fins a quin punt és absurd fins i tot el contingut dels somnis, hem de somniar amb allò que podem aconseguir?, o són les nostres fantasíes i el nostre racó on s'hi permet tot, no sé, a vegades quan tanco els ulls i em venen somnis recurrents que tenia de petit, em dic "si us plau no!, ara ja tens experiència, ja saps com va tot, ja saps que això mai ho tindràs o viuràs...".

A partir d'avui miraré de ser realista amb els somnis, crec, potser així aquests tornen a ser positius i m'aporten quelcom, perquè crec que els humans ens treballem, fins i tot somniant, no?

Ummm... Difícil!

Més lluny de les muntanyes

De petit, de ben petit, amb un sis anys, recordo anar a una festa, i escoltar aquesta cançó, però la versió original de Sopa de Cabra, durant molts anys fou la meva cançó preferida. L'escoltava sense parar, sempre, un cop rera un altre.

Un águila entre gallinas

Es Una antigua leyenda india cuenta que uno de sus valientes encontró un día un huevo de águila y lo depositó e n el nido de una "gallina en un gallinero". El aguilucho nace y vive día a día en medio de los polluelos así va creciendo con ellos. Toda su vida el águila hizo lo que una gallina de gallinero hace normalmente. Buscó en la tierra insectos y comida. Aprendió a cantar de la misma forma que una gallina . Y cuando volaba, lo hacía en una nube de plumas y sólo algunos metros. Después de todo, es así como se supone que las gallinas vuelan. Los años pasaron. Y el águila llega a la vejez. Un día, ve un pájaro espléndido planear en un esplendido cielo, sin nubes. que se elevaba con gracia, aprovechando las corrientes ascendentes, Volaba con libertad apenas movía sus espléndidas alas doradas. "Qué pájaro espléndido!" dijo nuestra águila a sus vecinos. "Qué es?" "Es un Águila, el rey de los pájaros," responde su vecino. "Pero de nada sirve pensarlo dos veces, nunca serás un águila." Así el águila lo hizo, nunca pensó dos veces. Se murió pensando que era una gallina de gallinero. Inspírate en quienes ya han volado, recuerda cuando tu haz realizado tus propios vuelos, Cuando no miramos hacia arriba a veces terminamos pensando que somos gallinas.

_________________________________________________________

És ben cert, a vegades ens mirem a uns mateixos i pensem, "mai podré, sóc una gallina", i no ens adonem de què en realitat som unes esplèndides àguiles. A vegades a nosaltres mateixos ens mirem com gallines, i els altres ens veuem com àguiles que podrien volar molta alt. A vegades ens admiren, i nosaltres mateixos ens desestimem.

No cal fer un treball de super ego, però cal que ens mirem amb més estima. A vegades podem fer molt més del que creiem, sols que no ens ho acabem de creure, o que ens fa por creure-ho (en el meu cas).

Llegia l'altre dia d'Unamuno, que desitjar ser un altre equival a la nostra pròpia mort; tot menys desitjar ser un altre, doncs això significa perdre la nostra identitat, i això és igual a la mort de l'ànima. Quanta raó té Unamuno! Però jo he desitjat ser un altre durant molt de temps, això significa que he estat mort durant molt de temps...