Qui sap si mai

Qui sap si mai, quan el rostoll s'afina

i l'hora esdevé lúcida i suau,

quan és més tendre el vol de la gavina,

els ulls de blau incert d'una fadrina

hauran cercat els meus al cel tan blau.

Qui sap si a l'hora encesa del migdia

i a l'hora fresca i blanca del matí

els llavis d'una verge, amb gelosia,

han preguntat per mi.

Qui sap si els cors han bategat alhora,

si han defallit per un mateix estel,

qui sap si el vent, complicitat traïdora,

s'ha emportat dos sospirs al mateix cel.

Rosa de llum, mig s'abalteix la tarda,

hi ha un somni ingenu a cada estel petit,

la pau d'aquests instants el cor la guarda,

que em neix al fons del pit.

M'ha extasiat el goig de l'hora fina

i ara una son manyaga em besa els ulls;

dintre de mi també el rostoll s'afina,

també hi volen ocells sense aldarulls.

Amor inconegut, si ara et tenia

entre el meu cor i el dia que se'n va,

un bes fóra el cónhort que em refaria

del gran desig que sento d'estimar.

"Qui sap si mai", Miquel Martí i Pol

______________________________

Quin poema més bonic, ja he dit molts cops que el poeta que més m'agrada i admiro, a l'hora que és un mirall i referent (un referent no ha de ser per calcar, sinó per partir-ne, o inspirar-se) és Miquel Martí i Pol. 

Llegint la seva obra completa, m'he aturat a aquest poema, perquè l'he trobat preciós. Certament, quin desig més bonic i important existeix que el desig d'estimar? Perquè l'amor més gran, i més desconegut, no és els que hem tingut sinó aquell que ha d'arribar.

Estimar és una gran part que guardo dins, i el desig d'estimar és molt gran en mi. Quan estimo, quan he estimat, ara fa poc, m'he sentit més jo i més gran que mai.

Quin poema més bonic...

Les peres jovenetes

¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,

que vols que et creguins muda, la boca ben estreta,

i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta

dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;

l'olor que t'esperava del roserar, tremola;

la llum et pren la cara i pel teu cos rodola

i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita

en el camí i el marge i el tros, sobtadament

sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,

l'esguard xipollejant en la llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril

i el so de l'ocellada i el riu s'adelera

poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,

de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades

llavors que tant s'atarda el sol per la vesant;

les peres jovenetes, penjant extasiades

de cabre justes, dintre la boca d'un infant!

Josep Carner, "Els fruits saborosos"

___________________________________

Preciós aquest poema, i tots els poemes dels "fruits saborosos" de Josep Carner. Una obra mestra, sense dubtes. El vaig llegir, aquest llibre, quan tenia divuit anys, i ara, deu anys més tard, encara l'he trobat més meravellós. M'agrada el seu estil, m'agrada l'idea de parlar de les etapes de la vida, de l'amor, de la mort, viscut en cadascuna d'aquestes etapes, amb el joc dels fruits.

Un goig de llegir, i d'estar viu.

Amore e Morte

Es el amor lectores y hermanos míos, lo más trágico que en el mundo y en la vida hay; es el amor hijo del engaño y padre del desengaño; es el amor el consuelo y el desconsuelo, es la única medicina contra la muerte, siendo como es de ella hermana.

Fratelli, a un tempo stesso, Amore e Morte

Ingeneró la sorte.

comó cantó Leopardi.

El amor busca con furia a través del amado algo que está allende este, y como no lo halla, se desespera.

Miguel de Unamuno, "Del sentimiento trágico de la vida"

_________________________________________________________

El amor y la muerte, tal y como canta Leopardi (es como un guiño que me hace la vida, leer ahora en un libro un poema de Leopardi), parece ser hermanos, uno siempre cogido de la mano del otro, el uno no existe sin el otro.

Dicen que en poesia, a nada más se ha versado a parte del amor, la muerte, y el paso del tiempo, que son los grandes temas de siempre.

El amor y la muerte, seguramente mis dos grandes obsesiones en la vida; y las dos, mis dos temas de siempre, como siempre, tan mal llevados.

¿Se puede morir de amor? Yo creo que si, y confio que si. ¿Se puede amar a la muerte? Me temo que si, ¡claro me temo que si!

El amor, en parte es una forma de engañar a la muerte, del amor de dos seres, puede dar como resultado la vida de otro ser, y la vida de otro ser es el engaño perfecto a la muerte. Dos seres mortales, perpetuados en otro ser mortal, que algún día también se perpetuará.

Habla Unamuno de la unión entre dos cuerpos, y habla de tal forma, que en algún momento habla de la unión de dos seres, como si pasaran a ser uno de solo; hace un tiemp habría pensado: "¡Miguel, que exagerado!". Pero ahora puedo decir que no, que lo he experimentado, que se que es, y quizás es, sólo quizás, lo más bello que existe en la vida.

¿Que hay más allá de la muerte? Nadie lo sabe, creanme. ¿Que hay más alla del amor? Nadie lo sabe, también creanme.

El dia que comprenda, que interiorice, que significa el amor y la muerte, quizás, y también sólo quizás, seré un hombre completamente feliz y sano.