Temps de Pas. 1

És ella? És ella!

Sóc seient de terra fet,

sota d’un núvol extrany

de licors de vi i atmetlla,

parpellejo inquiet :

és ella !

Que hi ha darrera el vent?

Si un viu en el darrer cap

de Creus, en l’últim vespre?

Qui sap noi, si en son melic

blanc d’hiverns s’hi reposa

el teu demà somniat de festa ;

parpellejo altre cop inquiet :

és ella ?

La noia del somriure corbat,

que em mira mentre dormo

abraçat al no res que guardo

dins de la poruga consciència.

Parpellejo i no m’ho crec:

és ella!

Qui sóc jo, que et crec meva?

L’escoll d’un port o la vela ?

El millor tresor o la conquesta?

Qui sóc jo, digues-m’ho tu!

Que tu ets ella !

Parpellejo i no sóc pas cec :

És ella?

Si! És ella!

Temps de Pas. No és més que el temps que escric entre un projecte i un altre, per evadir-me, per probar, per sentir, per narrar el que em passa al moment pel cap. No serà meravellós, és més, fugiré del meu propi estil, per probar de ser diferent.

" Por cobardía sustituimos la sensación de nuestra nada por la sensación de la nada. Y es que la nada general apenas nos inquieta: vemos en ella demasiado a menudo una promesa, una ausencia fragmentaria, un callejón sin salida que se abre. Durante largo tiempo me obstiné en hallar a alguien que lo supiera todo sobre sí mismo y sobre los otros, un sabio-demonio, divinamente clarividente. Cada vez que creía haberlo encontrado, debía, tras un examen, cambiar de opinión: el nuevo elegido tenía todavía alguna mancha, algún punto negro, no sé qué recoveco de inconsciencia o de debilidad que le rebajaba al nivel de los humanos. Percibía yo en él huellas de deseo o de esperanza, o algún residuo de pesar. Su cinismo era manifiestamente incompleto. ¡Qué decepción! Y proseguía siempre mi búsqueda y siempre mis ídolos del momento pecaban en algún aspecto: el hombre estaba presente en ellos, oculto, maquillado o escamoteado. Acabé por comprender el despotismo de la especie, y por no soñar más que con un no-hombre, con un monstruo que estuviese totalmente convencido de su nada. Era una locura concebirlo: no podía existir, ya que la lucidez absoluta es incompatible con la realidad de los órganos. "

E.M. Cioran


Si a alguna cosa temo, o em fastigeja, és l'absurditat. Cioran és un filòsof del anomenat filosofia de l'absurd, però els seus textes estan plens d'una abrumadora veritat, tot i que s'anemeni així. Llegir-lo, realment, en molts moments m'ha donat reconfort, he pensat: "Déu meu, no estic sol, hi ha qui ha sentit el mateix que jo en molts moments! I ha mort de vell i per causes naturals!"

Ai nois si us expliqués lo absurd i sense sentit que trobo moltes coses! Realment, escriure, entrar dins del món de la paraula, em salva, em dóna aquella mà que no em donen les coses i les persones. A vegades penso "però que no ho veieu que ningú té raó, i que tothom s'equivoca", el que es queixa del patró trepitja als companys que té al costat com un patró més, el que es queixa de lo malament que va el món, enganya i maltracta verbalment a la seva parella, i el qui no té un all té una ceba.

Que és la vida? Com m'agradaria trobar qui m'ho expliqués clarament! Masses dubtes, masses no raons, guardo dins meu.

Si tingués que dir, però, quina és la meva filosofia, diria que sóc un romantic tragico-comic, al més pur estil de l'origen de la tragedia de Nietzche (ja el citaré molts cops), no sóc pas totalment pessimista.

Molts cops he sentit l'obligació de prosseguir la meva existència, com una obligació real més que com una oportunitat. Però l'amor, resideix en el meu cor, malgrat el pensament que molts cops surgeix. I una abraçada, un petó, un somriure, en dóna tot el reconfort que no em pot donar el pensament.

La meva vida potser és això? Fer feliç a qui tinc al meu voltant? Qui sap, potser si. Estic, qui sap, condemnat a assumir la meva causa vital, escriure i fer senir, estimar i ser estimat, no per tothom, sinó per algú en concret.

No trobo el sentit a la majoria de les coses, però el sentit tampoc em troba a mi.

Però no em puc quedar inmòbl, pensant sempre en el sentit de les coses; he de continuar el camí que un dia vaig abandonar abrumat, i quan em trobi al final del camí pensaré "tenia sentit el camí?", millor aixó que dir-me "té sentit el camí?".

Lila Amada

Lila Amada, més que ser una declaració d´amor, és un cant a l´art d´enamorar-se. No s´escriu per capturar el cor de ningú, més que el de qui l´escriu i el de qui el llegeix. Tot a partir d´un amor cert, d´un enamorament terrible i amagat dins de l´autor durant anys, en escriure´l sent més la necessitat d´escriure a allò que sent, que a aquella a qui estima.

Com l´enamorament mateix, i com el record de l´enamorament mateix, Lila Amada a vegades és dolç, altres romàntic, altres tràgic, i altres malenconiós. Aquest enamorament o retrobament amb l´amor, té inici, etapes, i final, com un fidel reflex del que és l´amor en moltes ocasions. Vol fer sentir amor per dins d´aquells que sentin amor, i solitud per dins dels que sentin solitud.

Bé, aquest és el meu primer llibre publicat, i és sense dubtes una barreja de sensacions estranyes. Per un cantó, el fet de fer-se públic una part de la meva vida, un any, que tinc bastant endarrera, ja que ara procuro mirar endavant, i per altra banda, el fet de que clar, qui publica en part ja és escriptor, doncs enlloc el donen el títol d'escriptor; per un altre cantó he de dir, que jo almenys no me'n sento molt d'escriptor, perquè crec que encara estic lluny d'escriure molt bé, però bé, potser és el meu etern perfeccionisme, el que em fa tenir aquesta sensació... Si les coses en mi no són perfectes no són... Quina mala manera de veure'm a mi mateix.

És però una gran il·lusió, estar a la "venta", que em llegeixin, i que a la botiga, al banc, pel carrer, etc. Em diguin que han comprat el llibre i que opinin, una gran experiència, sense dubtes!

Espero, que algun dia caigui a les vostres mans!

Àlex