dijous, 30 d’abril del 2009

L'aclucadora d'ulls

10 comentaris

L’aclucadora d’ulls


Somriu pacient, en un llit suau,

els seus ulls s’acluquen com les

finestres de quan jo era ben xic,

i la meva àvia entrava a tancar-les,

per fer què la foscor, m’adormís,

(ella no sabia que temia la foscor).


Dorm amb la mà sota del seu cap,

com jo, qui sap si perquè no marxi

a escriure poesies a mitja nit, ni

a passejar per la barana del balcó;

mira avall pensant amb dolçors

i amunt rumiant amb els esdevenirs.


No té por, ni rencor, ni gelosia,

- i això és el que més m’agrada –

ni pressa, per saber que no, què

no sóc pas jo aquell que cerca, i

què potser sóc jo qui la necessita

a ella. Viu i deixa viure (com la

cançó que tant m’agradava abans).


Què és la poesia em pregunta un?

La poesia és viure en excès, sentir

massa per tot arreu, que el sol sigui

més que un astre, i la lluna més que

un satelit que reflexa llum; que ella

sigui molt més del que potser ja és

sense ser res més que aquell poema.


Safe Creative #0904303164318

Text: Alexandre Domènech i Montserrat

divendres, 24 d’abril del 2009

És per força que t'ha d'agradar el negre, però no forçadament

12 comentaris



Per força és.
Que és un corb qui t’espallussa les idees
que sagnes tinta cada cop que pareixes un poema
que t’hi tornes quan dons refugi en les ninetes.
Per força és.
Que és el silenci rebentant timpans a mig planeta
que és el no-mal ni el no-bé
i és el no-ser qui deixa
ser-nos ser.

D'olors
20 d'abril de 2009
Casserres

Safe Creative #0904243131036

Fotografia: Alexandre

Aquesta poesia és de l'estimada Dolors, que me la va enviar com a resposta del poema sobre el blanc, i res, m'ha agradat molt, simplement és increïble; com sempre, un plaer D'olors anar aprenent de tu!

dimarts, 21 d’abril del 2009

Chet baker amb vi dolç i foc

7 comentaris



Chet Baker amb vi dolç i foc.

 

Algú em diria que és cosa d’estúpids,

l’encendre el foc sent ja primavera.

Però un grau de fred, una gota d’aigua,

resulta ser ja no un motiu sinó un pretext;

 

per encendre’l, tot i ser primavera,

seure davant seu tot i pensant:

“com m’ho faig per entendre, tot

això que em rodeja?”. Prenc un vi,

 

un priorat semisec, un pèl dolç,

i si les dones dolces m’enamoren,

els vins dolços m’emborratxen;

no em convé ni el vi ni les dones...

 

(Jo sé que necessito una copa de vi,

i una noia d’ulls amables amb mi).

 

Escolto la trompeta increïble, genial,

De Chet Baker, i m’enamoro d’ell

i de la seva veu; i un músic em diu

cofoi que sóc un melòman: ja ho sé!

 

La música suau, gairebé es toca,

el vi de la copa s’acaba i no l’omplo,

el foc va minvant i no l’avivo més,

però la seva trompeta continua.

 

Recordo que avui una noia m’ha dit

que vol aprendre a tocar la guitarra

i marxar. Li hagués hagut de dir, que

jo somnio en tocar la bateria sempre.

 

 

 

                            Alexandre Domènech i Montserrat

                                   En algun lloc de la memòria, 21 d’abril del 2009




Safe Creative #0904213106514

dijous, 16 d’abril del 2009

Jo abans creia en el blanc

8 comentaris

Jo abans creia en el blanc

Jo abans, fa poc (o fa molt, no ho recordo),

creia en el blanc, és més,

gairebé estimava el blanc.

Ell era com el res;

un full en blanc,

un núvol de fum blanc,

una paret blanca,

la blanca pell d’una dona...

Pensava que el blanc,

era com l’absència absoluta,

quelcom on començar-ho tot;

per començar a escriure,

per començar a estimar,

per començar a fer somriure,

per començar a ésser...

Jo, abans, creia en el blanc,

més que en res, jo sóc com ell,

creia i pensava, no sóc res encara.

Però fa poques tardes, entre cafès calents,

el meu amic savi, potser el més savi que tinc,

m’explicà que el blanc no és absència,

sinó que és la unió de tots els colors;

tots els colors junts, digué rient, això és el blanc.

I ara resulta que he de creure en el negre,

Que veritablement és l’absència de tot,

que veritablement no reflecteix res,

que no té cap color; cap ni un!

Però caram, a mi no m’agrada el negre,

mai m’ha agradat;

no m’agrada la nit més negre,

ni una habitació a les fosques,

ni la gent que vesteix tot de negre,

i es pinta els ulls també d’aquest color...

I és que no m’agrada el negre,

Ja hi haurà prou negre quan mori;

no m'agrada el negre.

                     Safe Creative #0904163074499

Poesia: Alexandre Domènech i Montserrat
Foto: Alexandre Domènech i Montserrat

Berga, 16 d'abril de 2009

PD: a partir d'ara, he pensat que els poemes els signaré amb pseudònim, el pseudònim que vaig triar per un concurs que m'obligaven a escriure en pseudònim, i que bé, és el fruit de la barreja del meu propi nom, nom del meu pare, dels meus avis, i cognom de la meva àvia.... És per no deixar internet ple de rastres del meu nom, que ja n'hi han prous...

dilluns, 6 d’abril del 2009

La memòria és com els peixos

7 comentaris

La memòria és com els peixos,

i a vegades la creiem morta,

però tant sols dorm,

panxa amunt –no tots ho fan-.

 

Una nit d’aquestes,

qui sap, potser ni surt el sol.

 

Gèlid com el vidre

de la finestra per hivern, la que

toca a la part de fora del carrer,

“un altre cop, no pot ser cert”,

 però si, un altre cop, i ben fort.

 

La memòria és com els peixos,

a la nit puja a dalt, a menjar

de nosaltres mateixos,

del que creiem no ser,

del que ni tant sols sabem ser.




Safe Creative #0904062982406

diumenge, 5 d’abril del 2009

De com amb les mans em vas seduir les mans

4 comentaris
El següent poema, és de l'estimada poetesa casserrenca Dolors, que molt amablament me'l va enviar, i m'ha permès posar-lo; gràcies Dolors!







De com amb les mans em vas seduir les mans


Cada gota té un sol tast,

un desdesig, un despropòsit, és per això que fa mal.

Té gust de conyac. Ho vols provar?

atansa la mà. Va! atansa-la! és un mal deliciós.

Es podria dir que ni fa mal, es podria dir

que la temptació és tant gran que el mal

és menys mal. La cremor és sublim, tothom ho sap.

I això és només pell: la teva mà, aquests teus dits,

un tros de carn que a mesura que pren forma

en desprèn; la perd –la forma i la carn- i

al final no haurà estat res. Ni que ho provis una gota...

una només. No pateixis, el gust no en sap de fer retrets.

 

                                    Dolors 26 de març de 2009

                                                  Borredà

Safe Creative #0904052929688


Text: D'olors
Fotografia: Anzili

divendres, 3 d’abril del 2009

Ballant a l'estació de metro de Londres

2 comentaris
Això va succeir en una estació de metro de Londres.



El matí, a la hora de entrada a la feina, i tots foren a treballar amb gran energia



Son 70 ballarins barrejats amb els passatges, i aquests van acaba per integrar-se amb els balls.



El show fou planejat i assajat durant 8 setmanes, sense coneixement del públic.


dijous, 2 d’abril del 2009

One Love, Playing for change

6 comentaris
Avui sento algunes coses, per molts motius, i videos que m'han enviat, i correus que m'han escrit, però ho resumiré amb aquesta cançó que de quan en quan em poso per alegrar-me:





 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template