III
El parc dels soldats
Les fulles mortes s'acumulen,
el parc ara es fa massa curt.
No hi ha safareig, ni dones
rentant la roba dels homes.
El res i l’ahir no em complau,
miro enrere, i enrere veig l'escola.
Els castanyers bords, per sort,
també són encara en el mateix lloc;
són en el petit parc dels porucs soldats,
que marxaren amb la cua entre les cames.
Jo... jo ja no sóc aquell nen d'ulls grossos;
jo... encara m’abraço al coixí mentre dormo.
Les nits, ara són curtes i de cendra.
Tornaria a ser infant, a cantar de nou
nadales, a recollir cents d’ous per Pasqua.
Tornaria al ventre de la meva bona mare,
de grat em deixaria dur de nou de la mà
per tots els carrers dels gegants de carn i ós.
Tornaria a fer veure que encara dormo,
per amb una mica de sort no aixecar-me
fins deu minuts abans de que parin taula.
Tornaria a somiar amb que algun dia llunyà,
seré un bon home, que sent home no enyorarà
ser infant que es fa el dormit per no parar taula.
No hi ha remei contra l'enyorança,
ni antídot pel seu verí, ni formula màgica.
Només el record ens alleuja el dolor de
continuar aixecant el matí cada tarda,
a aquells que com jo, trobem a faltar
poder també somriure davant una mirada.
IV
Emmirallada
s'observa al mirall, i queda glaçada.
No vol ser qui en ell veu reflectida.
Es mira el seu cos de jove mal acabada,
es veu nua del tot (sols els cabells la tapen),
en el mirall es va mirant i sola es parla:
“no suporto més veure aquests ulls mirant-me”.
ningú ho sàpiga (ella sempre tot s’ho calla).
S'arrancaria si pogués els seus preciosos ulls mel,
per no veure’s mai més plorant tota sola de ràbia.
Es faria talls a les mans i mànigues, per soterrar
la seva pell sota dels arbres i de les muntanyes.
Es tancaria allà on no hi existissin les mirades,
els comentaris, els sotaveus i les males paraules.
Però
i fent, cada dos dies, la mateixa figureta de fang
i sang esquerdada, el mateix vestit per estrenar,
les mateixes maleïdes (de sempre) poques ganes.
Però
que hi hagin millors llocs que un bany fred ,on
a soles repicar-se amb claus el pit per no ser altre.
que se li dibuixen al terra cada cop que fa una passa.
i la cara de les pors, dels records, i de les malpensades.
Amb la cara neta de grassa però bruta de desesperança,
surt del bany amb la mirada com un llumí apagant-se,
amb les mans sota la llana per no tremolant mostrar-se.
Surt del bany com sempre amb la segura assegurança,
de que d’aquí dos llunes i sols tornarà a recaure de nou
en la desesperació d’enmirallar-se.
surten del bany tot i esperant, que vingui el demà passat
per tornar a desitjar de nou; poder amb l’aigua escapar-se.










