L’aclucadora d’ulls
Somriu pacient, en un llit suau,
els seus ulls s’acluquen com les
finestres de quan jo era ben xic,
i la meva àvia entrava a tancar-les,
per fer què la foscor, m’adormís,
(ella no sabia que temia la foscor).
Dorm amb la mà sota del seu cap,
com jo, qui sap si perquè no marxi
a escriure poesies a mitja nit, ni
a passejar per la barana del balcó;
mira avall pensant amb dolçors
i amunt rumiant amb els esdevenirs.
No té por, ni rencor, ni gelosia,
- i això és el que més m’agrada –
ni pressa, per saber que no, què
no sóc pas jo aquell que cerca, i
què potser sóc jo qui la necessita
a ella. Viu i deixa viure (com la
cançó que tant m’agradava abans).
Què és la poesia em pregunta un?
La poesia és viure en excès, sentir
massa per tot arreu, que el sol sigui
més que un astre, i la lluna més que
un satelit que reflexa llum; que ella
sigui molt més del que potser ja és
sense ser res més que aquell poema.
Text: Alexandre Domènech i Montserrat
