Aquesta paraula

Aquesta paraula, aquesta drecera,
que existeix entre el teu cos confós
i el meu cos més confós encara,

sembla un laberint, sembla un didal,
que de tant protegir, ja s’ha convertit
en pell; i jo dormo, i tu obres els ulls,
i jo obro els meus, i tu silent t’adorms.

I jo somnio amb tu, i tu amb l’atzar,
i l’atzar no en sap gens de somniar.

Alexandre Domènech

En algun lloc d'una nit estranya

31 de maig de 2009

Diuen que la pell és freda

Diuen que la pell és freda

Diuen que la pell és freda;
qui sap si potser ho diu el gel,
quan parla amb la nit de desembre.

Diuen que la pell és freda;
que no sent la cremor de la bellesa,
ni l’escalfor d’un cos, que fa perdre's.

Però la meva no,
tot i que si us toco amb els dits,
segurament notareu calfreds, sempre.

No puc mudar d’esperit,
per més que jo ho intente!

No puc no acariciar
cada boca, cada orella, cada ventre;

la bellesa no en sap,
(no gens) de límits ni de fronteres…

Deixa’m que et desitgi,
ara que no visc tant a dins del vespre.


En algun lloc del meu segon desig
26 de maig de 2009-05-26
Alexandre Domènech

Un petit pes, un petit bes.

Un petit pes, un petit bes.

Un petit pes,
qui sap si el pes del teu somriure,
que juga a mirar-me pel mirall (opac),
veient en tu el què sóc però no puc ser;
és el que em fa volar de mica en mica…
                          ara que ja no sóc gavina.

Un petit bes,
qui sap si el bes de la teva mirada,
que besa tot el que té i el que oblida,
em fa adormir-me amb un cor calent,
(i valent), no per somniar tenir-te aquí…
                       sinó per no poder-t’hi tenir.

Poesia i foto: Alexandre Domènech

en algun lloc del meu desig, 24 de maig del 2009

Z abans què L

 

            Z abans què L

 

            Prefereixo ser zeta, abans què ser ela,

            i que es confongui, la teva llengua.

           

            Prefereixo ser atzar, o ser una zebra,

            abans que ser llum, un lleó, o alegre.

 

            Ser el darrer, del teu llarg alfabet

            de persones que creus (ser perfectes).

 

            Ser el darrer en pensar, quan penses,

                                   amb esses:

 

            Si. Aquella de sexe, o de per sempre.

 

            Prefereixo ser zeta, abans què ser ela,

            i ser etzibada, un zic-zac, o senzillesa.      

          

     Alexandre Domènech

            En algun lloc al costat d’un riu, a 20 del 05 del 2009

Adeú Mario

Adéu Mario, una abraçada ben gran. Avui, he agafat el llibre d'antologia del 1950 al 1985, i he anat a llegir una mica al meu lloc de lectura, crec que és una bona forma de fer homentatge.

PATRIA ES HUMANIDAD

Patria es humanidad José Martí

La manzana es un manzano
y el manzano es un vitral
el vitral es un ensueño
y el ensueño un ojalá
ojalá siembra futuro
y el futuro es un imán
el imán es una patria
patria es humanidad

el dolor es un ensayo
de la muerte que vendrá
y la muerte es el motivo
de nacer y continuar
y nacer es un atajo
que conduce hasta el azar
los azares son mi patria
patria es humanidad

mi memoria son tus ojos
y tus ojos son mi paz
mi paz es la de los otros
y no se si la querrán
esos otros y nosotros
y los otros muchos más
todos somos una patria
patria es humanidad

una mesa es una casa
y la casa un ventanal
las ventanas tienen nubes
pero sólo en el cristal
el cristal empaña el cielo
cuando el cielo es de verdad
la verdad es una patria
patria es humanidad

yo con mis manos de hueso
vos con tu vientre de pan
yo con mi germen de gloria
vos con tu tierra feraz
vos con tus pechos boreales
yo con mi caricia austral
inventamos una patria
patria es humanidad

Mario Benedetti

El remei contra els mals

"No existeix cap remei que curi el mal, quan el vici es converteix en costum"

Séneca.
__________________________________________________________

- Mira, la pedra d'ahir.

La seva veu es distorsiona, greument un moment, i agudament tota l'altra estona. Els seus ulls no canvien de to, però si la seva veu, i les paraules van pujant i baixant per l'especie de tobogant que sembla ser la meva oïda.

- Perquè t'hi tornes a ensopagar?

Diuen, que el què fa més mal, és la veritat. Així que li dic una mentida. I ella, em diu una veritat, dura i punyent com el meu nom (que ahir em vàren dir que ve de França, tot i que jo prefereixo pensar que ve dels avis dels meus avis). 

Encenc un cigarret d'aquells que vaig dir que mai més fumaria, i bec una cervesa d'aquelles que vaig dir que mai més beuria a mitja tarda. 

- Mai canviaràs, Arnau.

Quans éssers vius han canviat en vida? Quantes espècies han estat capaces de canviar en una sola generació, sense esperar a les generacions següents? Cap, cap ni una. 

Les persones no canvien mai, simplement aprenen a dissimular, a amagar, a maquillar. 

- Però a tu et fa mal, i sempre dius que vols ser feliç!

La felicitat? La felicitat no és un estat. És un mecanisme, una manera de percebre la pròpia realitat.

- No t'enganyis. La felicitat és saber apartar d'una punyetera vegada la pedra quan se't torna a posar davant, de deixar de fumar abans de que t'ho digui el metge, i de fer no tot allò que somnies, sinó tot allò que et proposes.

Tens raó. M'en vaig a dormir que la cervesa en dejú m'ha marejat...

Relat: Alexandre Domènech i Montserrat
Fotografia: Alexandre Domènech i Montserrat

El primer tren de Salvatierra

Al damunt meu el cel blau (intens com la vida),
em fa prémer els punys i la dentadura, fins al dolor;
els peus adolorits per la llarga fugida, entre camins
i vies romanes, salts en el temps pel túnel de Sant Adrià,
i bassals d’aigua sense fi, tal com rius que van a la mar.
No hi ha dolor, no, avui no hi ha dolor en la meva ànima.

Els pobles són deserts humans, i palaus a la religiositat,
s’alcen amb vigor creant temor l’església i el campanar.
No hi ha cap nen ni cap gos a l’entrada de les cases,
i tant sols un home vell – o endurit pel camp i el sol-
em segueix amb la mirada i m’indica on és l’estació,
s’empassa el fum del seu caliquenyo i segueix morint
(perquè no fa més que morir a poc a poc mirant l’horitzó).

L’estació de tren és com un fresc romànic del segle vint-i-u,
ni un sol ésser viu, viu en aquest dibuix de destí i solitud,
em miro les butxaques i conto els diners – tant sols quinze
monedes d’un euro hi trobo-, "fins on em portin elles aniré",
li hauré de dir al revisor del tren, que segurament rondinarà.
Est o bé oest? Cap on marxo per tornar a començar de nou?
Perquè tant lluny és l’oest com l’est, i tant a prop d’un mateix
                        - continuaré estant-.

"El primer tren que arribi" (simple), sec en l’andana central,
desmunto la motxilla de la meva esquena, com un cavaller
que desmunta la cadira del cavall, i m’assec a fumar un cigar
negre italià (un Nazionalle), penso en d’on vinc i no on vaig,
ploro una mica sense tristesa ni pena, i miro altre cop el blau
del cel que m’aixafa com el peu d’un nen a la formiga reina,
- tant que ens creiem que som, fins que arriba un cel o un peu-
i llavors comprenem, entenem, sabem (no tot), i just: marxem.



En algun lloc de la memòria, a 9 de maig del 2009.
Text: Alexandre Domènech i Montserrat
Foto: Alexandre Domènech i Montserrat