Canviar el verb

Imatge:

Muerte en la Habitación,
* Edvard Munch, 1863 - 1944

Canviar el verb

No m’agrada canviar el verb,
cada vegada m’agrada menys,
i cada vegada l’he de canviar més sovint;

fa vint anys més o menys,
no entenia el significat real, de present,
i de passat,

era tant sols un llibre verd, de conjugacions,
i tant sols un cop d’ulls separava el present,
del passat,

“ella és”, i una mica més avall “ella era”,

però tant sols era una separació d'un terç
de plana, una matèria a estudiar, a entendre bé,

no entenia que la gent, la gent que estimem,
de sobte, canvia de forma verbal, i passa del present,
al temps passat,

mai vaig entendre el real significat, d'un “és” a un “era”,
ara si, ara si que ja l’entenc.

Baixava en un bus, d’aquests de línea entre pobles,
i aquella dona em va demanar que seies al seu costat,
tenia ganes de parlar, i de ser compresa (o plorar);

quan em digué on treballava li vaig explicar somrient:
“la meva padrina viu al costat, a la parada de Selva de Mar”,

al arribar a casa, just posar el menjar al foc, i treure la set,
una trucada d’aquelles que mai haurien d’arribar,
em dóna una breu lliçó de temps verbals, en la vida real;

no viu al costat, sinó que hi vivia, no és, sinó que era...

No m’agrada canviar el verb,
ja l’he canviat uns quants cops,

però canviaré els seus, perquè m’hi obliguen, per lògica,
però no canviaré pas el meu; jo sóc, jo sóc, i jo sóc (sempre)

no pas jo era fillol, no pas jo era així, ni jo era net,
ni jo era alegre, ni jo era divertit, ni jo era feliç...

jo sóc

i ella era,

- no m’agrada canviar el verb-.


En memòria de la meva padrina Maria Rosa Martí
Alexandre Domènech
12 de juliol del 2009

Serà perquè potser serà què no sé si serà

Serà perquè potser serà què no sé si serà

Serà perquè potser serà

què no sé si serà

que hi veig a través d’un mirall

mig trencat,

mig esbocinat,

mig esquerdat.

I moltes coses (gairebé totes)

no són tal com semblen,

sinó que realment són com jo sé

què són, de veritat, per i en el fons;

les mans no parlen pel cor

- mans dures i tallades,

no vol dir que es tingui un cor

dur i tallat, ni cap dolor, ni patir.

Ni mans blanques i curades,

un cor suau i delicat, lliure de

mals humans; a vegades és al contrari,

molt al contrari. –

La pell no parla per l’ànima

- i una pell fosca o torrada,

pot significar tant sols que el sol

pren aquella pell masses hores,

i que a dins d’aquella pell bruna

hi viu algú que treballa totes les hores

del dia per portar un plat a taula als fills. –

Quan jo sento soroll, molt soroll,

vol dir que estic besant uns llavis,

(els teus qui sap)

quan veig fer la guerra,

en el fons estic fent l’amor,

una, dues, o tres vegades seguides,

(amb tu qui sap)

quan tinc ganes de dormir,

són ganes de banyar-me amb una dona,

en alguna cala salada, dins la mar,

i menjar del seu cos i la brisa,

(del teu qui sap).

Alexandre Domènech

En algun lloc d’un tros de cançó

a tres o quatre de juliol del 2009