No recordo que hi tenia sota dels turmells

Imatge: ©2009 ~estellamestella

No recordo que hi tenia sota dels turmells

No recordo que hi tenia sota dels turmells,

alguns diuen que hi tenia peus, altres ales, altres flors;

però jo miro a baix, mentre camino, o passejo, o pujo

per carrers molt inclinats, amb gats que ja em coneixen,

i em paren a saludar (el més tímid ja ve fins i tot ara),

i busco i busco, per veure si aconsegueixo veure, que hi tenia,

i res, tant sols hi veig aire i fulles, i a vegades polsims de pols

que rodolen si bufa fort el vent aquell dia, alguna punta de cigarret,

que segurament he acabat de fumar, i el ciment, la terra, o les rajoles.

No ho puc aconseguir, de cap manera, i això què

abans hi havia aconseguit veure quelcom, tot i que no recordo bé què.

Alguns diuen que hi tenia peus, altres ales, altres flors.

Deu de ser la por, el què fa que no hi aconsegueixi de veure res,

perquè no camino levitant, flotant, com les plomes en les tèrmiques,

ni m’aguanten fils transparents enganxats a fustes i a l’hora a mans,

així que crec, asseguro, que alguna cosa hi ha, sigui carn, ós, o esperit,

que fa que segueixi amunt i avall, carrer estret a l’esquerra i a la dreta,

o muntanya o cima fins amunt (tot i que llavors temi baixar pel vertigen).

Però no recordo que hi tenia sota dels turmells,

Alguns diuen que hi tenia peus, altres ales, altres flors.

Deu de ser la por, aquella por que fa que no podem veure que tenim.

Alexandre Domènech

S'il en si

Un poema de la genial Dolors:

Digues silenci fins que em rebenti el cervell

com si fos el foc d’artifici que espera el cel negre

quan s’acaba l’estiu,

fins trencar-me l’espina dorsal igual com faria un amant

que estés fent l’amor amb un cos d’animal o

de bèstia estepària,

fins que se’m torni el fetge pastós d’oli blau

supurant de la pell de l’alzina dels Colls,

fins desfer-se’m les mans, fins saltar-me els ulls,

fins arrencar-me els cabells com faria una dona

després d’avortar ,

fins que bulli per dins, fins omplir-se’m el cap de serpents i

no pugui parar de xisclar com un esquizofrènic

a qui volen matar, o

com un cavall desbocat i sol i perdut enmig del desert

a qui li tiren un tret,

fins que una mantis religiosa em devori la pell,

fins que em cremi a l’infern, de nit. Sempre de nit.

Dolors

20Agost’09

Tanit, tens el somriure de la lluna grisa

Tanit, tens el somriure de la lluna grisa.

Fa fred aquí dalt,

a dalt de les coses,

a dalt dels castells, i de la meva terra.

Però un passeig,

a prop del mar

(terra somniada),

allà on posen viseres

de pedra als rellotges de sol;

m’ensenyà qui

és la deesa dels fenicis,

dels cartaginesos, berebers,

i de Mi, ara que si, torno a creure.

I desapareix la gent,

Tanit, i tant sols hi quedes tu,

tu i tu, i el teu somriure de lluna grisa.

I desapareixen les mirades,

Tanit, i ja no queda cap més mirada

en el món, ni en el meu interior de grutes.

El teu bes,

a prop, a prop el tingué,

a un centímetre dels meus llavis, rojos,

el teu tacte,

en les meves mans el tingué,

el posseí però no el trobares a faltar,

els teus dits,

els vaig abraçar, petits, diminuts,

i qualque cosa molt profunda, m’esvaí;

del temps, del ser, del no ser, del ahir.

Tanit, tens el somriure de la lluna grisa,

i jo el malson de no haver-te estimat, de nit.

Alexandre Domènech

en algun lloc de dos nits sense dormir

Somnis de cafè i mitjons de cotó

Somnis de cafè i mitjons de cotó

Vull mirar el sol i veure tant sols el sol.

(el somni és sempre alguna realitat)

La olor a perfum de fruita, sobtat, precipitat,

em diu que la porta del bany s’ha obert,

i sense sentir ni una sola passa,

doncs camina suau com els gats,

noto les seves mans encara humides

en els meus peus, bellugadissos,

com sempre.

Es recolza en mi, i es posa els mitjons de cotó,

fins però calents, que em va fer comprar-li,

doncs creu, que els mitjons per dormir en hivern,

els hi he de comprar jo, que tinc els peus gelats,

però mai em queixo de fred, sinó tot el contrari

(m’agrada notar els llençols freds tapant-me,

i el tacte de la roba mirant d’escalfar el meu cos);

gira el coll,

i somriu, feliç,

baixa la persiana,

i somriu, feliç,

jau al meu costat,

i somriu, feliç.

La son, i dormir abraçat, és el millor regal.

No xiula molt fort aquesta cafetera,

no és com la que sortia en aquella pel·lícula,

però la olor a cafè, és tant intensa, que gaudeixo,

tant sols en imaginar, que ella la olorarà, obrirà els ulls,

baixarà encara amb les marques del coixí, i miop com és,

buscarà la torrada que sap que té sempre a la taula,

es prendrà el cafè, somrient i mandrosa, i tornarà a ser feliç.

Alexandre Domènech

en algun lloc dels teus somnis i els meus

L'amor del blanc i el negre

Mentre els éssers humans continuïn sent humans, la mort i la vida són el mateix.

- Merda! Amb qui t’estimaries més de ficar-te al llit, amb un esquelet o amb mi? No estàs content de viure? No t’agrada la sensació de dir: això sóc jo, això la meva mà, això la meva cama. Sóc real, sóc sòlid, sóc viu! No t’agrada això?

George Orwell, text de “1984”.

L’amor del blanc i el negre

Era el primer cop que notava que un noi tenia por al estar al llit amb ella. Un cop va quedar-se nua del tot, va mirar avall i el va veure a ell mig nu, blanc com la llet, i un pèl tremolós. Va notar que els ulls del noi tendien a evitar mirar-la gaire estona seguida, però a l’hora, les seves mans van rodolar pel seu cos, fins anar a parar als seus pits, i va sentir aquell contacte com quelcom meravellós; no era tant sols una cerca d’excitació, de plaer, com fins aquell moment havia notat en totes les mans que l’havien palpat. Aquelles mans, cercaven quelcom d’amor, de somni, d’utopia.

Ella, va xiuxiuejar algunes paraules de calma i confiança a l’orella del noi, i enseguit es va encarregar de deixar-lo nu del tot.

L’havia conegut al matí, en un bus de la ciutat, on cada dia havien coincidit durant un any sense gairebé haver-se ni mirat. Ell, va ser tímid i fugisser al principi, però un cop a fora del bus, i un cop ella es va obrir una mica al seu món després de fer un cafè i veure que el seu fer no guardava malicia, ell li va acabar parlant una mica del seu complex món interior; avergonyit, davant les preguntes insistents de la noia, li va confessar què no havia estat mai amb cap dona, i que havia viscut sempre sota la mirada d’una mare massa estranya, com per mirar-se les noies del seu voltant com quelcom què posseir, quelcom que desitjar. Què per ell, fer l’amor amb una dona, era més un somni en el què no volia pensar massa per por a no fer-lo mai realitat, que un desig interior, que un desig descontrolat, com en la majoria dels nois de la seva edat.

El tractava amb la major delicadesa amb la que havia tractat mai a un home, i mentre li feia l’amor poquet a poquet, li va tocar els llavis i li va dir:

- ho veus com no t’he mentit quan t’he promès que avui faries per fi l’amor?

Quan ella recolzant els cabells morens al seu costat, li va expressar li finalització del seu primer somni acomplert, se’l va mirar d’aquella manera en què ella sabia mirar als homes quan volia, i va riure una mica sense voler, al pensar en què ella era major què ell, i que per primer cop havia robat la virginitat a un home. Ell sense entendre el somriure, sense saber d’on venia ni perquè, va posar la mà sobre la seva espatlla, i va dir en veu alta, de manera alleujada:

- Puc estimar.

Ella li va tancar els ulls i li va fer un petó al front.