Potser Neil Amstrong volia tocar la trompeta

Imatge: ©2008-2009 ~zum

La primera gran mentida que l’home va dir a l’home va ser que tot depenia de la voluntat de Déu. La segona, que l’home era capaç de tot, fins i tot de construir un paradís a la terra. La tercera, que les lleis de l’Univers també s’apliquen a l’home i a la història dels homes. I la última, que voler és poder, i per tant l’home que vol, pot.

Potser Neil Amstrong volia tocar la trompeta.

El vint de juliol de 1969,

diuen que Neil Amstrong trepitjà la lluna,

i que amb ell la humanitat va fer un gran pas,

i dic diuen, perquè jo mai he cregut del tot,

en que allò que alguns varen veure, fos la lluna,

i que no fos més què

un escenari d’algun plató de Hollywood,

i les mans i l’ull de Stanley Kubrick darrera l’objectiu,

diuen que voler és poder,

i jo no crec, que Galileo Galilei,

quan seia en algun prat de gespa, prop Venècia,

no volgúés anar a la lluna,

per demostrar que no era ni perfecte ni divina,

i que tots els astres no giren al voltant de la terra,

però es va tenir que conformar,

en aixecar el dit pols, i posar-lo a la seva altura,

i notar, que estava més a prop d’ella,

en construir un telescopi, i mirar (més a prop),

diuen que voler és poder,

i jo no crec, que la mare africana,

que viu en una cabanya de palla i fems,

i que mira la lluna, què és animista, i qui sap,

potser creu en ella des de petita,

com la seva protectora, mare, i guardiana,

i que veu com el seus fills petits moren de gana,

no vagi a dormir cada nit volent tenir menjar,

per alimentar-los al dia següent i que no morin,

diuen que voler és poder,

i escolto Nina Simone,

i penso en ella, movent els braços i gesticulant,

ballant, parlant, rient, estirada en l’herba,

fent-se un petó als dits per després

portar-los a la meva galta i marxar,

diuen que voler és poder,

penso amb en Neil Amstrong,

i amb què potser en la seva tornada,

del viatge a bord de l'Apolo Onze,

per ser el primer home en trepitjar la lluna,

algú li digué: “voler és poder!”; i potser

ell pensà: “jo el que volia era tocar la trompeta

com en Louis, i pujar a un escenari amb la Nina”.

i diuen que voler és poder.

Alexandre Moreno i Navarro.

22 de setembre de 2009

en algun lloc d’un voler i no poder

Dedicat, al meu primer nebot i primera gran alegria de la meva vida, el Ferran.

I believe i can fly

Imatge: ©2008-2009 ~KennedyxxJames

Costa tant d’entendre a un home sense esperança, com a l’esperança sense l’home. Però no per no entendre-ho, no pot existir. Potser, de tal manera que un home pot descobrir que la vertadera esperança és la desesperança, i què no cal esperar res més de la vida, que poder llevar-se i veure el sol; un dia el món, quan no hi quedi cap home en ell, descobreix que la vertadera esperança consisteix en què una lleona i un lleó copulin enmig d’una nit calorosa a l’Àfrica, i que un gatet aprengui a jugar amb un ratolí sense matar-lo si no té gana, i no pas l'esperança que l’home canvies i reflexiones.

I believe i can fly

Vaig conèixer un dia,

un dia de fa anys, d’un calorós juliol,

un d’aquells en que de sobte, deixa de ploure

durant un mes seguit,

a un arbre, un llimoner,

de fulles verdes tirant a groc,

que les dones del poble m’explicaren,

que plantà un ancià, amb enyorança de sa terra,

no escoltant els consells de la pròpia muntanya,

ni els consells del fred per hivern, o els dels arbres.

El vaig conèixer el seu primer estiu allà,

en aquella muntanya dels Pirineus, rodejat d’avets,

de pins, herba alta i verda, alguna vaca i alguna guineu;

pujava cada tarda, amb el meu llibre sota del braç,

a llegir al seu costat, i poder gaudir de la seva bellesa,

i poder veure que si tots els altres tenien pinyes, ell, llimones,

que ell era tant diferent a la resta, que la seva bellesa il·luminava.

Què content que estava, aquell llimoner, de veure’m cada dia,

de sentir-se diferent als altres, de que l’escollis per llegir,

per escoltar el remor del vent, i imaginar amb ell altres terres.

Vaig tornar-hi, al cap de sis mesos,

desitjós de tornar-lo a veure,

de tornar a contagiar-me de la seva diferència, amb tot;

però al arribar, el blanc havia derrotat al verd, el camí,

era un interminable corriol de neu, i el fred,

ara em tallava els llavis. La memòria, no sabia on era,

i em va costar una bona estona trobar al bell llimoner,

quan hi vaig arribar, una bossa estranya el cobria a tot ell,

perquè no morís glaçat, i amb prou feines es podia veure

una mica de tronc per sota la bossa, vaig tocar-lo,

el vaig mirar, i vaig veure que ja no hi havia llimones,

ni fulles verdes tirant a groc, i que tot ell, era una gran tristor;

vaig comprendre al moment la seva tristesa:

els altres arbres no havien perdut ni una fulla,

i aguantaven altius i ferms la duresa del fred,

i trencaven la neu com qui trenca bocins de pa,

la seva especialitat, ja no era bellesa, sinó feblesa.

Vaig tornar a agafar un llibre,

i vaig seure en la neu com si res, i vaig dir-li fluix:

“tu no has triat ser un llimoner, ni ells ser un avet,

tu no tens la culpa de la teva tristor,

tornarà a venir un estiu, i segurament un altre hivern,

continues sent bell i especial, tot i que ara no ho vegis ja.”

Vaig conèixer un dia,

tres anys després, i en unes altres terres i boscos,

a una cria d’oreneta, afligida, solitària,

i a punt de deixar-se vèncer i deixar-se morir,

tombada en la molsa del bosc, i rodejada d’insectes,

simplement esperant, simplement resignada a la vida,

que també comporta la mort, prematura o tardana,

els seus ulls em miraren moribunds,

i vaig entendre el que em volien dir, enseguida:

“Totes volen, les veig a totes pel cel, amunt i avall,

volant juntes i felices, deixant-se portar pel vent,

dibuixant figures en el cel, i veient el món des de

amunt. A elles els hi van ensenyar a volar, les van

arropar i envalentir, tingueren qui les feu deixar el niu,

i jo vaig nàixer amb ales, però no vaig aprendre a volar,

ningú me’n va ensenyar, i ara ja mai podré ser oreneta,

i si no puc ser oreneta, doncs prefereixo defallir, i morir”.

La vaig alimentar, la vaig cuidar i donar protecció,

fins que les seves ales, abans sempre immòbils,

varen agafar prou força com per fer un aleteig,

fins que els seus ulls, perderen el tel de la mort,

vaig pujar amb ella fins a dalt d’un single,

i pel camí, simplement li vaig anar cantant,

“i believe i can fly”,

amb la tonada que em permetien els esbufecs,

el cansament, i la desmemòria de tants anys

sense haver-la escoltat ni un dia,

un cop a dalt del single, mirant-les a elles,

les seves vertaderes companyes de vida,

la vaig deixar anar sense ni mirar el vuit,

i al cap d’uns segons agità les ales,

començà a volar esparverada i emocionada,

i vaig baixar pel mateix camí tornant a cantar,

“i believe i can fly”.

A tots aquells que pateixen.

Alexandre Domènech

13 de setembre de 2009