Jo sóc poeta

Imatge: Edvard Munch, Separation, oil on canvas, 1896

Eu só peço a Deus
um pouco de malandragem
pois sou criança
e não conheço a verdade
eu sou poeta
e não aprendi a amar
Eu sou poeta
e não aprendi a amar...

De Cássia Eller, de la cançó “Malandragem”.

Jo sóc poeta.

Qui sap si no sóc el bosc,

ara que miro cap a ell,

i el veig amb el rogenc de la tardor,

tot i que aquest any les flors resisteixen

els embats que normalment dóna el fred,

qui sap si no sóc el cel,

ara que aixeco el ulls cap al blau,

i el veig com els ulls d’una adolescent

de quinze anys que vaig estimar un dia,

qui sap si no sóc l’aigua,

ara que no veuré el mar fins l’estiu,

i l’idealitzo tant i tant com als avis,

i al seu costat crec que trobaria la infància,

qui sap si no sóc el foc,

que crema vivament aquestes nits

davant meu, mentre escric al silenci del vi

i a la companyia de la música de Cássia Eller.

Els teus ulls foscos i la teva pell bruna

em donen tota la claror que no trobo en el dia,

doncs quan tinc ganes d’abraçar-te és a la nit.

Però sóc aquell arbre viu,

que et faria ombra al anar a llegir sota seu,

que deixaria que l’abracessis quan ploressis,

i escriguessis amb una fulla el teu nom per sempre,

però sóc aquell núvol amb forma,

que mires i al que desitges trobar-li el rostre

d’aquell que voldries estimar per sempre més,

o al que t’encomanes durant una hora fins que marxa,

però sóc aquella petita caleta,

que vas descobrir aquell estiu per Menorca,

i en la que et banyaves per escapar del teu demà passat,

i t’acollia càlidament fins fer-te nuar en els seus braços,

però sóc aquell branquilló de pi

i el llumí, sense el que mai encendràs el foc

que t’escalfarà si vols i el vigiles, per la primera nit

i la de quaranta anys més, si tu no la deixes mai finir.

I al meu laberint tant sols li demano el teu fil,

per arribar fins a dins de mi, vèncer a la por de tenir,

i estimar la vida tant com Teseo després de no morir.

Alexandre Domènech

31 d'octubre de 2009

en un algun lloc d'una tarda de música en portugués

creuRE's

imatge:©2009 ~hakota

“I know i was born and i know that i’ll die, the it between is mine. I am mine, only own my mind”

de Pearl Jam.

"Amb el gest feixuc d’un home sol camino

pensant en la transcendència de les coses:

l’aire, les roques, la font seca, els plataners,

un desmai. La tarda."

de Dolors Juarez

CreuRE’s

Un somrís trist es dibuixa a la meva cara avui,

i prenc una cervesa negre tal i com m’agrada,

i penso en què qui sap...

...en què qui sap si és la darrera cervesa negra,

i no perquè cregui en que no hi haurà demà,

sinó més aviat perquè desconfio de l’ahir,

i un home que desconfia del seu ahir, que el perd,

és com un home mort, com un cadàver que somnia,

tot el que sé, tot el que em forma, tot el que penso,

forma part del meu ahir, el demà, sols és una il·lusió,

una elucubració matemàtica, un joc de perdedors,

lo vertader, és l’ahir, el demà, sols és il·lusió;

miro els seus ulls de pànic, preciosos però com llunes,

i els seus cabells semblen jugar a tapar-li la mirada

a segons; el vi li brolla pels llavis fins a la seva gola,

i de la gola directament li fa enrojolar les galtes, per

fer-li oblidar al cap de dos segons les respostes,

però no les preguntes, ni la por, ni el temor, ni la mort,

diuen que és absurd creure en Déu, que no té sentit,

que més val creure en l’home, en la humanitat,

però al cap i a la fi, a Déu no l’he vist mai, encara,

i a l’home el veig cada dia, a la humanitat fa anys que la veig,

i penso en si no és més absurd creure amb l’home,

que no pas creure amb Déu, que no l’he vist pas mai encara,

malgrat i què

alguns homes sempre han dit parlar amb nom de Déu,

de saber la seva paraula i la seva voluntat,

però no són més que homes,

i si anem a les presons o als psiquiàtrics,

trobarem cents d’homes que diuen parlar pels altres,

que diuen saber que volen els altres, conèixer la seva voluntat,

i torno a pensar en si no val més creure amb Déu que amb l’home,

la música avui sona suau, i tant sols un piano em separa de tu,

una tonada de notes pujant l’escala em portarà al llit a dubtar,

i ella dubta i tem a la mort, al demà, al no ser, al apagar-se,

i prefereix inventar-se mil mons abans d’acceptar ser res que

viatge cap al res a la velocitat en què viatge el res a l’univers.

Alexandre Domènech

25 d’octubre de 2009

en algun lloc dels dubtes d’una noia

El rellotge de la Melancolia

Imatge: Edward Hopper (Nyack, 22 de julio de 1882 - Nueva York, 15 de mayo de 1967)

¿Qué es, empero, el amor propio, que no ser voluntad de conservar el ser propio, voluntad de vivir?

Athur Schopenhauer, de “Sobre la voluntad en la naturaleza”

El rellotge de la Melancolia

El rellotge d’estació de tren de la cuina,

marca ja les quatre de la nit,

i sento aquella mena d’ofec que oprimeix

el pit, que fa que sembli que dins les costelles

i cap tant sols un pam; i que el cor, bategui

ràpidament com un corredor senegalès de marató,

És una ofec esporuguidor, l’aire és troba a faltar

tant sols quan no és pot tenir, com certes persones.

El meu cap mira de seguida el paquet de Winston,

i li començo a donar les culpes, i llavors penso amb

la segona Guerra Mundial, els milions de morts,

i com l’home pot a vegades demostrar, ser tan poc home,

(sempre em ve al cap al veure un paquet de Winston),

però el síndrome d’abstinència pot més, i n’encenc un,

i me’n adono que el seu fum sembla aire, i que em calma,

no és el tabac, encara no ha arribat el dia en que em

comenci a matar, i jo en sigui plenament conscient;

busco el inhalador per a asmàtics que potser ha caducat,

feia almenys cinc anys que no el buscava, i m’espanta

fer-ho, recordo aquelles nits de petit, en què sense ell

no podia ni aixecar-me del llit, però faig un glop químic,

i tot segueix igual, el tabac entra millor, això si, però l’aire

segueix semblant que ha deixat d’existir, com els dinosaures.

És la Melancolia!

L’ofec de la falta en ser de la Melancolia!

Penso en el que no tinc, i el que no vaig tenir,

i m’entra aquella tristesa què em pinça els dits,

com unes agulles que es van clavant al palpís,

però li dono la volta, al meu pensar,

com a les truites de ceba i patata perquè no es cremin,

i penso en què el que no vaig ser, ho sóc ara,

i en que el que no sóc ara, ho seré demà,

i penso en què el que no vaig tenir, ho tinc ara,

i el que no tinc ara, ho tindré de ben segur demà;

el sentit de la vida, no és altre que viure i voler estar viu,

i la voluntat de l’home sempre ha de ser la de buscar la claror,

com aquelles llavors tancades en una caixa fosca, que segons

en Schopenhauer, sempre germinen buscant els rajos de la llum.

Em ve al cap el teu rostre, els teus cabells, i la teva veu,

dins de la foscor de la nit de pluja que ahir queia,

brillaven els teus ulls foscos i la teva veu era un salt en el temps,

vaig galopar al compàs del fum de la teva boca, a llocs de besos

entre la teva ànima i el meu esperit, o el meu esperit i la teva ànima,

per marxar volant a mitja nit fins al cel, i baixar-te aquella estrella,

que sempre miraves quan tenies nou anys, i encara mires ara.

Noia, deixaria que em prenguessin les ulleres de miop que porto,

i em fessin jugar-me el menjar, el beure, i el tabac d’una setmana,

a endevinar amb els meus ulls de quatre diòptries i mitja solament,

vint números i trenta-dues lletres de l’alfabet a deu metres de distància,

si amb això ara al acabar d’escriure, destapés el nòrdic de plomes d’oca,

i t’hi trobés a tu, per veure el contrast de la teva pell morena i la roba blanca,

i féssim dormir plegats per una nit el teu sol i la meva au fènix,

i jo somniés com sempre, en algun poema per escriure demà,

i tu en aquella cançó de Portishead que hauries escoltat abans d’anar a dormir.

I estimar-te,

malgrat la neurosis melancòlica, el rellotge d’estació de tren de la paret,

malgrat l’Arthur Schopenhauer i les llavors que germinen cap a la llum.

Alexandre Domènech

21 d'Octubre de 2009

en algun lloc d'un llibre ja llegit.