dimarts, 29 de desembre del 2009

Así de lejos estoy yo aquí

7 comentaris
imatge: Copyright © Bruno Teixeira।

Este es un poema de mi autoría, inicialmente escrito y pensado en catalán, pero del que Yurena Guillén ha hecho una traducción muy acurada, y perfecta a mi entender, aún y no ser catalana (ella). Ante lo cual, le doy muchas gracias, y comparto, y espero que en el futuro, pueda realizar más traducciones de poemas escritos en catalán, al castellano. En el escriton anteriro a este se puede leer el original escrito en catalán.


Así de lejos estoy yo aquí.





-En algún lugar de una primera noche de frío-


Si cierro los ojos,
y al abrirlos veo la soledad,

porque la soledad no sólo se tiene,
sino que se siente,
se palpa,
se toca,
se besa.

Soy feliz
al cerrarlos y verte,
porque en la soledad,
sé que todavía sigues conmigo.


Ningún rostro me hace perder el tuyo,
ninguna mirada nubla la tuya,
ninguna voz me hace olvidar la suavidad
de tus cuerdas graves.

Soy feliz, porque sé que eres...
en el fondo, una parte de mí,
separada temporalmente.


Y el tiempo,
(Me gusta pensar)
es circular, y todo vuelve, y nada termina,
tal y como entendemos el final.


Así que volverás,
tal día,
tal noche,
tal atardecer.


Y viviremos la soledad juntos.
Porque no se hacen compañía,
aquellos que en el fondo,
son una misma persona.



Quién sabe si....

... Un día te sentirás vieja,
y yo te veré más bella que nunca.

Si un día te sentirás cansada,
y yo estaré descansado para sostenerte.

Si un día querrás volar,
y yo te bajaré las nubes de algodón.


Quédate conmigo,
mientras haya nieve en algún lugar.

Quédate conmigo,
mientras haya un desierto en el mundo.

Quédate conmigo,
mientras exista un ruido en la noche.


Así de lejos estoy yo aquí,
a pesar del sueño de una noche de Bach.

Como el pájaro que ya no encuentra el nido,
porque ha caído sin saber volar,
- Aún -

Como una gota en la hierba verde,
del cielo gris de tormenta,
del vapor del calor y del mar.

Así de lejos estoy yo aquí,
pese al piano, al deseo, al anhelo,
y al sueño de una noche de Bach.

Y sé que por ahora no estás dentro,
y que tampoco te tengo.
Por lo que la gente entiende tener.

Pero pienso en aquel ciego,
que tampoco tendrá nunca,
ni al sol... ni a la luna...
Por lo que la gente entiende tener.

Y que ama al sol,
y ama a la luna, y sabe ver,
que son lo más bello que existe.



Y que sin ellos, no existiría la vida,
y que sin ellos, sería tan,
tan, y tan diferente...


Así de lejos estoy yo aquí,
a pesar del sueño de una noche de Bach.

Como el ciego del sol y la luna.
Como el pájaro del nido que ya no ve.
Como la gota que besa la hierba verde.


Y yo aquí, contigo, pero sin ti.
Y tú allí, conmigo, pero sin mí.
Autor: Alexandre Domènech
Traducción: Yurena Guillén
Safe Creative #0912295218940


divendres, 18 de desembre del 2009

Així de lluny estic jo aquí.

5 comentaris

imatge: ©2009 *CitronRouge


Safe Creative #0912165125033


When the night has come,

and the land is dark

And the moon is the only light we see,

no I won't be afraid,

no I won't be afraid.

Just as long as you stand, stand by me.

“Stand by me”, de Ben E. King


Així de lluny estic jo aquí.


Si tanco els ulls,

i al obrir-los veig la solitud,


que la solitud no tant sols es té,

sinó que es sent,

es palpa,

es toca,

es besa,


sóc feliç (però)

de tancar-los i veure’t,

perquè amb la solitud,

sé que encara continues amb mi,


cap rostre em fa perdre el teu,

cap mirada em fa emboirar la teva,

cap veu em fa oblidar la suavitat

de les teves cordes greus,


sóc feliç, perquè sé que ets...

en el fons, una part de mi,

separada temporalment,


i el temps,

(m’agrada pensar)

és circular, i tot torna, i res acaba,

- tal i com entenem l’acabar-


així que tornaràs,

tal dia,

tal nit,

tal vespre,


i viurem la solitud plegats,

perquè no es fan companyia,

aquells que en el fons,

són una mateix persona,


qui sap si....


... un dia et sentiràs vella,

i jo et sentiré més bella què mai,


si un dia et sentiràs cansada,

i jo descansat per reposar-te,


si un dia voldràs volar,

i jo baixar dels núvols de cotó,


queda’t amb mi,

mentre duri la neu en algun lloc,

queda’t amb mi,

mentre hi hagi un desert en el món,

queda’t amb mi,

mentre existeixi un soroll en la nit,


...


així de lluny estic jo aquí,

malgrat el somni d’una nit de Bach,


com l’ocell que ja no veu el niu,

perquè ha caigut sense saber volar,

- encara-


com una gota en l’herba verda

del cel grisós de tempesta,

del vapor de la calor, i del mar,


així de lluny estic jo aquí,

malgrat el piano, el desig, l’anhel,

i el somni d’una nit de Bach.


I sé que per ara no ets dins,

i què tampoc et tinc

- pel que la gent entén tenir-


però penso en aquell cec,

que tampoc tindrà mai,

ni al sol... Ni a la lluna...

- Pel que la gent entén tenir-


i que sent amor cap el sol,

i estima a la lluna, i sap veure,

que són lo més bell que existeix,


i que sense ells, no existiria la vida,

i que sense ells, tot seria tant,

tant, i tant diferent...


Així de lluny estic jo aquí,


malgrat el somni d’una nit de Bach,


com el cec del sol i de la lluna,


com l’ocell del niu que ja no veu,


com la gota que besa l’herba verda.


I jo aquí, amb tu però sense tu,

i tu allà, amb mi però sense mi.


Alexandre Domènech

16 de desembre del 2009-12-16

en algun lloc d’una primera nit de fred.




dimecres, 2 de desembre del 2009

creuRE

7 comentaris

Imatge: fotogràfia de quadre de Joan Lillo i Arocas.

“I know i was born and i know that i’ll die, the it between is mine. I am mine, only own my mind”


de Pearl Jam.


Amb el gest feixuc d’un home sol camino

pensant en la transcendència de les coses:

l’aire, les roques, la font seca, els plataners,

un desmai. La tarda.


de Dolors Juárez


CreuRE


Un somrís trist es dibuixa a la meva cara avui,

i prenc una cervesa negre tal i com m’agrada,


i penso en què qui sap...

...en què qui sap si és la darrera cervesa negra,


i no perquè cregui en que no hi haurà demà,

sinó més aviat perquè desconfio de l’ahir,


i un home que desconfia del seu ahir, que el perd,

és com un home mort, com un cadàver que somnia,


tot el que sé, tot el que em forma, tot el que penso,

forma part del meu ahir, el demà, sols és una il·lusió,


una elucubració matemàtica, un joc de perdedors,

a vegades (o moltes vegades),


lo vertader, és l’ahir, el demà, sols és il·lusió;

però l’esperança molts cops és la il·lusió,

i no lo vertader... I lo vertader és la desesperança,


miro els seus ulls de pànic, preciosos però com llunes,

i els seus cabells semblen jugar a tapar-li la mirada

a segons; el vi li brolla pels llavis fins a la seva gola,

i de la gola directament li fa enrojolar les galtes, per

fer-li oblidar al cap de dos segons les respostes,

però no les preguntes, ni la por, ni el temor, ni la mort,


diuen que és absurd creure en Déu, que no té sentit,

que més val creure en els homes, en la humanitat,


però al cap i a la fi, a Déu no l’he vist mai, encara,

i als humans els veig cada dia,


a la humanitat fa anys que la veig; a les seves guerres,

a la seva destrucció, a la seva cobdícia, a la seva enveja,

al seu odi, a la seva violència, al seu egoisme,


i penso en si no és més absurd creure en la humanitat,

que no pas creure en Déu, que no l’he vist pas mai encara,


malgrat i què


alguns homes sempre han dit parlar en nom de Déu,

de saber la seva paraula i la seva voluntat,

però no són més que homes,

que diuen ser profetes,


i si anem a les presons o als psiquiàtrics,

trobarem cents d’homes que diuen parlar en

nom dels altres, que diuen saber que volen els altres,


penso en si no val més creure en Déu què amb la humanitat,


la música avui sona suau, i tant sols un piano em separa de tu,

una tonada de notes pujant l’escala em portarà al llit a dubtar,

i ella dubta i tem a la mort, al demà, al no ser, al apagar-se,

i prefereix inventar-se mil mons abans d’acceptar ser res que

viatge cap al res a la velocitat en què viatge el res a l’univers,


m’agrada creure que crec en el què em dóna llum, vida, força,

i estima,


m’agrada creure que crec en certs homes, i certes dones,

simplement,


o amb el sol, els arbres, els peixos, el mar, la llenya, o el cafè.


Alexandre Domènech

02 de Novembre de 2009

en algun lloc dels dubtes meus i els d’una noia


Safe Creative #0912025046676

_ ____________________

No reviso mai poemes, però aquest cop m'ha vingut molt de gust. Arran d'adquirir ara aquest quadre del Joan Lillo, arran de parlar una mica...


Gràcies Joan, gràcies Dolors.



 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template