Le premier jour du reste de ma vie.
La veritat més gran continua residint en el silenci més profund.
El pes de la paraula,
carrega ma espatlla, fins a fer-me caminar tort,
el pes de la besada,
m’inflama els llavis i em fa fer petons al aire,
i sento a vegades, quelques vegades,
una càrrega dins meu enorme, que m’ofega
fins a la mort, fins a la tristesa enorme,
i crec que deu de ser el pes gegant,
de tots els tresors, de totes les moixaines,
de totes les frases, de tots els mots bells,
que duc a dins, i que encara no he entregat,
mai, a ningú, a cap dona de nàixer i de mort,
fa molt anys, els “paisatges del desencant”
varen ser interiors, vers el cor ensopit,
i ara, el desencant, el desencís,
és cap a les filles i als fills de l’úter,
no sóc immortal, ja ho sé prou bé jo,
però no perdo ni un segon del meu iris
en l’enveja, en el rancor, o en l’odi gratuït,
si odio, que sigui de manera franca i justa;
no tothom mereix la meva estima,
no tothom mereix el meu odi,
el primer dia de la resta de la meva vida,
comença avui de manera forçosa,
no en queda altre,
no hi ha opció,
-o si, sempre pot ser un nou dia;
però el meu és avui-
vaig parlar del Sol, i de mirar el Sol,
però no sabia que si mirava massa el sol
m’acabaria cremant la retina i el sentiment,
i els oblits del sol, que ni ho sap que és combustió,
poden fer tant mal com oblidar una tetera a la cuina,
i ja puc començar a dir allò de my name is nobody,
ja que començo a entendre les portes de la percepció,
i si estic enamorat, segurament ho estic,
de les paraules, de la poesia que feres sorgir,
dels versos bells i dels no tant bells,
dels somnis que despertaren dins meu sobtadament,
i que enyorava tant com a Catalunya l’immigrant
en aquella cançó que canta la meva veu preferida,
- la meva Sílvia-
doncs si, he de dir que si, que malgrat el dol,
t’he d’agrair els somnis renascuts, els oblidats,
les nits al sofà davant de la llar de foc,
les ampolles de vi bo begudes en dos dies,
la poesia escrita i la no escrita (tancada sota clau
dins de la meva ment i de les quatre vàlvules).
le premier jour du reste de ma vie,
comença doncs aprenent a estimar a qui m’estima,
a tapar dins al llit a qui també em taparia a mi,
i a regalar paraules de somrís i orquídia
a qui també tingui per mi més que paraules buides
de significat però plenes de significant,
a qui no oblidi els meus ulls i les meves mans
al creure’s l’error de Freud al parlar d’Eros.
* El títol del poema “le premier jour du reste de ma vie” està extret de la pel•lícula francesa amb títol homònim.
Alexandre Domènech
4 de gener de 2010
en la divagació de quatre dies d’una nova dècada
