©2009-2010 *aprelka
“Un ser humano es parte del todo...
Se considera a sí mismo, a sus pensamientos y sentimientos, como algo separado
del resto, como por una suerte de ilusión óptica de su conciencia.
Esta ilusión es para nosotros como una prisión, que nos restringe a nuestros deseos
personales y nos encariña con unas pocas personas que nos son próximas.
Nuestra tarea es liberarnos de esta cárcel ensanchando nuestra área de compasión
hasta abrazar a todas las criaturas vivientes y a toda la naturaleza en su belleza."
D’Albert Einstein, agafa’t de Weber, 1990 pag. 236-237.
Com ho fan les flors.
Aquella flor, groga, rosa, o blanca simplement,
que viu en el teu balcó,
que viu en la teva taula de fusta,
o fins i tot davant les lletres daurades
amb el nom complert de la teva àvia,
no cerca més que els rajos de llum,
la terra humida, la rosada,
o la pluja (ni poca ni tempesta),
no cerca saber si el Sol és al centre,
de l’Univers,
de la Galàxia...
si és un déu, o un nucli,
si s’extingirà un dia,
o si fa milions d’anys hi era,
tant sols cerca els seus rajos,
de llum, d’energia, de vida,
per viure, per ser flor,
no li dóna un nom a la terra,
ni un color ni una bandera,
no viu per ella sinó d’ella,
l’estima no la posseeix,
la necessita no la compra,
no cerca més que arrelar-s’hi,
allà on alimenta (com ha de ser),
per viure, per ser flor,
i ell ens deia, que no existeix la foscor,
sinó l’absència de llum,
i ens deia que no existeix el fred,
sinó l’absència de calor,
que no existeix el mal,
sinó l’absència del bé,
i la flor plora (d’alegria) quan veu pluja,
i somriu quan veu rosada,
li deixen ser flor, un dia més,
una setmana més,
i l’home busca i busca un motiu per ser viu,
oblidant que tant sols hi ha raons per ser-ho,
el sol, la terra humida,
la pluja i la rosada,
no són motius per viure per a la flor,
sinó raons per ser-ho,
i sóc feliç si veig la flor viva,
i la flor és feliç si em veu viu.
En record d’en Roger.
A 26 de febrer del 2010
Alexandre Domènech
