El marbre es pintà muricecs
Diuen que vaig nàixer nu,
el què ningú sap és si moriré nu,
el que si sé és el tacte del marbre,
sota un raig d’aigua tèbia
a mig hivern,
a mitja primavera,
o a mig estiu,
la seva fredor espanta els dits,
fa sentir viu i fa témer lo mort,
recorda que la solitud
no és tant sols un mot,
una paraula,
un tassa de cafè,
el que si sé és la por d’una pica,
plena de plats per rentar,
una nevera buida,
una taula amb un cigar,
i la duresa del marbre,
trencant un got al caure de la mà
per la llàgrima sense gota,
per la gota sense sal,
per la sal sense mar...
i la gent anhela diamants i or,
però ells no anhelen pas persones,
em van batejar amb aigua i creença,
qui sap si era freda, tèbia, o calenta,
qui sap si plovia, si jeia el sol en el cel,
o si l’únic sense pecat era jo,
el que si sé,
és que l’aigua venia del marbre,
i que tornà al marbre,
i el marbre, el més blanc,
un dia es pintà un muricec,
per allunyar la ceguesa de dins seu,
per no veure el que tothom veu,
i no topar contra les parets de la rancor,
i un dia el marbre,
d’un blanc com la neu, o el núvol suau,
es pintà un muricec,
i demostrà
que l’escalfor la té el marbre,
el color el té el blanc
i la mirada el cec.
Per tu
A dinou de març del 2010
en algun lloc de dues cerveses negres
Alexandre Domènech
