Els ulls eren estaques en la mar
Tant se val, diran les estrelles,
si ahir era ahir i avui és avui…
Si el que no va ser,
ja no és ara mateix,
que la vida és existència
i existència és ocórrer.
Tant se val diran les gotes
i els núvols que les deixen
despenjar-se entre l’oxigen...
Que no hi ha mars a Mart,
que hi varen ser, segurament,
¿però qui ho recorda ja?
Que la nostra ment no és de terra,
i la pilota cau al terra per la gravetat,
i no que creem el terra al llençar-la;
els ulls eren estaques en la mar,
una mar que no va existir ni existeix
més que en la meva ment i en el coixí
d’un llit que va perdent el record ja,
els teus ulls són fars en el mar mort,
que sempre miro quan perdo el nord,
i desitjo altre cop somnis de truita,
o malsons de
no beso
no toco
no xuclo
no escolto
no abraço
no sento
no oloro
no premo
no prenc
més que aquest llençol i aquesta nit
d’estrelles que parlen d’un món
on ja no existeix més que el què existeix.
Alexandre Domènech
En algun lloc del fum d’un mini havà
A 27 de Juny del 2010
