Desert Humit

Un petó a anys llum

2010-11-27T15:22:00.000-08:00

http://browse.deviantart.com/?qh=&section=&global=1&q=star#/dustq7

Un petó a anys llum

A vegades,

les estrelles

es troben a massa anys llum entre elles,

i es senten soles en un univers infinit

(o finit),

massa fosc,

fred,

i on per on no haver,

no hi ha ni aire,

ni oxigen,

ni gravetat,

ni fulles seques o volves de pols.

Però sempre guarden el consol,

o el somni, qui sap,

el plaer, (amorós, tendre, carnal)

de que entre elles es piquen l’ullet,

- i a tanta distància és veuen!

Algun dia brillen més del normal;

perquè l’altre ho vegi,

i s’apaguen i encenen,

llançant-se missatges de socors

i de cors en socors,

i llavors són felices, i acluquen els ulls

menys, menys, menys tristes.

I en un son,

profund com els sons de Satie,

teclegen besos com pianos,

i toquen just les notes,

que als cossos celestes,

els crea la musique del plaer.

Alexandre Domènech

En algun racó d’una cova i unes titelles

A finals del fred Novembre de 2010

Els ulls eren estaques en la mar

2010-06-28T02:41:00.000-07:00

Imatge: Daniel Camacho www.danielcamacho.net

Els ulls eren estaques en la mar

Tant se val, diran les estrelles,

si ahir era ahir i avui és avui…

Si el que no va ser,

ja no és ara mateix,

que la vida és existència

i existència és ocórrer.

Tant se val diran les gotes

i els núvols que les deixen

despenjar-se entre l’oxigen...

Que no hi ha mars a Mart,

que hi varen ser, segurament,

¿però qui ho recorda ja?

Que la nostra ment no és de terra,

i la pilota cau al terra per la gravetat,

i no que creem el terra al llençar-la;

els ulls eren estaques en la mar,

una mar que no va existir ni existeix

més que en la meva ment i en el coixí

d’un llit que va perdent el record ja,

els teus ulls són fars en el mar mort,

que sempre miro quan perdo el nord,

i desitjo altre cop somnis de truita,

o malsons de

no beso

no toco

no xuclo

no escolto

no abraço

no sento

no oloro

no premo

no prenc

més que aquest llençol i aquesta nit

d’estrelles que parlen d’un món

on ja no existeix més que el què existeix.

Alexandre Domènech

En algun lloc del fum d’un mini havà

A 27 de Juny del 2010

Lamoureux 1735

2010-05-03T15:47:00.000-07:00

Imatge de:

Eniko Szucs
(Rumania)

“Ningú es dóna compte de que hi ha gent que gasta excessiva energia per simplement semblar normal”

Albert Camus

Lamoureux 1735

T’estimo com un boig,

perquè si no t’estimés

amb tot el què tu ets

i ets capaç de donar-me,

seria un vertader imbècil,

i sincerament;

m’agraden molt més els bojos

que els imbècils – que n’hi ha més-.

Si el món fos de flors d’azalea,

de camamil·la i de melisma,

si tot el món fos Stradivarius

i tothom fos com Yehudi Menuhin

quan feia plorar tres-cents anys,

jo continuaria estimant igualment

a aquells cards de muntanya verda

que fan ombra a les cuques de llum,

als grills que desafinen perquè si,

als teclats Casio tocats per nens de déu anys,

a les pastanagues de fulles mig menjades

i a les patates – sobretot la vermella-,

perquè guarden sempre sota terra,

tot allò de bo que saben que tenen,

perquè no cerquen més que ser cor

que fa música, que fa Do Re Mi Fa

i fer de la delusió la única creença,

i el baladre sempre fa flors blanques

o roses per fer aconseguir la degolladissa,

i el carrer està ple de galls d’indi

que mouen les ales, les agiten, les obren,

per ensenyar a tothom que en efecte;

els cecs són cecs,

i el carreró està ple de sons comprats

i acomplexats per mostrar que els sords,

si ho són és per tenir massa sordesa.

Alexandre Domènech

quatre de maig de 2010

en algun lloc d'un maig plujós

El marbre es pintà muricecs

2010-03-18T16:58:00.000-07:00

El marbre es pintà muricecs

Diuen que vaig nàixer nu,

el què ningú sap és si moriré nu,

el que si sé és el tacte del marbre,

sota un raig d’aigua tèbia

a mig hivern,

a mitja primavera,

o a mig estiu,

la seva fredor espanta els dits,

fa sentir viu i fa témer lo mort,

recorda que la solitud

no és tant sols un mot,

una paraula,

un tassa de cafè,

el que si sé és la por d’una pica,

plena de plats per rentar,

una nevera buida,

una taula amb un cigar,

i la duresa del marbre,

trencant un got al caure de la mà

per la llàgrima sense gota,

per la gota sense sal,

per la sal sense mar...

i la gent anhela diamants i or,

però ells no anhelen pas persones,

em van batejar amb aigua i creença,

qui sap si era freda, tèbia, o calenta,

qui sap si plovia, si jeia el sol en el cel,

o si l’únic sense pecat era jo,

el que si sé,

és que l’aigua venia del marbre,

i que tornà al marbre,

i el marbre, el més blanc,

un dia es pintà un muricec,

per allunyar la ceguesa de dins seu,

per no veure el que tothom veu,

i no topar contra les parets de la rancor,

i un dia el marbre,

d’un blanc com la neu, o el núvol suau,

es pintà un muricec,

i demostrà

que l’escalfor la té el marbre,

el color el té el blanc

i la mirada el cec.

Per tu
A dinou de març del 2010
en algun lloc de dues cerveses negres
Alexandre Domènech

No ets tu.

2010-03-04T01:51:00.001-08:00

, originalmente cargada por c a l i d o s c o p i।

No ets tu.

No ets tu,

sinó què és el que tu ets dins meu,

com no és el so

que surt d’un altaveu,

i que algú en diria simples ones,

sinó que és un record,

una sensació de petó prolongat,

un deler de llit tou i moixaines,

un viatge al Cercle Polar Àrtic,

amb forma de cançó

sortint de la ràdio del nostre bar.

No ets tu,

el que tu veus en el mirall,

ni el que sents en el contestador de veu,

quan t’escoltes a tu mateixa,

parlant trista i sentint-te estúpida

per parlar a una màquina, fent veu de màquina,

sinó que és el que jo veig en tu,

i jo no veig uns llavis,

veig un somriure perenne,

i jo no veig uns ulls bruns,

veig una foscor que il·lumina el sens sentit,

i jo no veig uns peus silents i petits,

veig uns peus que faran un camí tant enorme,

tant llarg

magnífic

meravellós

i dolç

que sóc jo qui sent tenir els peus,

petits com un nin de sis anys,

silents com una nit al cim,

delicats com na fragilitat,

i no ets tu,

aquesta dona que veus,

que veuen,

que s’esmuny entre la massa

i confonen per massa (errant-se),

sinó què és el que ets dins meu:

llum – foscor

nuesa – llana atapeïda

desig – un No

sempre – mai

felicitat – l’ara

Tu – Jo.

En algun racó d'un desig de primavera

Berga, a 4 de març de 2010

Poema: Alexandre Domènech

Fotografia: Laia S. Sistach

Com ho fan les flors.

2010-02-26T12:02:00.001-08:00

Música: Björk (Spotify)

“Un ser humano es parte del todo...

Se considera a sí mismo, a sus pensamientos y sentimientos, como algo separado

del resto, como por una suerte de ilusión óptica de su conciencia.

Esta ilusión es para nosotros como una prisión, que nos restringe a nuestros deseos

personales y nos encariña con unas pocas personas que nos son próximas.

Nuestra tarea es liberarnos de esta cárcel ensanchando nuestra área de compasión

hasta abrazar a todas las criaturas vivientes y a toda la naturaleza en su belleza."

D’Albert Einstein, agafa’t de Weber, 1990 pag. 236-237.

Com ho fan les flors.

Aquella flor, groga, rosa, o blanca simplement,

que viu en el teu balcó,

que viu en la teva taula de fusta,

o fins i tot davant les lletres daurades

amb el nom complert de la teva àvia,

no cerca més que els rajos de llum,

la terra humida, la rosada,

o la pluja (ni poca ni tempesta),

no cerca saber si el Sol és al centre,

de l’Univers,

de la Galàxia...

si és un déu, o un nucli,

si s’extingirà un dia,

o si fa milions d’anys hi era,

tant sols cerca els seus rajos,

de llum, d’energia, de vida,

per viure, per ser flor,

no li dóna un nom a la terra,

ni un color ni una bandera,

no viu per ella sinó d’ella,

l’estima no la posseeix,

la necessita no la compra,

no cerca més que arrelar-s’hi,

allà on alimenta (com ha de ser),

per viure, per ser flor,

i ell ens deia, que no existeix la foscor,

sinó l’absència de llum,

i ens deia que no existeix el fred,

sinó l’absència de calor,

que no existeix el mal,

sinó l’absència del bé,

i la flor plora (d’alegria) quan veu pluja,

i somriu quan veu rosada,

li deixen ser flor, un dia més,

una setmana més,

i l’home busca i busca un motiu per ser viu,

oblidant que tant sols hi ha raons per ser-ho,

el sol, la terra humida,

la pluja i la rosada,

no són motius per viure per a la flor,

sinó raons per ser-ho,

i sóc feliç si veig la flor viva,

i la flor és feliç si em veu viu.

En record d’en Roger.

A 26 de febrer del 2010

Alexandre Domènech

Le premier jour du reste de ma vie

2010-01-04T05:58:00.000-08:00

Le premier jour du reste de ma vie.

La veritat més gran continua residint en el silenci més profund.

El pes de la paraula,

carrega ma espatlla, fins a fer-me caminar tort,

el pes de la besada,

m’inflama els llavis i em fa fer petons al aire,

i sento a vegades, quelques vegades,

una càrrega dins meu enorme, que m’ofega

fins a la mort, fins a la tristesa enorme,

i crec que deu de ser el pes gegant,

de tots els tresors, de totes les moixaines,

de totes les frases, de tots els mots bells,

que duc a dins, i que encara no he entregat,

mai, a ningú, a cap dona de nàixer i de mort,

fa molt anys, els “paisatges del desencant”

varen ser interiors, vers el cor ensopit,

i ara, el desencant, el desencís,

és cap a les filles i als fills de l’úter,

no sóc immortal, ja ho sé prou bé jo,

però no perdo ni un segon del meu iris

en l’enveja, en el rancor, o en l’odi gratuït,

si odio, que sigui de manera franca i justa;

no tothom mereix la meva estima,

no tothom mereix el meu odi,

el primer dia de la resta de la meva vida,

comença avui de manera forçosa,

no en queda altre,

no hi ha opció,

-o si, sempre pot ser un nou dia;

però el meu és avui-

vaig parlar del Sol, i de mirar el Sol,

però no sabia que si mirava massa el sol

m’acabaria cremant la retina i el sentiment,

i els oblits del sol, que ni ho sap que és combustió,

poden fer tant mal com oblidar una tetera a la cuina,

i ja puc començar a dir allò de my name is nobody,

ja que començo a entendre les portes de la percepció,

i si estic enamorat, segurament ho estic,

de les paraules, de la poesia que feres sorgir,

dels versos bells i dels no tant bells,

dels somnis que despertaren dins meu sobtadament,

i que enyorava tant com a Catalunya l’immigrant

en aquella cançó que canta la meva veu preferida,

- la meva Sílvia-

doncs si, he de dir que si, que malgrat el dol,

t’he d’agrair els somnis renascuts, els oblidats,

les nits al sofà davant de la llar de foc,

les ampolles de vi bo begudes en dos dies,

la poesia escrita i la no escrita (tancada sota clau

dins de la meva ment i de les quatre vàlvules).

le premier jour du reste de ma vie,

comença doncs aprenent a estimar a qui m’estima,

a tapar dins al llit a qui també em taparia a mi,

i a regalar paraules de somrís i orquídia

a qui també tingui per mi més que paraules buides

de significat però plenes de significant,

a qui no oblidi els meus ulls i les meves mans

al creure’s l’error de Freud al parlar d’Eros.

* El títol del poema “le premier jour du reste de ma vie” està extret de la pel•lícula francesa amb títol homònim.

Alexandre Domènech
4 de gener de 2010
en la divagació de quatre dies d’una nova dècada

Así de lejos estoy yo aquí

2009-12-29T01:26:00.000-08:00

Este es un poema de mi autoría, inicialmente escrito y pensado en catalán, pero del que Yurena Guillén ha hecho una traducción muy acurada, y perfecta a mi entender, aún y no ser catalana (ella). Ante lo cual, le doy muchas gracias, y comparto, y espero que en el futuro, pueda realizar más traducciones de poemas escritos en catalán, al castellano. En el escriton anteriro a este se puede leer el original escrito en catalán.

Así de lejos estoy yo aquí.

-En algún lugar de una primera noche de frío-

Si cierro los ojos,
y al abrirlos veo la soledad,

porque la soledad no sólo se tiene,
sino que se siente,
se palpa,
se toca,
se besa.

Soy feliz
al cerrarlos y verte,
porque en la soledad,
sé que todavía sigues conmigo.

Ningún rostro me hace perder el tuyo,
ninguna mirada nubla la tuya,
ninguna voz me hace olvidar la suavidad
de tus cuerdas graves.

Soy feliz, porque sé que eres...
en el fondo, una parte de mí,
separada temporalmente.

Y el tiempo,
(Me gusta pensar)
es circular, y todo vuelve, y nada termina,
tal y como entendemos el final.

Así que volverás,
tal día,
tal noche,
tal atardecer.

Y viviremos la soledad juntos.
Porque no se hacen compañía,
aquellos que en el fondo,
son una misma persona.

Quién sabe si....

... Un día te sentirás vieja,
y yo te veré más bella que nunca.

Si un día te sentirás cansada,
y yo estaré descansado para sostenerte.

Si un día querrás volar,
y yo te bajaré las nubes de algodón.

Quédate conmigo,
mientras haya nieve en algún lugar.

Quédate conmigo,
mientras haya un desierto en el mundo.

Quédate conmigo,
mientras exista un ruido en la noche.

Así de lejos estoy yo aquí,
a pesar del sueño de una noche de Bach.

Como el pájaro que ya no encuentra el nido,
porque ha caído sin saber volar,
- Aún -

Como una gota en la hierba verde,
del cielo gris de tormenta,
del vapor del calor y del mar.

Así de lejos estoy yo aquí,
pese al piano, al deseo, al anhelo,
y al sueño de una noche de Bach.

Y sé que por ahora no estás dentro,
y que tampoco te tengo.
Por lo que la gente entiende tener.

Pero pienso en aquel ciego,
que tampoco tendrá nunca,
ni al sol... ni a la luna...
Por lo que la gente entiende tener.

Y que ama al sol,
y ama a la luna, y sabe ver,
que son lo más bello que existe.

Y que sin ellos, no existiría la vida,
y que sin ellos, sería tan,
tan, y tan diferente...

Así de lejos estoy yo aquí,
a pesar del sueño de una noche de Bach.

Como el ciego del sol y la luna.
Como el pájaro del nido que ya no ve.
Como la gota que besa la hierba verde.

Y yo aquí, contigo, pero sin ti.
Y tú allí, conmigo, pero sin mí.

Autor: Alexandre Domènech

Traducción: Yurena Guillén

Així de lluny estic jo aquí.

2009-12-18T08:42:00.001-08:00

When the night has come,

and the land is dark

And the moon is the only light we see,

no I won't be afraid,

no I won't be afraid.

Just as long as you stand, stand by me.

“Stand by me”, de Ben E. King

Així de lluny estic jo aquí.

Si tanco els ulls,

i al obrir-los veig la solitud,

que la solitud no tant sols es té,

sinó que es sent,

es palpa,

es toca,

es besa,

sóc feliç (però)

de tancar-los i veure’t,

perquè amb la solitud,

sé que encara continues amb mi,

cap rostre em fa perdre el teu,

cap mirada em fa emboirar la teva,

cap veu em fa oblidar la suavitat

de les teves cordes greus,

sóc feliç, perquè sé que ets...

en el fons, una part de mi,

separada temporalment,

i el temps,

(m’agrada pensar)

és circular, i tot torna, i res acaba,

- tal i com entenem l’acabar-

així que tornaràs,

tal dia,

tal nit,

tal vespre,

i viurem la solitud plegats,

perquè no es fan companyia,

aquells que en el fons,

són una mateix persona,

qui sap si....

... un dia et sentiràs vella,

i jo et sentiré més bella què mai,

si un dia et sentiràs cansada,

i jo descansat per reposar-te,

si un dia voldràs volar,

i jo baixar dels núvols de cotó,

queda’t amb mi,

mentre duri la neu en algun lloc,

queda’t amb mi,

mentre hi hagi un desert en el món,

queda’t amb mi,

mentre existeixi un soroll en la nit,

...

així de lluny estic jo aquí,

malgrat el somni d’una nit de Bach,

com l’ocell que ja no veu el niu,

perquè ha caigut sense saber volar,

- encara-

com una gota en l’herba verda

del cel grisós de tempesta,

del vapor de la calor, i del mar,

així de lluny estic jo aquí,

malgrat el piano, el desig, l’anhel,

i el somni d’una nit de Bach.

I sé que per ara no ets dins,

i què tampoc et tinc

- pel que la gent entén tenir-

però penso en aquell cec,

que tampoc tindrà mai,

ni al sol... Ni a la lluna...

- Pel que la gent entén tenir-

i que sent amor cap el sol,

i estima a la lluna, i sap veure,

que són lo més bell que existeix,

i que sense ells, no existiria la vida,

i que sense ells, tot seria tant,

tant, i tant diferent...

Així de lluny estic jo aquí,

malgrat el somni d’una nit de Bach,

com el cec del sol i de la lluna,

com l’ocell del niu que ja no veu,

com la gota que besa l’herba verda.

I jo aquí, amb tu però sense tu,

i tu allà, amb mi però sense mi.

Alexandre Domènech

16 de desembre del 2009-12-16

en algun lloc d’una primera nit de fred.

creuRE

2009-12-02T10:25:00.000-08:00

Imatge: fotogràfia de quadre de Joan Lillo i Arocas.

“I know i was born and i know that i’ll die, the it between is mine. I am mine, only own my mind”

de Pearl Jam.

Amb el gest feixuc d’un home sol camino

pensant en la transcendència de les coses:

l’aire, les roques, la font seca, els plataners,

un desmai. La tarda.

de Dolors Juárez

CreuRE

Un somrís trist es dibuixa a la meva cara avui,

i prenc una cervesa negre tal i com m’agrada,

i penso en què qui sap...

...en què qui sap si és la darrera cervesa negra,

i no perquè cregui en que no hi haurà demà,

sinó més aviat perquè desconfio de l’ahir,

i un home que desconfia del seu ahir, que el perd,

és com un home mort, com un cadàver que somnia,

tot el que sé, tot el que em forma, tot el que penso,

forma part del meu ahir, el demà, sols és una il·lusió,

una elucubració matemàtica, un joc de perdedors,

a vegades (o moltes vegades),

lo vertader, és l’ahir, el demà, sols és il·lusió;

però l’esperança molts cops és la il·lusió,

i no lo vertader... I lo vertader és la desesperança,

miro els seus ulls de pànic, preciosos però com llunes,

i els seus cabells semblen jugar a tapar-li la mirada

a segons; el vi li brolla pels llavis fins a la seva gola,

i de la gola directament li fa enrojolar les galtes, per

fer-li oblidar al cap de dos segons les respostes,

però no les preguntes, ni la por, ni el temor, ni la mort,

diuen que és absurd creure en Déu, que no té sentit,

que més val creure en els homes, en la humanitat,

però al cap i a la fi, a Déu no l’he vist mai, encara,

i als humans els veig cada dia,

a la humanitat fa anys que la veig; a les seves guerres,

a la seva destrucció, a la seva cobdícia, a la seva enveja,

al seu odi, a la seva violència, al seu egoisme,

i penso en si no és més absurd creure en la humanitat,

que no pas creure en Déu, que no l’he vist pas mai encara,

malgrat i què

alguns homes sempre han dit parlar en nom de Déu,

de saber la seva paraula i la seva voluntat,

però no són més que homes,

que diuen ser profetes,

i si anem a les presons o als psiquiàtrics,

trobarem cents d’homes que diuen parlar en

nom dels altres, que diuen saber que volen els altres,

penso en si no val més creure en Déu què amb la humanitat,

la música avui sona suau, i tant sols un piano em separa de tu,

una tonada de notes pujant l’escala em portarà al llit a dubtar,

i ella dubta i tem a la mort, al demà, al no ser, al apagar-se,

i prefereix inventar-se mil mons abans d’acceptar ser res que

viatge cap al res a la velocitat en què viatge el res a l’univers,

m’agrada creure que crec en el què em dóna llum, vida, força,

i estima,

m’agrada creure que crec en certs homes, i certes dones,

simplement,

o amb el sol, els arbres, els peixos, el mar, la llenya, o el cafè.

Alexandre Domènech

02 de Novembre de 2009

en algun lloc dels dubtes meus i els d’una noia

_ ____________________

No reviso mai poemes, però aquest cop m'ha vingut molt de gust. Arran d'adquirir ara aquest quadre del Joan Lillo, arran de parlar una mica...

Gràcies Joan, gràcies Dolors.

T'estimo, t'estime, t'estim

2009-11-26T14:18:00.001-08:00

Imatge:

Alice in SoL's Land - Part I by ~SoLbizaRk

I porta'm

brodat a la teva brusa

o pintat en el teu somriure vermell.

Gronxa'm

de les teves arracades.

Volta'm amb els teus anells

i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.

Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,

menuda, entre goig i pena

abraçat contra el poema

que llegeixes d'amagat.

Fragment de “Menuda”, cançó de Joan Manel Serrat.

T’estimo, t’estime, t’estim.

Oblido bé els vint-i-nou anys que tinc darrera,

però recordo els vint-i-nou que tinc per davant,

recordo bé què en ells tu hi ets,

que mires sempre amb els mateixos ulls d’estima,

i el mateix somriure de cirera entre xocolata,

recordo totes les nits de somnis,

de malsons,

de febres,

de somriures,

de petons,

d’abraçades,

de fred,

de calor,

de plaer,

de roncs (fluixets),

de suors,

de gots d’aigua,

de llibres oberts,

de llibres tancats,

de cançons a l’orella,

i d’olor a canyella;

oblido bé tots els dies en què no hi ets,

fins i tot ara, que no hi ets gens,

o lluny,

o en uns altres braços,

o en un altre parlar,

o en una altra veu,

però recordo sempre que hi ets,

a partir d’ara, o de l’any que ve,

sempre què

un petó meu

cau en forma d’abraçada,

de mà sobre l’espatlla,

de copet al teu genoll,

o mig bes als teus llavis,

és un ahir menys i un demà més,

suposo què és perquè

t’estimo, t’estime, t’estim,

tant com a la paraula,

els versos,

la tonada,

Serrat i les seves cançons,

o la llengua en què t’ho dic.

Alexandre Domènech

en algun lloc d’un camí a mitges

26 de novembre de 2009

Al final de l'arc de Sant Martí

2009-11-15T01:25:00.000-08:00

Imatge: Chema Madoz

“Penso que sóc jo qui ha canviat: és la solució més senzilla. És també la més desagradable. Però en fi, cal que reconegui que sóc propens a aquestes transformacions sobtoses. El que hi ha, és que penso molt rarament; aleshores sense que me’n adoni, s’acumulen dintre meu una munió de petites metamorfosis, i després, el dia menys pensat es produeix una veritable revolució.”

De Jean-Paul Sartre, en “La nàusea”.

Al final de l’arc de Sant Martí

M’agradaria parlar de la nuesa dels arbres,

que mica en mica es va aproximant,

i com van perdent les seves fulles

com els calendaris mentre corre l’any,

m’agradaria parlar del soroll que el bosc

feia l’altre dia, és a dir del seu silenci,

i del tacte de les pedres en els meus peus

mentre corria sota l’esguard de la lluna trista,

però no puc fer-ho, no trobo les paraules avui,

no sé parlar de moltes coses a part de tu...

M’agradaria parlar d’aquelles peces per a piano

de Yann Tiersen que vaig escoltar fa ja temps,

i que ara torno a escoltar abans d’anar a dormir,

de “La dispute”, o del “Vals des monstres”,

m’agradaria parlar del tacte del cotó en la pell,

de la olor a menta d’aquell sabó que faig servir,

i de la olor a menta de la pell i el tacte del cotó

en ella, quan arriba la nit, i poc més que pell sóc,

però el vers és lliure en el paper però no en la ment,

i no sempre escric al que vull escriure,

i a vegades escric al que no vull escriure...

M’agradaria escriure a aquella història que hi ha,

d’un arc de Sant Martí que surt després de ploure,

i que si el seguim, entre mig de tots els seus colors,

al seu final trobem una olla plena de modes d’or,

m’agradaria escriure a aquella vella coixa que parla

sola mentre empeny un carretó pel carrer major,

o a aquella vella que venia fruites, verdures, i olives

en una botiga fa anys, i que ara ja deu de ser morta,

i oblidar-me de què tant sols sé escriure’t a tu avui,

de què abans d’anar a dormir, si acluco els ulls, et veig,

què si somnio, somnio amb tu, i l’endemà ho recordo perfecte,

i que al obrir els ulls i mirar el rellotge, torno a pensar amb tu,

i que jo, faig més cas als somnis que al que veuen els meus ulls.

Als tímids,

als qui tenen por del que diran.

Alexandre Domènech,

15 de novembre del 2009

en algun lloc d’un cafè de bon matí.

Jo sóc poeta

2009-10-31T10:42:00.000-07:00

Imatge: Edvard Munch, Separation, oil on canvas, 1896

Eu só peço a Deus
um pouco de malandragem
pois sou criança
e não conheço a verdade
eu sou poeta
e não aprendi a amar
Eu sou poeta
e não aprendi a amar...

De Cássia Eller, de la cançó “Malandragem”.

Jo sóc poeta.

Qui sap si no sóc el bosc,

ara que miro cap a ell,

i el veig amb el rogenc de la tardor,

tot i que aquest any les flors resisteixen

els embats que normalment dóna el fred,

qui sap si no sóc el cel,

ara que aixeco el ulls cap al blau,

i el veig com els ulls d’una adolescent

de quinze anys que vaig estimar un dia,

qui sap si no sóc l’aigua,

ara que no veuré el mar fins l’estiu,

i l’idealitzo tant i tant com als avis,

i al seu costat crec que trobaria la infància,

qui sap si no sóc el foc,

que crema vivament aquestes nits

davant meu, mentre escric al silenci del vi

i a la companyia de la música de Cássia Eller.

Els teus ulls foscos i la teva pell bruna

em donen tota la claror que no trobo en el dia,

doncs quan tinc ganes d’abraçar-te és a la nit.

Però sóc aquell arbre viu,

que et faria ombra al anar a llegir sota seu,

que deixaria que l’abracessis quan ploressis,

i escriguessis amb una fulla el teu nom per sempre,

però sóc aquell núvol amb forma,

que mires i al que desitges trobar-li el rostre

d’aquell que voldries estimar per sempre més,

o al que t’encomanes durant una hora fins que marxa,

però sóc aquella petita caleta,

que vas descobrir aquell estiu per Menorca,

i en la que et banyaves per escapar del teu demà passat,

i t’acollia càlidament fins fer-te nuar en els seus braços,

però sóc aquell branquilló de pi

i el llumí, sense el que mai encendràs el foc

que t’escalfarà si vols i el vigiles, per la primera nit

i la de quaranta anys més, si tu no la deixes mai finir.

I al meu laberint tant sols li demano el teu fil,

per arribar fins a dins de mi, vèncer a la por de tenir,

i estimar la vida tant com Teseo després de no morir.

Alexandre Domènech

31 d'octubre de 2009

en un algun lloc d'una tarda de música en portugués

creuRE's

2009-10-24T17:31:00.001-07:00

“I know i was born and i know that i’ll die, the it between is mine. I am mine, only own my mind”

de Pearl Jam.

"Amb el gest feixuc d’un home sol camino

pensant en la transcendència de les coses:

l’aire, les roques, la font seca, els plataners,

un desmai. La tarda."

de Dolors Juarez

CreuRE’s

Un somrís trist es dibuixa a la meva cara avui,

i prenc una cervesa negre tal i com m’agrada,

i penso en què qui sap...

...en què qui sap si és la darrera cervesa negra,

i no perquè cregui en que no hi haurà demà,

sinó més aviat perquè desconfio de l’ahir,

i un home que desconfia del seu ahir, que el perd,

és com un home mort, com un cadàver que somnia,

tot el que sé, tot el que em forma, tot el que penso,

forma part del meu ahir, el demà, sols és una il·lusió,

una elucubració matemàtica, un joc de perdedors,

lo vertader, és l’ahir, el demà, sols és il·lusió;

miro els seus ulls de pànic, preciosos però com llunes,

i els seus cabells semblen jugar a tapar-li la mirada

a segons; el vi li brolla pels llavis fins a la seva gola,

i de la gola directament li fa enrojolar les galtes, per

fer-li oblidar al cap de dos segons les respostes,

però no les preguntes, ni la por, ni el temor, ni la mort,

diuen que és absurd creure en Déu, que no té sentit,

que més val creure en l’home, en la humanitat,

però al cap i a la fi, a Déu no l’he vist mai, encara,

i a l’home el veig cada dia, a la humanitat fa anys que la veig,

i penso en si no és més absurd creure amb l’home,

que no pas creure amb Déu, que no l’he vist pas mai encara,

malgrat i què

alguns homes sempre han dit parlar amb nom de Déu,

de saber la seva paraula i la seva voluntat,

però no són més que homes,

i si anem a les presons o als psiquiàtrics,

trobarem cents d’homes que diuen parlar pels altres,

que diuen saber que volen els altres, conèixer la seva voluntat,

i torno a pensar en si no val més creure amb Déu que amb l’home,

la música avui sona suau, i tant sols un piano em separa de tu,

una tonada de notes pujant l’escala em portarà al llit a dubtar,

i ella dubta i tem a la mort, al demà, al no ser, al apagar-se,

i prefereix inventar-se mil mons abans d’acceptar ser res que

viatge cap al res a la velocitat en què viatge el res a l’univers.

Alexandre Domènech

25 d’octubre de 2009

en algun lloc dels dubtes d’una noia

El rellotge de la Melancolia

2009-10-21T12:41:00.001-07:00

Imatge: Edward Hopper (Nyack, 22 de julio de 1882 - Nueva York, 15 de mayo de 1967)

¿Qué es, empero, el amor propio, que no ser voluntad de conservar el ser propio, voluntad de vivir?

Athur Schopenhauer, de “Sobre la voluntad en la naturaleza”

El rellotge de la Melancolia

El rellotge d’estació de tren de la cuina,

marca ja les quatre de la nit,

i sento aquella mena d’ofec que oprimeix

el pit, que fa que sembli que dins les costelles

i cap tant sols un pam; i que el cor, bategui

ràpidament com un corredor senegalès de marató,

És una ofec esporuguidor, l’aire és troba a faltar

tant sols quan no és pot tenir, com certes persones.

El meu cap mira de seguida el paquet de Winston,

i li començo a donar les culpes, i llavors penso amb

la segona Guerra Mundial, els milions de morts,

i com l’home pot a vegades demostrar, ser tan poc home,

(sempre em ve al cap al veure un paquet de Winston),

però el síndrome d’abstinència pot més, i n’encenc un,

i me’n adono que el seu fum sembla aire, i que em calma,

no és el tabac, encara no ha arribat el dia en que em

comenci a matar, i jo en sigui plenament conscient;

busco el inhalador per a asmàtics que potser ha caducat,

feia almenys cinc anys que no el buscava, i m’espanta

fer-ho, recordo aquelles nits de petit, en què sense ell

no podia ni aixecar-me del llit, però faig un glop químic,

i tot segueix igual, el tabac entra millor, això si, però l’aire

segueix semblant que ha deixat d’existir, com els dinosaures.

És la Melancolia!

L’ofec de la falta en ser de la Melancolia!

Penso en el que no tinc, i el que no vaig tenir,

i m’entra aquella tristesa què em pinça els dits,

com unes agulles que es van clavant al palpís,

però li dono la volta, al meu pensar,

com a les truites de ceba i patata perquè no es cremin,

i penso en què el que no vaig ser, ho sóc ara,

i en que el que no sóc ara, ho seré demà,

i penso en què el que no vaig tenir, ho tinc ara,

i el que no tinc ara, ho tindré de ben segur demà;

el sentit de la vida, no és altre que viure i voler estar viu,

i la voluntat de l’home sempre ha de ser la de buscar la claror,

com aquelles llavors tancades en una caixa fosca, que segons

en Schopenhauer, sempre germinen buscant els rajos de la llum.

Em ve al cap el teu rostre, els teus cabells, i la teva veu,

dins de la foscor de la nit de pluja que ahir queia,

brillaven els teus ulls foscos i la teva veu era un salt en el temps,

vaig galopar al compàs del fum de la teva boca, a llocs de besos

entre la teva ànima i el meu esperit, o el meu esperit i la teva ànima,

per marxar volant a mitja nit fins al cel, i baixar-te aquella estrella,

que sempre miraves quan tenies nou anys, i encara mires ara.

Noia, deixaria que em prenguessin les ulleres de miop que porto,

i em fessin jugar-me el menjar, el beure, i el tabac d’una setmana,

a endevinar amb els meus ulls de quatre diòptries i mitja solament,

vint números i trenta-dues lletres de l’alfabet a deu metres de distància,

si amb això ara al acabar d’escriure, destapés el nòrdic de plomes d’oca,

i t’hi trobés a tu, per veure el contrast de la teva pell morena i la roba blanca,

i féssim dormir plegats per una nit el teu sol i la meva au fènix,

i jo somniés com sempre, en algun poema per escriure demà,

i tu en aquella cançó de Portishead que hauries escoltat abans d’anar a dormir.

I estimar-te,

malgrat la neurosis melancòlica, el rellotge d’estació de tren de la paret,

malgrat l’Arthur Schopenhauer i les llavors que germinen cap a la llum.

Alexandre Domènech

21 d'Octubre de 2009

en algun lloc d'un llibre ja llegit.

D'anells

2009-10-16T17:16:00.000-07:00

Imatge: cornproduct

“La mayor parte de lo que vemos lo construye el cerebro”

Marcus Raichle

D’anells

No és just,

què jo no pogués notar el tacte

de la plata en els meus dits,

sense ser de ningú a part de mi,

per ara,

i vaig vestir un dit de metall

(preciós),

així que l’anell, de plata bona,

d’aquells anells artesanals

que fan com un brodat antic,

el porto com a compromís,

amb mi mateix, tant sols,

com a compromís de seguir,

sent jo, de seguir, sentit a cada racó,

i de seguir cercant, perquè no,

l’amor,

cercs cops somric,

si veig que em miren l’anell en el dit,

on se’l posen els homes casats,

cercs cops somric,

si veig que miren el meu rellotge car,

però què té més de xinés que de suïs,

així que vaig vestir un altre dit,

el nou anell, de plata bona també,

de Brasil, fet a mà i antropomorf,

en la mà dreta, i en l'esquerra

el de brodats antics, que ja duia,

un a cada mà, com un doble compromís,

amb mi mateix, amb la vida, i perquè no,

amb l’amor,

ara han descobert un nou anell a Saturn,

el més gran que s’ha descobert mai,

amb un radi de tretze milions de quilòmetres,

i jo la he descobert a Ella,

que té més anells què Saturn, Júpiter, Urà, i Neptú,

i quan miro els meus anells,

en el dit de la mà esquerra,

i en el dit de la mà dreta,

penso que m’agradaria que ella en dugués un,

en qualsevol dels seus dits, això si,

perquè si Saturn té l’anell més gran,

penso que seria meravellós si ella

pogués arribar a portar el meu anell,

que no és tant gran, ni tant llunyà,

com a compromís amb ella,

i per seguir vivint, lluitant, ara amb mi,

i jo portar algun dels seus,

com a compromís amb Ella, i amb mi.

Alexandre Domènech

17 d’octubre de 2009

en algun lloc d’un Abadia Montrús

Tirania ocular

2009-10-12T15:39:00.001-07:00

“El principal efecto del intelecto es el de engañar al hombre al poner niebla cegadora sobre los ojos y sentidos de los hombres”

F. Nietzsche. “Sobre verdad y mentira en sentido extramoral.”

Tirania ocular.

Va baixar al carrer i l’olor del clavegueram li va resultar familiar, tota aquella olor li deia quelcom que ja feia temps que sabia. Va començar a observar la cara dels homes que es creuaven amb ell, segur de que la majoria d’aquells homes desitjarien tenir la seva vida, ni que fos per un dia. Va mirar al noi del camió de repartiment de beguda, ajupint-se i ensenyant mitja esquena, al senyor que acompanyava a la seva dona que no callava de compres, i al noi solter d’entrades pronunciades passejant sol i escoltant música en el seu ipod. Tots ells, pagarien per tenir la seva vida.

Ell treballava de model, i en la darrera desfilada de moda, va poder contemplar desfilant per sobre de la passarel·la els ulls de desig de les dones casades de la primera fila, la mirada cobdiciosa d’un dels ajudants de sastre que el va vestir, i l’enveja dels homes que havien de comprar els vestits cars que ell portava per tenir una desena part del seu èxit natural. Aquella nit, la última de la seva vida d'abans, va assistir a sopar de “directors”; habituals en la seva professió, i on després de desfilar si reunien els models i les models, amb directors de màrqueting, directors de cinema, directors de revistes culturals, directors de certàmens, i directors de banc (algun que altre). Aquella nit va ser com una més de les moltes nits de sopars de "directors", i no va ni agafar la cartera del seu apartament, tot era gratuït, inclosa la cocaïna que cada trenta minuts aspirava, i que l’havia convertit en un cocaïnòman social. En algun moment de la nit, va acabar en una de les habitacions de l’hotel, amb dos noies joves aspirants a model, fent i deixant-se fer, i fent realitat la fantasia sexual de la majoria dels homes.

La falsedat i la hipocresia era la tònica en aquella trobada, com en tots aquests cercles, així que les rialles, les bromes, els comentaris afalagadors se sovintejaven cada poca estona, quan en realitat tot era símptoma d’enveges, desitjos foscos, i ambicions delirants.

Just feia dos setmanes va tenir una idea. I just feia dos dies l’havia posat en pràctica. Va anar a l'hospital, explicant que havia deixat de tenir visió després de prendre una droga que li havien ofert una nit i que no sabia que era. Tot havien estat probes des de llavors, sense resultats concloents, i ell havia insistit en no veure res més que ombres grises.

Ara, ja sols rebia mostres de pena, de consol, i de desig prompte recuperació. Res de passarle·les, ni sopars, ni reunions, ni visites al seu apartament.

S’havia comprat unes ulleres negres totalment opaques, i s’havia assegurat de que no entrés ni gota de llum per enlloc. Amb l’ajuda d’un pal, va mirar d’aprendre a caminar així, per sortir de casa, a breus estones, en la seva nova vida de cec. Aquella mateixa tarda, feia dos hores, una noia al veure’l mirant de creuar un pas de vianants, el va ajudar, i al veure que ell es deixava agafar pel braç, li va demanar si feia poc que era cec, a lo qual ell va assentir.

Van passejar una estona, després de què ell li digués que feia dies que no caminava, i van prendre un cafè llarg, en temps i líquid. Ell tant sols va poder observar tota l’estona la seva veu, el seu pensament, la seva rialla, i el seu lleuger olor a sabó de llet amb mel. En un moment, ella li demanà que es tragués les ulleres, per veure-li els ulls, però ell si va negar, al saber que si ho feia la veuria a ella també. I en el moment en què ella l’anà a ajudar a aixecar-se de la taula, ell li va fer un petó, que s’allargà durant un minut clavat. Va ser el millor petó de tota la seva vida.

Per fi tornava a ser lliure, ara just començava a desaprendre de la tirania de la visió, de la tirania del món material, i per fi havia besat a una persona, i no a una imatge projectada.

Alexandre Domènech

12 d'octubre de 2009