El rellotge de la Melancolia

Imatge: Edward Hopper (Nyack, 22 de julio de 1882 - Nueva York, 15 de mayo de 1967)

¿Qué es, empero, el amor propio, que no ser voluntad de conservar el ser propio, voluntad de vivir?

Athur Schopenhauer, de “Sobre la voluntad en la naturaleza”

El rellotge de la Melancolia

El rellotge d’estació de tren de la cuina,

marca ja les quatre de la nit,

i sento aquella mena d’ofec que oprimeix

el pit, que fa que sembli que dins les costelles

i cap tant sols un pam; i que el cor, bategui

ràpidament com un corredor senegalès de marató,

És una ofec esporuguidor, l’aire és troba a faltar

tant sols quan no és pot tenir, com certes persones.

El meu cap mira de seguida el paquet de Winston,

i li començo a donar les culpes, i llavors penso amb

la segona Guerra Mundial, els milions de morts,

i com l’home pot a vegades demostrar, ser tan poc home,

(sempre em ve al cap al veure un paquet de Winston),

però el síndrome d’abstinència pot més, i n’encenc un,

i me’n adono que el seu fum sembla aire, i que em calma,

no és el tabac, encara no ha arribat el dia en que em

comenci a matar, i jo en sigui plenament conscient;

busco el inhalador per a asmàtics que potser ha caducat,

feia almenys cinc anys que no el buscava, i m’espanta

fer-ho, recordo aquelles nits de petit, en què sense ell

no podia ni aixecar-me del llit, però faig un glop químic,

i tot segueix igual, el tabac entra millor, això si, però l’aire

segueix semblant que ha deixat d’existir, com els dinosaures.

És la Melancolia!

L’ofec de la falta en ser de la Melancolia!

Penso en el que no tinc, i el que no vaig tenir,

i m’entra aquella tristesa què em pinça els dits,

com unes agulles que es van clavant al palpís,

però li dono la volta, al meu pensar,

com a les truites de ceba i patata perquè no es cremin,

i penso en què el que no vaig ser, ho sóc ara,

i en que el que no sóc ara, ho seré demà,

i penso en què el que no vaig tenir, ho tinc ara,

i el que no tinc ara, ho tindré de ben segur demà;

el sentit de la vida, no és altre que viure i voler estar viu,

i la voluntat de l’home sempre ha de ser la de buscar la claror,

com aquelles llavors tancades en una caixa fosca, que segons

en Schopenhauer, sempre germinen buscant els rajos de la llum.

Em ve al cap el teu rostre, els teus cabells, i la teva veu,

dins de la foscor de la nit de pluja que ahir queia,

brillaven els teus ulls foscos i la teva veu era un salt en el temps,

vaig galopar al compàs del fum de la teva boca, a llocs de besos

entre la teva ànima i el meu esperit, o el meu esperit i la teva ànima,

per marxar volant a mitja nit fins al cel, i baixar-te aquella estrella,

que sempre miraves quan tenies nou anys, i encara mires ara.

Noia, deixaria que em prenguessin les ulleres de miop que porto,

i em fessin jugar-me el menjar, el beure, i el tabac d’una setmana,

a endevinar amb els meus ulls de quatre diòptries i mitja solament,

vint números i trenta-dues lletres de l’alfabet a deu metres de distància,

si amb això ara al acabar d’escriure, destapés el nòrdic de plomes d’oca,

i t’hi trobés a tu, per veure el contrast de la teva pell morena i la roba blanca,

i féssim dormir plegats per una nit el teu sol i la meva au fènix,

i jo somniés com sempre, en algun poema per escriure demà,

i tu en aquella cançó de Portishead que hauries escoltat abans d’anar a dormir.

I estimar-te,

malgrat la neurosis melancòlica, el rellotge d’estació de tren de la paret,

malgrat l’Arthur Schopenhauer i les llavors que germinen cap a la llum.

Alexandre Domènech

21 d'Octubre de 2009

en algun lloc d'un llibre ja llegit.