Imatge: Edvard Munch, Separation, oil on canvas, 1896Eu só peço a Deus
um pouco de malandragem
pois sou criança
e não conheço a verdade
eu sou poeta
e não aprendi a amar
Eu sou poeta
e não aprendi a amar...
De Cássia Eller, de la cançó “Malandragem”.
Jo sóc poeta.
Qui sap si no sóc el bosc,
ara que miro cap a ell,
i el veig amb el rogenc de la tardor,
tot i que aquest any les flors resisteixen
els embats que normalment dóna el fred,
qui sap si no sóc el cel,
ara que aixeco el ulls cap al blau,
i el veig com els ulls d’una adolescent
de quinze anys que vaig estimar un dia,
qui sap si no sóc l’aigua,
ara que no veuré el mar fins l’estiu,
i l’idealitzo tant i tant com als avis,
i al seu costat crec que trobaria la infància,
qui sap si no sóc el foc,
que crema vivament aquestes nits
davant meu, mentre escric al silenci del vi
i a la companyia de la música de Cássia Eller.
Els teus ulls foscos i la teva pell bruna
em donen tota la claror que no trobo en el dia,
doncs quan tinc ganes d’abraçar-te és a la nit.
Però sóc aquell arbre viu,
que et faria ombra al anar a llegir sota seu,
que deixaria que l’abracessis quan ploressis,
i escriguessis amb una fulla el teu nom per sempre,
però sóc aquell núvol amb forma,
que mires i al que desitges trobar-li el rostre
d’aquell que voldries estimar per sempre més,
o al que t’encomanes durant una hora fins que marxa,
però sóc aquella petita caleta,
que vas descobrir aquell estiu per Menorca,
i en la que et banyaves per escapar del teu demà passat,
i t’acollia càlidament fins fer-te nuar en els seus braços,
però sóc aquell branquilló de pi
i el llumí, sense el que mai encendràs el foc
que t’escalfarà si vols i el vigiles, per la primera nit
i la de quaranta anys més, si tu no la deixes mai finir.
I al meu laberint tant sols li demano el teu fil,
per arribar fins a dins de mi, vèncer a la por de tenir,
i estimar la vida tant com Teseo després de no morir.
Alexandre Domènech
31 d'octubre de 2009
en un algun lloc d'una tarda de música en portugués
2 comentaris:
Tant si ets foc, arbre, riu, núvol amb forma, petita caleta, branquilló de pi o laberint espero que trobis la teva Ariadna i recorda que Teseu, la va deixar abandonada a la illa de Naxos ....No crec que tu fessis mai el mateix...tu t'hi quedaries a Naxos amb ella i viuríeu feliços sota el cel amb la remor de les onades del blau mar i sota els estels del capvespre...menino muito bem poeta..Abraçada gran Alexandre!
Qui sap si sóc el vent
que el sents xiular molt suaument
i s'emporta la teva flairor
impregnant-me-la per tot el meu cos.
Però sóc.... (Buff, no em surt res)
Preciosa poesia, com sempre plena de sentiment. És difícil posar-se a la teva altura!
Publica un comentari a l'entrada