“I know i was born and i know that i’ll die, the it between is mine. I am mine, only own my mind”
de Pearl Jam.
Amb el gest feixuc d’un home sol camino
pensant en la transcendència de les coses:
l’aire, les roques, la font seca, els plataners,
un desmai. La tarda.
de Dolors Juárez
CreuRE
Un somrís trist es dibuixa a la meva cara avui,
i prenc una cervesa negre tal i com m’agrada,
i penso en què qui sap...
...en què qui sap si és la darrera cervesa negra,
i no perquè cregui en que no hi haurà demà,
sinó més aviat perquè desconfio de l’ahir,
i un home que desconfia del seu ahir, que el perd,
és com un home mort, com un cadàver que somnia,
tot el que sé, tot el que em forma, tot el que penso,
forma part del meu ahir, el demà, sols és una il·lusió,
una elucubració matemàtica, un joc de perdedors,
a vegades (o moltes vegades),
lo vertader, és l’ahir, el demà, sols és il·lusió;
però l’esperança molts cops és la il·lusió,
i no lo vertader... I lo vertader és la desesperança,
miro els seus ulls de pànic, preciosos però com llunes,
i els seus cabells semblen jugar a tapar-li la mirada
a segons; el vi li brolla pels llavis fins a la seva gola,
i de la gola directament li fa enrojolar les galtes, per
fer-li oblidar al cap de dos segons les respostes,
però no les preguntes, ni la por, ni el temor, ni la mort,
diuen que és absurd creure en Déu, que no té sentit,
que més val creure en els homes, en la humanitat,
però al cap i a la fi, a Déu no l’he vist mai, encara,
i als humans els veig cada dia,
a la humanitat fa anys que la veig; a les seves guerres,
a la seva destrucció, a la seva cobdícia, a la seva enveja,
al seu odi, a la seva violència, al seu egoisme,
i penso en si no és més absurd creure en la humanitat,
que no pas creure en Déu, que no l’he vist pas mai encara,
malgrat i què
alguns homes sempre han dit parlar en nom de Déu,
de saber la seva paraula i la seva voluntat,
però no són més que homes,
que diuen ser profetes,
i si anem a les presons o als psiquiàtrics,
trobarem cents d’homes que diuen parlar en
nom dels altres, que diuen saber que volen els altres,
penso en si no val més creure en Déu què amb la humanitat,
la música avui sona suau, i tant sols un piano em separa de tu,
una tonada de notes pujant l’escala em portarà al llit a dubtar,
i ella dubta i tem a la mort, al demà, al no ser, al apagar-se,
i prefereix inventar-se mil mons abans d’acceptar ser res que
viatge cap al res a la velocitat en què viatge el res a l’univers,
m’agrada creure que crec en el què em dóna llum, vida, força,
i estima,
m’agrada creure que crec en certs homes, i certes dones,
simplement,
o amb el sol, els arbres, els peixos, el mar, la llenya, o el cafè.
Alexandre Domènech
02 de Novembre de 2009
en algun lloc dels dubtes meus i els d’una noia
No reviso mai poemes, però aquest cop m'ha vingut molt de gust. Arran d'adquirir ara aquest quadre del Joan Lillo, arran de parlar una mica...
Gràcies Joan, gràcies Dolors.
7 comentaris:
Fins que no he llegit el final del post em repetia: "aquest poema ja està publicat!", "aquest poema ja està publicat"
... i efectivament!! però revisat!!
molt bé niin!
t'estimU ;-)
Bon poema, molt bona reflexió ...
Amic Alex, molts punts es podrien comentar, però potser el que més m’ha cridat l’atenció ha estat precisament el de la reflexió sobre l’ ahir i el demà.
Desconfiar de l’ahir, a grans trets, em resulta impossible perquè és un temps que ja ha passat i res el pot canviar, senzillament és ja el que és... el demà és una il•lusió, certament... un el pot pensar i dir-se faré això o faré allò i a l’hora de la veritat fer totalment al revés...
El demà és com l’esperança i un home sense esperança és algú molt trist, jo crec que la continuïtat de la vida és: sabent el meu ahir fins aquest moment i en la esperança de (tal cosa) ara, en aquest moment, actuo així o crec que he de fer tal cosa o l’he de fer de tal manera...
Les persones no vivim engrunes de temps aïllades, sinó que caminem un camí, el nostre i en aquest caminar tenim la llibertat d’actuar, de pensar i de fer.
Una abraçada molt i molt forta Àlex
amic Àlex, totalment d’acord amb els teus raonaments, també les meves reflexions són momentànies, però a mi m’agraden...
dius que a la “teva edat” un es comença a desil•lusionar, bé, és cert que et desil•lusiones d’unes coses, però també en valores d’altres més amagades, altres que en reflexions com aquestes, senzilles i breus com fem ara, es destapen... et diré que comentaris d’aquests tipus ens deixa un pòsit que encara que no en siguem conscients, tard o d’hora apareix d’alguna manera, potser sent més subtil en les nostres paraules, potser fixant-nos més en el que diem, potser pensant-hi un xic més... no sabria dir-t’ho exactament, però si m’he adonat que surt... a mi em resulta grat aquests petits intercanvis i evidentment avui és així i demà qui sap.
Rebo la teva abraçada i et deixo una de meva Àlex
PD. el cafetó es qüestió de trobar el moment, encara que jo no sóc de Barcelona capital, hi sóc a prop.
Em veig en el mirall,
com un ahir retornat,
més gran,
més calb,
més astut,
be, no tant.
Em veig corrent
per un pont penjat,
on volen tallar
per l’esquena els lligams
que m’hi podien fer tornar.
No se quans demà hi haurà,
però mai seran
com la immensitat d’ahirs
que van ser,
podien haver estat,
o jo hagués volgut tenir.
He revisado éste y los últimos poemas y ciertamente existe una evolución. El trabajo está más ideado y es más maduro. Enhorabuena. Sólo escribiendo mucho, podemos acercarnos a lo que pretendemos.
El cuadro es genial y la introducción de Dolors Juárez muy apropiada para el desarrollo de tu poema. Buena combinación.
Un abrazo grande.
Què bo! M'agrada molt! (i Pearl Jam també :P)
Una abraçada! ;D
Publica un comentari a l'entrada