©2009-2010 *aprelka
“Un ser humano es parte del todo...
Se considera a sí mismo, a sus pensamientos y sentimientos, como algo separado
del resto, como por una suerte de ilusión óptica de su conciencia.
Esta ilusión es para nosotros como una prisión, que nos restringe a nuestros deseos
personales y nos encariña con unas pocas personas que nos son próximas.
Nuestra tarea es liberarnos de esta cárcel ensanchando nuestra área de compasión
hasta abrazar a todas las criaturas vivientes y a toda la naturaleza en su belleza."
D’Albert Einstein, agafa’t de Weber, 1990 pag. 236-237.
Com ho fan les flors.
Aquella flor, groga, rosa, o blanca simplement,
que viu en el teu balcó,
que viu en la teva taula de fusta,
o fins i tot davant les lletres daurades
amb el nom complert de la teva àvia,
no cerca més que els rajos de llum,
la terra humida, la rosada,
o la pluja (ni poca ni tempesta),
no cerca saber si el Sol és al centre,
de l’Univers,
de la Galàxia...
si és un déu, o un nucli,
si s’extingirà un dia,
o si fa milions d’anys hi era,
tant sols cerca els seus rajos,
de llum, d’energia, de vida,
per viure, per ser flor,
no li dóna un nom a la terra,
ni un color ni una bandera,
no viu per ella sinó d’ella,
l’estima no la posseeix,
la necessita no la compra,
no cerca més que arrelar-s’hi,
allà on alimenta (com ha de ser),
per viure, per ser flor,
i ell ens deia, que no existeix la foscor,
sinó l’absència de llum,
i ens deia que no existeix el fred,
sinó l’absència de calor,
que no existeix el mal,
sinó l’absència del bé,
i la flor plora (d’alegria) quan veu pluja,
i somriu quan veu rosada,
li deixen ser flor, un dia més,
una setmana més,
i l’home busca i busca un motiu per ser viu,
oblidant que tant sols hi ha raons per ser-ho,
el sol, la terra humida,
la pluja i la rosada,
no són motius per viure per a la flor,
sinó raons per ser-ho,
i sóc feliç si veig la flor viva,
i la flor és feliç si em veu viu.
En record d’en Roger.
A 26 de febrer del 2010
Alexandre Domènech
5 comentaris:
Quin bonic poema ens has regalat després de tants dies d'absència!
Gràcies!
T'has fet esperar Alexandre....un molt bon poema...ple d'absències i de presències...la flor que s'esfulla pètal a pètal
Després de tants dies d'absència has comparegut! I veus que la gent està aquí per continuar llegint els teus meravellos poemes. Amb aquest amic meu, TE HAS SALIDO! jeje, ets un artista!
M'encanta es poema, i m'encantes tu!
Una abraçada!
Carmen
Filosofia, poesia, música... un blog per quedar-s'hi una estona llarga.
C.
on és el poema encisador dels colors?
no havia vist el teu comentari.
ets el primer en fer-ho, i jo encara no domino massa això del blog...
bé, com tampoc domino massa el que m'envolta, ni el que és més fàcil...
de fet, no sé que és el que domino,
però dedicar-vos a tots un somriure,
especialment a tu per adonar-te'n de coses mai vistes i entendre allò que aquell minut m'ha donat, ho puc fer.
gràcies.
Publica un comentari a l'entrada