dissabte, 18 de febrer de 2012

21 grams d'ànima en tres actes







21grams d'ànima en tres actes.

"El petó més difícil no és el primer sinó el darrer".

Primer acte: d'amor i desamor.


El camp és daurat en el somni,
com un rellotge de Cartier dels anys trenta,


malgrat ja fa anys que un edifici de set plantes
amb catorze famílies d'uns trenta-dos somnis
de llars de seixanta metres quadrats a pagar
amb quaranta anys hi viuen;


una noia que ara em recorda el poema
de Papasseit de "les peres jovenetes" passeja entre piulades,
pipes amb massa sal, pipades de cigarretes i pintades de bolígraf...


... i un darrer petó acomiada el jorn i enceta el record...


El roquefort a part de ser un formatge
que recorda un vestidor de gimnàs (però de sabor exquisit)
és un carrer de Barcelona; on la brúixola és necessària
quan ens diuen "quedem al xamfrà esquerra cantó mar".


I un tango emmascarat enceta la conversa,
i una màscara en un tanga la continua,
uns bolets amb cervesa omplen el buit
i una cervesa amb un gran bolet el buiden;

... mentida, veritat, petó, nit i record...


Els laberints són més habituals del que pensem.


Una muralla llarga o un camí sense sortida?
Un carrer llarg a peu que ens du a un minotaure?


La brisa del mar em despentina i la sal em sala,
amunt un sol amb color de lluna em saluda
i una alemanya amb pell de gamba diu quelcom,
un banyador roig com els llavis de l'Audrey
s'embarquen en un viatge molt sinuós i
al final un precipici...


... i un darrer petó acomiada la nit i enceta el record...





Segon acte: d'amics i d'enemics.


Quan anava tant de pressa com xiulet,
semblava que fora d'un color grisós,


però quan ens queia als peus, llavors...
li podíem distingir els rombes blancs i negres,
set contra set, si aquell dia i havia sort;


s'havia de guanyar, o guanyar -- o fer-ho veure
com en el meu cas-,


què és això de passar-s'ho bé?


Aquell que marcava més gols era (sens dubte!)
el guapo, el referent, l'estrella, l'envejat;
i els pares els aplaudien, feliços dels
grans valors que ja els inculcaven des de xics...


I al acabar el partit, o torça turmells més ben dit
per als poc destres com jo, que érem uns tres,
els derrotats, els poc destres, els que no marcaven,
els de la banqueta, i algun que ja ni jugava
anàvem a donar una volta pel carrer,
a comprar alguna bossa de pipes,
sense adonar-nos que aquell partit no feia més que
començar


- guanyar, o guanyar o guanyar,
el que marca més és sens dubte el guapo,
el referent, l'estrella, l'envejat.


I la mort no és l'única cosa natural a la vida,
o és l'amistat, el seu naixement i la seva mort.


I recordo la darrera abraçada sincera amb més d'un,
i recordo el darrer petó amb més d'un
(perquè els homes també ploren, fan petons, ballen,
cuinen i planxen roba).




Tercer acte: de mort i de morir.

La seva mà és com un full,
tant escrit, amb tanta tinta, tanta lletra,
que s'arruga de tant i tant pes de paraula,


- quines mans més boniques que té-


vuit desenes d'anys fan que les venes
que li duen la màgia als dits,


- i és que quina màgia més gran podem veure
que uns dits escrivint poesia, tocant un piano
o acariciant els cabells d'algú a qui s'estima?



s'inflin un xic fins a donar un to lilós
a la porcellana que fins el moment era,


mira per la finestra i no veu pas demà,
sols ahir,


mira al davant i no té somnis sinó records,
i quan mira al costat i em veu a mi,
no veu obligació, ni lligam, ni compromís...
sols mira la seva elecció, la seva llibertat,
el seu perquè, el seu bona nit i fins demà;


i m'agrada tant ésser viu, que tot ésser viu
m'agrada. I m'agrada tant viure que tot allò
que mor de vellesa i no de pena em fa feliç,


què hi ha més alegre que la vellesa morint
acompanyada de la seva bellesa acompanyada?


I un petó,
aquest si que és el darrer sense escull humà-


li frega la mà, li acaricia el pòmul roig i es planta
al seu front per fer-se llavor de mai oblit mai oblit...

"El petó més difícil no és el primer sinó el darrer".

Safe Creative #1202181107045


A 18 de febrer de 2012
en algun lloc d'una nit de carnestoltes
Text i foto: Alexandre Moreno i Navarro

1 comentaris:

Elfreelang on 19 de febrer de 2012 a les 3:12 ha dit...

Quines belles paraules...m'agraden Alexandre!

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template