dissabte 27 de novembre de 2010
Un petó a anys llum
, i acluquen els ulls
menys, menys, menys tristes.
I en un son,
profund com els sons de Satie,
teclegen besos com pianos,
i toquen just les notes,
que als cossos celestes,
els crea la musique del plaer.
Alexandre Domènech
En algun racó d’una cova i unes titelles
A finals del fred Novembre de 2010
dilluns 28 de juny de 2010
Els ulls eren estaques en la mar
Imatge: Daniel Camacho www.danielcamacho.net
Els ulls eren estaques en la mar
Tant se val, diran les estrelles,
si ahir era ahir i avui és avui…
Si el que no va ser,
ja no és ara mateix,
que la vida és existència
i existència és ocórrer.
Tant se val diran les gotes
i els núvols que les deixen
despenjar-se entre l’oxigen...
Que no hi ha mars a Mart,
que hi varen ser, segurament,
¿però qui ho recorda ja?
Que la nostra ment no és de terra,
i la pilota cau al terra per la gravetat,
i no que creem el terra al llençar-la;
els ulls eren estaques en la mar,
una mar que no va existir ni existeix
més que en la meva ment i en el coixí
d’un llit que va perdent el record ja,
els teus ulls són fars en el mar mort,
que sempre miro quan perdo el nord,
i desitjo altre cop somnis de truita,
o malsons de
no beso
no toco
no xuclo
no escolto
no abraço
no sento
no oloro
no premo
no prenc
més que aquest llençol i aquesta nit
d’estrelles que parlen d’un món
on ja no existeix més que el què existeix.
Alexandre Domènech
En algun lloc del fum d’un mini havà
A 27 de Juny del 2010
dilluns 3 de maig de 2010
Lamoureux 1735
Imatge de:
Eniko Szucs
(Rumania)
“Ningú es dóna compte de que hi ha gent que gasta excessiva energia per simplement semblar normal”
Albert Camus
Lamoureux 1735
T’estimo com un boig,
perquè si no t’estimés
amb tot el què tu ets
i ets capaç de donar-me,
seria un vertader imbècil,
i sincerament;
m’agraden molt més els bojos
que els imbècils – que n’hi ha més-.
Si el món fos de flors d’azalea,
de camamil·la i de melisma,
si tot el món fos Stradivarius
i tothom fos com Yehudi Menuhin
quan feia plorar tres-cents anys,
jo continuaria estimant igualment
a aquells cards de muntanya verda
que fan ombra a les cuques de llum,
als grills que desafinen perquè si,
als teclats Casio tocats per nens de déu anys,
a les pastanagues de fulles mig menjades
i a les patates – sobretot la vermella-,
perquè guarden sempre sota terra,
tot allò de bo que saben que tenen,
perquè no cerquen més que ser cor
que fa música, que fa Do Re Mi Fa
i fer de la delusió la única creença,
i el baladre sempre fa flors blanques
o roses per fer aconseguir la degolladissa,
i el carrer està ple de galls d’indi
que mouen les ales, les agiten, les obren,
per ensenyar a tothom que en efecte;
els cecs són cecs,
i el carreró està ple de sons comprats
i acomplexats per mostrar que els sords,
si ho són és per tenir massa sordesa.
quatre de maig de 2010
en algun lloc d'un maig plujós
dijous 18 de març de 2010
El marbre es pintà muricecs
El marbre es pintà muricecs
Diuen que vaig nàixer nu,
el què ningú sap és si moriré nu,
el que si sé és el tacte del marbre,
sota un raig d’aigua tèbia
a mig hivern,
a mitja primavera,
o a mig estiu,
la seva fredor espanta els dits,
fa sentir viu i fa témer lo mort,
recorda que la solitud
no és tant sols un mot,
una paraula,
un tassa de cafè,
el que si sé és la por d’una pica,
plena de plats per rentar,
una nevera buida,
una taula amb un cigar,
i la duresa del marbre,
trencant un got al caure de la mà
per la llàgrima sense gota,
per la gota sense sal,
per la sal sense mar...
i la gent anhela diamants i or,
però ells no anhelen pas persones,
em van batejar amb aigua i creença,
qui sap si era freda, tèbia, o calenta,
qui sap si plovia, si jeia el sol en el cel,
o si l’únic sense pecat era jo,
el que si sé,
és que l’aigua venia del marbre,
i que tornà al marbre,
i el marbre, el més blanc,
un dia es pintà un muricec,
per allunyar la ceguesa de dins seu,
per no veure el que tothom veu,
i no topar contra les parets de la rancor,
i un dia el marbre,
d’un blanc com la neu, o el núvol suau,
es pintà un muricec,
i demostrà
que l’escalfor la té el marbre,
el color el té el blanc
i la mirada el cec.
Per tu
A dinou de març del 2010
en algun lloc de dues cerveses negres
Alexandre Domènech
dijous 4 de març de 2010
No ets tu.
, originalmente cargada por c a l i d o s c o p i।
No ets tu.
No ets tu,
sinó què és el que tu ets dins meu,
com no és el so
que surt d’un altaveu,
i que algú en diria simples ones,
sinó que és un record,
o
una sensació de petó prolongat,
o
un deler de llit tou i moixaines,
o
un viatge al Cercle Polar Àrtic,
amb forma de cançó
sortint de la ràdio del nostre bar.
No ets tu,
el que tu veus en el mirall,
ni el que sents en el contestador de veu,
quan t’escoltes a tu mateixa,
parlant trista i sentint-te estúpida
per parlar a una màquina, fent veu de màquina,
sinó que és el que jo veig en tu,
i jo no veig uns llavis,
veig un somriure perenne,
i jo no veig uns ulls bruns,
veig una foscor que il·lumina el sens sentit,
i jo no veig uns peus silents i petits,
veig uns peus que faran un camí tant enorme,
tant llarg
magnífic
meravellós
i dolç
que sóc jo qui sent tenir els peus,
petits com un nin de sis anys,
silents com una nit al cim,
delicats com na fragilitat,
i no ets tu,
aquesta dona que veus,
que veuen,
que s’esmuny entre la massa
i confonen per massa (errant-se),
sinó què és el que ets dins meu:
llum – foscor
nuesa – llana atapeïda
desig – un No
sempre – mai
felicitat – l’ara
Tu – Jo.
En algun racó d'un desig de primavera
Berga, a 4 de març de 2010
Poema: Alexandre Domènech
Fotografia: Laia S. Sistach
divendres 26 de febrer de 2010
Com ho fan les flors.
©2009-2010 *aprelka
Música: Björk (Spotify)
“Un ser humano es parte del todo...
Se considera a sí mismo, a sus pensamientos y sentimientos, como algo separado
del resto, como por una suerte de ilusión óptica de su conciencia.
Esta ilusión es para nosotros como una prisión, que nos restringe a nuestros deseos
personales y nos encariña con unas pocas personas que nos son próximas.
Nuestra tarea es liberarnos de esta cárcel ensanchando nuestra área de compasión
hasta abrazar a todas las criaturas vivientes y a toda la naturaleza en su belleza."
D’Albert Einstein, agafa’t de Weber, 1990 pag. 236-237.
Com ho fan les flors.
Aquella flor, groga, rosa, o blanca simplement,
que viu en el teu balcó,
que viu en la teva taula de fusta,
o fins i tot davant les lletres daurades
amb el nom complert de la teva àvia,
no cerca més que els rajos de llum,
la terra humida, la rosada,
o la pluja (ni poca ni tempesta),
no cerca saber si el Sol és al centre,
de l’Univers,
de la Galàxia...
si és un déu, o un nucli,
si s’extingirà un dia,
o si fa milions d’anys hi era,
tant sols cerca els seus rajos,
de llum, d’energia, de vida,
per viure, per ser flor,
no li dóna un nom a la terra,
ni un color ni una bandera,
no viu per ella sinó d’ella,
l’estima no la posseeix,
la necessita no la compra,
no cerca més que arrelar-s’hi,
allà on alimenta (com ha de ser),
per viure, per ser flor,
i ell ens deia, que no existeix la foscor,
sinó l’absència de llum,
i ens deia que no existeix el fred,
sinó l’absència de calor,
que no existeix el mal,
sinó l’absència del bé,
i la flor plora (d’alegria) quan veu pluja,
i somriu quan veu rosada,
li deixen ser flor, un dia més,
una setmana més,
i l’home busca i busca un motiu per ser viu,
oblidant que tant sols hi ha raons per ser-ho,
el sol, la terra humida,
la pluja i la rosada,
no són motius per viure per a la flor,
sinó raons per ser-ho,
i sóc feliç si veig la flor viva,
i la flor és feliç si em veu viu.
En record d’en Roger.
A 26 de febrer del 2010
Alexandre Domènech
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
