21 grams d'ànima en tres actes

21grams d'ànima en tres actes.

"El petó més difícil no és el primer sinó el darrer".

Primer acte: d'amor i desamor.

El camp és daurat en el somni,
com un rellotge de Cartier dels anys trenta,


malgrat ja fa anys que un edifici de set plantes
amb catorze famílies d'uns trenta-dos somnis
de llars de seixanta metres quadrats a pagar
amb quaranta anys hi viuen;


una noia que ara em recorda el poema
de Papasseit de "les peres jovenetes" passeja entre piulades,
pipes amb massa sal, pipades de cigarretes i pintades de bolígraf...


... i un darrer petó acomiada el jorn i enceta el record...


El roquefort a part de ser un formatge
que recorda un vestidor de gimnàs (però de sabor exquisit)
és un carrer de Barcelona; on la brúixola és necessària
quan ens diuen "quedem al xamfrà esquerra cantó mar".


I un tango emmascarat enceta la conversa,
i una màscara en un tanga la continua,
uns bolets amb cervesa omplen el buit
i una cervesa amb un gran bolet el buiden;

... mentida, veritat, petó, nit i record...


Els laberints són més habituals del que pensem.


Una muralla llarga o un camí sense sortida?
Un carrer llarg a peu que ens du a un minotaure?


La brisa del mar em despentina i la sal em sala,
amunt un sol amb color de lluna em saluda
i una alemanya amb pell de gamba diu quelcom,
un banyador roig com els llavis de l'Audrey
s'embarquen en un viatge molt sinuós i
al final un precipici...


... i un darrer petó acomiada la nit i enceta el record...

Segon acte: d'amics i d'enemics.


Quan anava tant de pressa com xiulet,
semblava que fora d'un color grisós,


però quan ens queia als peus, llavors...
li podíem distingir els rombes blancs i negres,
set contra set, si aquell dia i havia sort;


s'havia de guanyar, o guanyar -- o fer-ho veure
com en el meu cas-,


què és això de passar-s'ho bé?


Aquell que marcava més gols era (sens dubte!)
el guapo, el referent, l'estrella, l'envejat;
i els pares els aplaudien, feliços dels
grans valors que ja els inculcaven des de xics...


I al acabar el partit, o torça turmells més ben dit
per als poc destres com jo, que érem uns tres,
els derrotats, els poc destres, els que no marcaven,
els de la banqueta, i algun que ja ni jugava
anàvem a donar una volta pel carrer,
a comprar alguna bossa de pipes,
sense adonar-nos que aquell partit no feia més que
començar


- guanyar, o guanyar o guanyar,
el que marca més és sens dubte el guapo,
el referent, l'estrella, l'envejat.


I la mort no és l'única cosa natural a la vida,
o és l'amistat, el seu naixement i la seva mort.

I recordo la darrera abraçada sincera amb més d'un,
i recordo el darrer petó amb més d'un
(perquè els homes també ploren, fan petons, ballen,
cuinen i planxen roba).

Tercer acte: de mort i de morir.

La seva mà és com un full,
tant escrit, amb tanta tinta, tanta lletra,
que s'arruga de tant i tant pes de paraula,


- quines mans més boniques que té-


vuit desenes d'anys fan que les venes
que li duen la màgia als dits,


- i és que quina màgia més gran podem veure
que uns dits escrivint poesia, tocant un piano
o acariciant els cabells d'algú a qui s'estima?


s'inflin un xic fins a donar un to lilós
a la porcellana que fins el moment era,


mira per la finestra i no veu pas demà,
sols ahir,


mira al davant i no té somnis sinó records,
i quan mira al costat i em veu a mi,
no veu obligació, ni lligam, ni compromís...
sols mira la seva elecció, la seva llibertat,
el seu perquè, el seu bona nit i fins demà;


i m'agrada tant ésser viu, que tot ésser viu
m'agrada. I m'agrada tant viure que tot allò
que mor de vellesa i no de pena em fa feliç,


què hi ha més alegre que la vellesa morint
acompanyada de la seva bellesa acompanyada?


I un petó,
aquest si que és el darrer sense escull humà-


li frega la mà, li acaricia el pòmul roig i es planta
al seu front per fer-se llavor de mai oblit mai oblit...

"El petó més difícil no és el primer sinó el darrer".

A 18 de febrer de 2012
en algun lloc d'una nit de carnestoltes
Text i foto: Alexandre Moreno i Navarro

Poema de neu, música i boira.

Qui no està ocupat en nèixer, està ocupat en morir. Bob Dylan

Serà en un llit, en un passadís o en un vagó de tren

tot fent un llarg viatge en cerca de la font de la vida,

serà envoltat de gent, de gats o d'aparells elèctrics i tubs,

amb els ulls negres com la roba interior de l'amant o

grisos com les cendres del llibre que crema ara en algun lloc;

serà com serà, serà on serà, i passarà quan passarà

No tinc molt de temps en pensar-hi,

ni en tèmer que vindrà,

tot i què la religió que em van ensenyar pensa més en

la mort que en la pròpia vida,

ara no puc començar a morir encara,

a fora neva i m'agrada massa la neu, la música i la boira,

tinc un barret de llana que posar-me,

un café calent al bar esperant-me i un petó per fer,

ara no puc començar a morir encara,

m'agrada massa el vi negre, el blanc i el rosat,

el fred, la calor i l'aigua quan em mulla els cabells

siguin molt llargs, llargs o mitg llargs,

ara no puc encara,

tinc vint llibres per escriure, dos-cents poemes en ment,

i tantes nits per fer l'amor a la llum de tantes llunes

que de tantes que són, són molt més que els diners que tinc...

- I quina sort la meva!-

Tinc que escoltar una cançó del Bob Dylan,

menjar una poma groga, fumar un drum i veure'm un té calent.

En un algun lloc d'una casa calenta mentre neva a fora.

Foto i text: Alexandre Moreno i Navarro

Un petó a anys llum

http://browse.deviantart.com/?qh=&section=&global=1&q=star#/dustq7

Un petó a anys llum

A vegades,

les estrelles

es troben a massa anys llum entre elles,

i es senten soles en un univers infinit

(o finit),

massa fosc,

fred,

i on per on no haver,

no hi ha ni aire,

ni oxigen,

ni gravetat,

ni fulles seques o volves de pols.

Però sempre guarden el consol,

o el somni, qui sap,

el plaer, (amorós, tendre, carnal)

de que entre elles es piquen l’ullet,

- i a tanta distància és veuen!

Algun dia brillen més del normal;

perquè l’altre ho vegi,

i s’apaguen i encenen,

llançant-se missatges de socors

i de cors en socors,

i llavors són felices, i acluquen els ulls

menys, menys, menys tristes.

I en un son,

profund com els sons de Satie,

teclegen besos com pianos,

i toquen just les notes,

que als cossos celestes,

els crea la musique del plaer.

Alexandre Domènech

En algun racó d’una cova i unes titelles

A finals del fred Novembre de 2010

Els ulls eren estaques en la mar

Imatge: Daniel Camacho www.danielcamacho.net

Els ulls eren estaques en la mar

Tant se val, diran les estrelles,

si ahir era ahir i avui és avui…

Si el que no va ser,

ja no és ara mateix,

que la vida és existència

i existència és ocórrer.

Tant se val diran les gotes

i els núvols que les deixen

despenjar-se entre l’oxigen...

Que no hi ha mars a Mart,

que hi varen ser, segurament,

¿però qui ho recorda ja?

Que la nostra ment no és de terra,

i la pilota cau al terra per la gravetat,

i no que creem el terra al llençar-la;

els ulls eren estaques en la mar,

una mar que no va existir ni existeix

més que en la meva ment i en el coixí

d’un llit que va perdent el record ja,

els teus ulls són fars en el mar mort,

que sempre miro quan perdo el nord,

i desitjo altre cop somnis de truita,

o malsons de

no beso

no toco

no xuclo

no escolto

no abraço

no sento

no oloro

no premo

no prenc

més que aquest llençol i aquesta nit

d’estrelles que parlen d’un món

on ja no existeix més que el què existeix.

Alexandre Domènech

En algun lloc del fum d’un mini havà

A 27 de Juny del 2010

Lamoureux 1735

Imatge de:

Eniko Szucs
(Rumania)

“Ningú es dóna compte de que hi ha gent que gasta excessiva energia per simplement semblar normal”

Albert Camus

Lamoureux 1735

T’estimo com un boig,

perquè si no t’estimés

amb tot el què tu ets

i ets capaç de donar-me,

seria un vertader imbècil,

i sincerament;

m’agraden molt més els bojos

que els imbècils – que n’hi ha més-.

Si el món fos de flors d’azalea,

de camamil·la i de melisma,

si tot el món fos Stradivarius

i tothom fos com Yehudi Menuhin

quan feia plorar tres-cents anys,

jo continuaria estimant igualment

a aquells cards de muntanya verda

que fan ombra a les cuques de llum,

als grills que desafinen perquè si,

als teclats Casio tocats per nens de déu anys,

a les pastanagues de fulles mig menjades

i a les patates – sobretot la vermella-,

perquè guarden sempre sota terra,

tot allò de bo que saben que tenen,

perquè no cerquen més que ser cor

que fa música, que fa Do Re Mi Fa

i fer de la delusió la única creença,

i el baladre sempre fa flors blanques

o roses per fer aconseguir la degolladissa,

i el carrer està ple de galls d’indi

que mouen les ales, les agiten, les obren,

per ensenyar a tothom que en efecte;

els cecs són cecs,

i el carreró està ple de sons comprats

i acomplexats per mostrar que els sords,

si ho són és per tenir massa sordesa.

Alexandre Domènech

quatre de maig de 2010

en algun lloc d'un maig plujós

El marbre es pintà muricecs

El marbre es pintà muricecs

Diuen que vaig nàixer nu,

el què ningú sap és si moriré nu,

el que si sé és el tacte del marbre,

sota un raig d’aigua tèbia

a mig hivern,

a mitja primavera,

o a mig estiu,

la seva fredor espanta els dits,

fa sentir viu i fa témer lo mort,

recorda que la solitud

no és tant sols un mot,

una paraula,

un tassa de cafè,

el que si sé és la por d’una pica,

plena de plats per rentar,

una nevera buida,

una taula amb un cigar,

i la duresa del marbre,

trencant un got al caure de la mà

per la llàgrima sense gota,

per la gota sense sal,

per la sal sense mar...

i la gent anhela diamants i or,

però ells no anhelen pas persones,

em van batejar amb aigua i creença,

qui sap si era freda, tèbia, o calenta,

qui sap si plovia, si jeia el sol en el cel,

o si l’únic sense pecat era jo,

el que si sé,

és que l’aigua venia del marbre,

i que tornà al marbre,

i el marbre, el més blanc,

un dia es pintà un muricec,

per allunyar la ceguesa de dins seu,

per no veure el que tothom veu,

i no topar contra les parets de la rancor,

i un dia el marbre,

d’un blanc com la neu, o el núvol suau,

es pintà un muricec,

i demostrà

que l’escalfor la té el marbre,

el color el té el blanc

i la mirada el cec.

Per tu
A dinou de març del 2010
en algun lloc de dues cerveses negres
Alexandre Domènech

No ets tu.

, originalmente cargada por c a l i d o s c o p i।

No ets tu.

No ets tu,

sinó què és el que tu ets dins meu,

com no és el so

que surt d’un altaveu,

i que algú en diria simples ones,

sinó que és un record,

o

una sensació de petó prolongat,

o

un deler de llit tou i moixaines,

o

un viatge al Cercle Polar Àrtic,

amb forma de cançó

sortint de la ràdio del nostre bar.

No ets tu,

el que tu veus en el mirall,

ni el que sents en el contestador de veu,

quan t’escoltes a tu mateixa,

parlant trista i sentint-te estúpida

per parlar a una màquina, fent veu de màquina,

sinó que és el que jo veig en tu,

i jo no veig uns llavis,

veig un somriure perenne,

i jo no veig uns ulls bruns,

veig una foscor que il·lumina el sens sentit,

i jo no veig uns peus silents i petits,

veig uns peus que faran un camí tant enorme,

tant llarg

magnífic

meravellós

i dolç

que sóc jo qui sent tenir els peus,

petits com un nin de sis anys,

silents com una nit al cim,

delicats com na fragilitat,

i no ets tu,

aquesta dona que veus,

que veuen,

que s’esmuny entre la massa

i confonen per massa (errant-se),

sinó què és el que ets dins meu:

llum – foscor

nuesa – llana atapeïda

desig – un No

sempre – mai

felicitat – l’ara

Tu – Jo.

En algun racó d'un desig de primavera

Berga, a 4 de març de 2010

Poema: Alexandre Domènech

Fotografia: Laia S. Sistach