Jo abans, fa poc (o fa molt, no ho recordo),
creia en el blanc, és més,
gairebé estimava el blanc.
Ell era com el res;
un full en blanc,
un núvol de fum blanc,
una paret blanca,
la blanca pell d’una dona...
Pensava que el blanc,
era com l’absència absoluta,
quelcom on començar-ho tot;
per començar a escriure,
per començar a estimar,
per començar a fer somriure,
per començar a ésser...
Jo, abans, creia en el blanc,
més que en res, jo sóc com ell,
creia i pensava, no sóc res encara.
Però fa poques tardes, entre cafès calents,
el meu amic savi, potser el més savi que tinc,
m’explicà que el blanc no és absència,
sinó que és la unió de tots els colors;
tots els colors junts, digué rient, això és el blanc.
I ara resulta que he de creure en el negre,
Que veritablement és l’absència de tot,
que veritablement no reflecteix res,
que no té cap color; cap ni un!
Però caram, a mi no m’agrada el negre,
mai m’ha agradat;
no m’agrada la nit més negre,
ni una habitació a les fosques,
ni la gent que vesteix tot de negre,
i es pinta els ulls també d’aquest color...
I és que no m’agrada el negre,
Ja hi haurà prou negre quan mori;
no m'agrada el negre.
Poesia: Alexandre Domènech i Montserrat
8 comentaris:
A mi també m´agradat sempre el blanc....es més magic per a mi que el negre.
Com va tot?? I quin es el pseudonim???
Un abrasot
PD: la foto fa somriure!!!
A la filosofía oriental el blanc y el negre son contraris y per aixó complementaris, com el yin-yang, el negatiu el positiu..
i com cada u de ells, porta així mateix part de l´altre.
A mi m´agraden els dos, quasi el negre crec que més.
I per a gust, els colors, jejje.
besets-lyria
Alex, moltes gràcies pel comentari, i perdona si em costa parlar en aquest idioma.
No soc la chica del perfil, el canvie molt sovint.
Amada-hi,és un nom indi, dels cherokees, pero sense guionet..i a més te el significat d´aigua del bosc. Pense que de vegades surt en nosaltres un fort sentiment com almes llunyanes d´ altres cultures, com la japonesa que també m´agrada, o la grega, o totes, com els colors.
Saps..trobe que la vida te el color de la llum,i les cultures la llum d´un somriure, com será blanc o negre?¿ Crec que tens molta màgia per a escriure,ho saps?
Per cert, escoltares la música que vaig possar al davall?¿es de Carlos Nuñez i la chica que canta te una veu que m´agrada moltissim.
Una abraçada-lyria
Vaya... Acabo de publicar un relato y hago hincapié en la lucidez que podemos encontrar en las sombras, en la noche, en la oscuridad...
El poema me ha encantado. Sin duda, la poesía es tu fuerte... aunque espero que publiques más prosa.
En cuanto a los comentarios, muchas gracias. Puedes participar siempre que quieras y escribir lo que te apetezca en mi blog... De sobra, está decirte que eres parte de él. Y que siempre te refieras a mi como "mi musa" es un verdadero honor y algo por lo que no te has de excusar.
Con respecto a la recomendación, el último libro que acabé fue Cuentos de amor, de locura y de muerte de Horacio Quiroga. Es una excelente lectura. No creo que te hayas de arrepentir.
Un abrazo grande y muchas gracias por todo, Álex.
A vegades les paraules valen més que mil imatges.
M'agrada el poema,
Ferran
Anzili, estimat amic... m'has deixat sense res a dir, es que tot ho has dit tant bé, que no sé que afegir-hi.
Deixat estar de filosofies, mira... si per tu el color blanc té un significat, això es el que val... des de sempre ha estat com a símbol del no-res, l'absència, un full en blanc... doncs segueix, qui et diu que no és així?
Et diré una altra cosa, crec que és al revés, és el negre la suma de tots el colors, potser és un criteri que depèn d'altres criteris, però en general el negre sempre ha estat la suma de tots els colors, i si no fes una prova, barreja els tres colors bàsics (groc, magenta i blau) i veuràs cap a quin color t’acostes més.
Una abraçada Anzili, sigues sent tu, tal com ets...
Maria
Espere que et millores molt promte!!!! Ja em contaras que tal per Euskadi.
Ah i jo em faig carrec de donar-te una mini clase per tunejar les teues fotos jejejeje
Un abrasot.
ANA
Si te digo la verdad, el blanco es un color que me da cierto miedo. El color oscuro de la noche no me asusta tanto, es casi como cerrar los ojos voluntariamente. Pero el blanco es un color que a veces asocio a la medicina y a sus ámbitos.
Así que no creo mucho en el blanco, ni tampoco, por previsión, en los colores o ausencia de colores que lo contradigan.
Publica un comentari a l'entrada