Diuen que la pell és freda;
qui sap si potser ho diu el gel,
quan parla amb la nit de desembre.
Diuen que la pell és freda;
que no sent la cremor de la bellesa,
ni l’escalfor d’un cos, que fa perdre's.
Però la meva no,
tot i que si us toco amb els dits,
segurament notareu calfreds, sempre.
No puc mudar d’esperit,
per més que jo ho intente!
No puc no acariciar
cada boca, cada orella, cada ventre;
la bellesa no en sap,
(no gens) de límits ni de fronteres…
Deixa’m que et desitgi,
ara que no visc tant a dins del vespre.
En algun lloc del meu segon desig
26 de maig de 2009-05-26
Alexandre Domènech
5 comentaris:
oooh! és preciós!!
potser la pell és freda, però ens transmets calor com a escriptor i com a persona!!!!
Un petó!
Carmen.
"Ara que no visc tant a dins del vespre"...Insuperable!!!
La pell pot ser freda, però es una protecció pq envolta tota la màgia que portem dins nostre.
Tot bé? Ja fa molt que no se res de tu, espere que genial. Jo amb ganes d´estar a meitat de juny i que acave la renta. Preparat per a demà? Ah et vaig contestar...sí, totes les frases son meues, llevat de la de "que es fotografia?"....
Un abrasot.
ANA
Un poema assossegat, íntim i bonic ... Com un alè nou i inesperat.
La pell deixa de ser freda quan ens unim a un altre cos que anhelem.
Una abraçada.
I permeable. I impermeable.
Ahir eres a la Seu. Ahir em van passar unes fotos de la Seu. La Vella.
La pell las feta mágica amb aquest poema, m´agrada moltissim!!
Un beset-lyria
Publica un comentari a l'entrada