Un petit pes,
qui sap si el pes del teu somriure,
que juga a mirar-me pel mirall (opac),
veient en tu el què sóc però no puc ser;
és el que em fa volar de mica en mica…
ara que ja no sóc gavina.
Un petit bes,
qui sap si el bes de la teva mirada,
que besa tot el que té i el que oblida,
em fa adormir-me amb un cor calent,
(i valent), no per somniar tenir-te aquí…
sinó per no poder-t’hi tenir.
Poesia i foto: Alexandre Domènech
en algun lloc del meu desig, 24 de maig del 2009
6 comentaris:
Feliç aniversari, poeta!
(la gent no canvia...) jo tampoc, sempre seré rebel i amb un fil que no s'agafa per enlloc...
El meu regal? Qui sap! Un poema escrit a l'aire. Tal com vivim. Tal com em sigut i com som...
Un aire.
Bon aire! O bona tramuntana!
Mai he continuat un fil que no fos aire... ni que m'indiqui formules exactes.
Feliç aniversari, poeta!
Jo no canvio...
;) continuo sent irreverent i rebel!
Qui sap ... el que succeirà.
Qui sap què ens depara el destí.
El poema és d'una esplèndida senzillesa i desplega una aurèola d'alegria i esperança.
Feliç aniversari, Álex.
Una abraçada gran.
Corrígeme si m'equivoco. Em costa escriure en català.
Quin poema més bonic!!les coses menudes de vegades són grans. Som els que som, els que no som, y també els que serem.
Feliç aniversari!! et regale fulles del camp per posar als teus llibres
Una abraçada-lyria
M'encanta el pararal·lelisme que fas amb "pes" i "bes", però alhora és com si la primera part deescrigués allò que moltes vegades fem les persones, cercar en altres el que volem que siguin; però la segona part descriu la sinceritat de la mirada i d'un bes, això és impossible d'amagar.
És molt bonic!
I ara que ja he fet meu el poema... Una abraçadaaaaaaaaaaa!
Carmen.
O el pes de la pell.
L'anònim era jo. El trapezista.
Publica un comentari a l'entrada