“Cuando me paseaba, tarde, por el camino bordeado de árboles, una castaña cayó a mis pies. El ruido que hizo al estallar, el eco que suscitó en mí, y un temblor desproporcionado con respecto a ese ínfimo incidente, me sumergieron en el milagro, en la embriaguez de lo definitivo, como si no hubiera ya más preguntas, sino respuestas. Me sentía ebrio de mil evidencias inesperadas con las que no sabía qué hacer…”
E.M Ciorán
730 dies i 5 centímetres
Potser en el fons tot és tant senzill com un petó a mitjanit,
Immers en la vetlla per culpa de l’insomni (o el cafè),
acostumo a fer-li una carícia i un petit petó a la galta.
Toco cinc o sis cabells i em torno a girar fent esbufecs
mentre ella sospira profundament, i cau en el son REM.
acostumo a fer-li una carícia i un petit petó a la galta.
Toco cinc o sis cabells i em torno a girar fent esbufecs
mentre ella sospira profundament, i cau en el son REM.
una tempesta de primavera és la magnificència real,
Milions de gotes, creen una comparsa freda, humida
i dansaire que escala fàcilment la sola de la sabata,
amara la roba en cinc segons i em mulla els dits
del peu dret, mentre trona i llampega sobre meu.
i importo tant com la flama que m’encén el cigar.
Si pogués miraria els ulls a la penombra del record,
buscaria els ulls de les persones que m’han besat,
escoltat, abraçat, cantat o somrigut; i demanaria
perdó per no haver-me adormit content cada dia.
i dansaire que escala fàcilment la sola de la sabata,
amara la roba en cinc segons i em mulla els dits
del peu dret, mentre trona i llampega sobre meu.
i importo tant com la flama que m’encén el cigar.
Si pogués miraria els ulls a la penombra del record,
buscaria els ulls de les persones que m’han besat,
escoltat, abraçat, cantat o somrigut; i demanaria
perdó per no haver-me adormit content cada dia.
Text i fotografia: Alexandre Moreno Navarro
1 comentaris:
uf quan de temps sense llegir-te!
Publica un comentari a l'entrada