dissabte, 10 de maig de 2008


" Por cobardía sustituimos la sensación de nuestra nada por la sensación de la nada. Y es que la nada general apenas nos inquieta: vemos en ella demasiado a menudo una promesa, una ausencia fragmentaria, un callejón sin salida que se abre. Durante largo tiempo me obstiné en hallar a alguien que lo supiera todo sobre sí mismo y sobre los otros, un sabio-demonio, divinamente clarividente. Cada vez que creía haberlo encontrado, debía, tras un examen, cambiar de opinión: el nuevo elegido tenía todavía alguna mancha, algún punto negro, no sé qué recoveco de inconsciencia o de debilidad que le rebajaba al nivel de los humanos. Percibía yo en él huellas de deseo o de esperanza, o algún residuo de pesar. Su cinismo era manifiestamente incompleto. ¡Qué decepción! Y proseguía siempre mi búsqueda y siempre mis ídolos del momento pecaban en algún aspecto: el hombre estaba presente en ellos, oculto, maquillado o escamoteado. Acabé por comprender el despotismo de la especie, y por no soñar más que con un no-hombre, con un monstruo que estuviese totalmente convencido de su nada. Era una locura concebirlo: no podía existir, ya que la lucidez absoluta es incompatible con la realidad de los órganos. "

E.M. Cioran


Si a alguna cosa temo, o em fastigeja, és l'absurditat. Cioran és un filòsof del anomenat filosofia de l'absurd, però els seus textes estan plens d'una abrumadora veritat, tot i que s'anemeni així. Llegir-lo, realment, en molts moments m'ha donat reconfort, he pensat: "Déu meu, no estic sol, hi ha qui ha sentit el mateix que jo en molts moments! I ha mort de vell i per causes naturals!"

Ai nois si us expliqués lo absurd i sense sentit que trobo moltes coses! Realment, escriure, entrar dins del món de la paraula, em salva, em dóna aquella mà que no em donen les coses i les persones. A vegades penso "però que no ho veieu que ningú té raó, i que tothom s'equivoca", el que es queixa del patró trepitja als companys que té al costat com un patró més, el que es queixa de lo malament que va el món, enganya i maltracta verbalment a la seva parella, i el qui no té un all té una ceba.

Que és la vida? Com m'agradaria trobar qui m'ho expliqués clarament! Masses dubtes, masses no raons, guardo dins meu.

Si tingués que dir, però, quina és la meva filosofia, diria que sóc un romantic tragico-comic, al més pur estil de l'origen de la tragedia de Nietzche (ja el citaré molts cops), no sóc pas totalment pessimista.

Molts cops he sentit l'obligació de prosseguir la meva existència, com una obligació real més que com una oportunitat. Però l'amor, resideix en el meu cor, malgrat el pensament que molts cops surgeix. I una abraçada, un petó, un somriure, en dóna tot el reconfort que no em pot donar el pensament.

La meva vida potser és això? Fer feliç a qui tinc al meu voltant? Qui sap, potser si. Estic, qui sap, condemnat a assumir la meva causa vital, escriure i fer senir, estimar i ser estimat, no per tothom, sinó per algú en concret.

No trobo el sentit a la majoria de les coses, però el sentit tampoc em troba a mi.

Però no em puc quedar inmòbl, pensant sempre en el sentit de les coses; he de continuar el camí que un dia vaig abandonar abrumat, i quan em trobi al final del camí pensaré "tenia sentit el camí?", millor aixó que dir-me "té sentit el camí?".

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template