Temps de Pas. 1
És ella? És ella!
Sóc seient de terra fet,
sota d’un núvol extrany
de licors de vi i atmetlla,
parpellejo inquiet :
és ella !
Que hi ha darrera el vent?
Si un viu en el darrer cap
de Creus, en l’últim vespre?
Qui sap noi, si en son melic
blanc d’hiverns s’hi reposa
el teu demà somniat de festa ;
parpellejo altre cop inquiet :
és ella ?
La noia del somriure corbat,
que em mira mentre dormo
abraçat al no res que guardo
dins de la poruga consciència.
Parpellejo i no m’ho crec:
és ella!
Qui sóc jo, que et crec meva?
L’escoll d’un port o la vela ?
El millor tresor o la conquesta?
Qui sóc jo, digues-m’ho tu!
Que tu ets ella !
Parpellejo i no sóc pas cec :
És ella?
Si! És ella!
Temps de Pas. No és més que el temps que escric entre un projecte i un altre, per evadir-me, per probar, per sentir, per narrar el que em passa al moment pel cap. No serà meravellós, és més, fugiré del meu propi estil, per probar de ser diferent.
