II
Amic, antic, Joan (Sant)
Cau de mi, quelcom rar i cargat,
de mirades llargues i direccionades,
cap un univers creat d’internes paraules,
sento bullir un petit somni dins de mi,
veloç i ingenu (no sabies que era així?),
i el matí – i la tarda – és fa talment llarga
com un dia sencer amb el sol i la lluna,
sense ni un cafè, sense ni una làmpara
de peu a la que acostar-nos cansats (farts)
de multitud atapaïda de falses creences,
a llegir, el que ell va dir, el que jo interpreto;
on va el caminar del éssers humans torçats?
Aixeca el mirar!
Ergeix la teva columna de pedra blanca
I no estic pas ja sol davant del meu món ;
món de toilettes com recordo fa uns anys,
món de cigarrets desdoblats (amb personalitat),
món de carrers llargs i inclinats cap el cel
- encara i ser més plans que una pista de gel -,
però miro abaix, sota el paradís i sobre l’infern,
i veig uns ulls que em miren (i que parlen),
i una boca que s’escapa (i que em besa),
ei que sóc un sol solitari, un sól solidari!
He anat duescentes vegades a aquell passeig,
cent-una he sentit la fredor de la selva càlida,
“no sóc res, sols condemna, sols cavalgata,
és absurd el joc de venir a veure’t, Joan”
Però el suspir d’una mà sobre el meu cor
fa oblidar que existeix – encara – l’horror,
¿recordes aquells somnis de foc i petards?
Els recordo, i tant, encara hi són… a vegades…
a migdiades…
2 comentaris:
Llegir-te ha sigut un viatge.
Potser la sensació de fer el primer pas al teus secrets.
Molt maca, cel i infern sempre sera la unió de desconcert i contradicció.
AMb el rastre de tristesa i esperança que he vist en les teves paraules.
Gracies!
Mon
Ho llegeixo de nou i no trobo el sentit exacte.
Potser mai ho sabré.
Publica un comentari a l'entrada