El llop estepari

No hi ha camí de retorn ni al llop ni a l'infant. Al principi de les coses, no hi ha innocència ni ingenuïtat; tota cosa creada, per senzilla que sembli, ja és culpable, ja és complexe, ha estat llençada al riu brut de l'esdevenidor i mai, mai més no podrà nedar a contracorrent. El camí cap a la innocència, cap a allò no creat, cap a Déu, no va enrere sinó endavant, no va cap al llop o cap a l'infant sinó sempre endavant, més enllà de la culpa, sempre més a fons en l'esdevenir de l'home. I tu, pobre llop estepari, no trobaràs ajut real ni en el suicïdi, hauràs de fer sencer el camí més llarg, dolorós i difícil de l'esdevenir humà, moltes vegades hauràs de multiplciar la duplicitat, de complicar la teva complexitat.

Fragment de "el llop estepari", de Hermann Hesse.

_________________

Fa temps, molt de temps, rebuscant en la llibreria del meu amic faurià, vaig veure aquest llibre, i em va cridar molt l'atenció, segurament pel seu nom: "El lobo estepario", era en castellà crec recordar, tot i que jo ara me l'he llegit en català. No l'agafis! Tu no, tu mai! Em va dir, segurament coneixador del meu caràcter especial, que passava un mal moment, i la meva tendència a la introspecció. Has de llegir quelcom més "positiu i vital", deuria d'estar pensant en Machado, en Jodorowski, o quelcom així...

Doncs bé, tres o quatre anys després, m'he vist en la seguretat de que ara el podia llegir, i me l'he llegit, ràpidament. Però amic faurià, t'equivocares!

A veure, no sé si jo perquè sóc jo, perquè m'ha passat el mateix que em pot passar a a vegades llegint a pessimistes, i és que m'ha donat llum, color, i esperança. Si ve és cert, que té moments de lectura difícils, si un passa per moments complicats, o pensaments complicats (anant cap a Girona en autocar, sol, vaig llegir el fragment més angoixant, i la veritat és que vaig tenir la temptació de deixar la lectura per uns instants, almenys fins que pogués prendre l'aire i fer una cigarrette), la seva lectura se m'ha fet més aviat suau, i el que és més paradòxal amb la "fama" que té aquest llibre; que té una lectura en clau d'esperança, en clau de fe!

No crec que l'autor faci servir la figura del Harry, del llop estepari, per idoletrar la misantropia, sinó per tot el contrari, la seva lectura m'ha dit: "ep Anzili, viu, que els cinquanta anys estan ja a vint-i-dos anys, que està bé llegir, escoltar música, pensar, però has de viure nano!, que els amors de joventut mai més tornaran, ni els amics d'infantesa es presentaran novament igual, però no düus dins teu un llop estepari, sinó milers de formes, de personalitats, que has de deixar sortir sense pors".

El llibre és bo, canviant de tema, està molt ben escrit, en passat, en primera persona, en forma de manuscrit, tot i que no sé perquè, me'n esperava una mica més; potser per les advertències del meu amic faurià; no el podré considerar la meva biblia (com vaig sentir un cop d'una altra boca), però si un bon llibre.

Tornaré a seleccionar fragments, i a parlar d'aquest llibrer, per descomptat.