diumenge, 3 d’agost del 2008

Les parts no existeixen



Tenim constant fixació en creure en les parts, les parts de la nostra vida (infància, joventut, edat adulta, vellesa...), en les parts del dia, dividint-lo en hores, en les parts de l'any dividint-lo en estacions, i en les parts de la pròpia existència de l'Univers, parlant de big ban, o d'inici i final.

Fins i tot, ens conceben en parts, i tendim a parlar quan parlem en nosaltres mateixos, del nostre Jo trosejat en parts; Jo a la feina, Jo amb els amics, Jo amb la familia, Jo amb la parella, etc.

Però sense dubtes (perquè no en tinc cap), crec que no és més que una gran obsessió que tenim en triturar les coses, en trossejar l'únic que existeix, el tot i el res.

Si bé és cert que es poden observar diferències, no ens permet això separar-ho, com si parléssim d'entitats diferents.

El temps no és lineal en veritat, és circular, i tot no fa res més que repetir-se, una vegada rere l'altre, però al nostre Jo li agrada creure lo únic i irrepetible.

Fins ara he lluitat per viure'm diferenciat, partint d'aquesta obsessió; el meu Jo en l'infància, per un cantó, el meu Jo en l'adolescència per un altre, i tots ells correctes en els seus moments, absents de culpa o error, i el meu Jo en l'actualitat, tal i com si fossin sers separats. Fins i tot, separant els moments del dia; dormint sóc un, treballant un altre, i en el temps lliure un altre, sól, amb amics, amb parella, amb família... Tot separacions, fins i tot maneres de ser, de parlar, d'actuar. Perquè em permeto ser d'una manera dormint, sol, a casa, que no em permeto ser amb gent?

Les separacions porten a una terrible estupidesa, a una obsessió per trencar l'Univers, el Jo, i negar el que no podem negar: que les parts no existeixen, sols existeix el Tot i el Res, i el tot i el res es toquen i conviuen.

Quin sentit té una part sola? Cap.

Quin sentit té diferenciar si em sento bé sol, amb gent, dormint, o nedant? Cap

Jo sóc un únic ser, no trossejable, al igual que l'Univers és un. Tot un tot, que s'inica i que es finalitzarà un dia, quan llavors passarà a ser un res, que també forma part del tot, del tot Universal. Perquè tot i res, és el mateix en el fons, el tot parteix del res, i el tot torna al res un dia.

En l'aspecte personal, no ens podem acontentar omplin certes parts de la nostre vida, i deixant-ne d'altre d'incompletes. No podem estar contents en la imatge que mostrem i no estar-no en la que tenim de nosaltres mateixos. El que fem estant sols, estant amb gent, estant dormint, treballant, forma part del mateix: del nostre tot.

Jo sóc qui era quan era infant, quan era adolescent, i els pensaments d'aquells dies, perduren, i creixen amb mi, no s'han esborrat màgicament.

Jo sóc aquell error, aquell encert, aquella mala vivència, aquella mala sensació viscuda, o aquell plaer, aquell goig, aquella il·lusió. Per tant, importa tot en la meva vida, cada instant, cada segon, cada sospir. Guarir-nos, la felicitat, no és en un aspecte tant sols: somniar, menjar, pensar, parlar, dir, no dir, fer, no fer... Tot forma part del nostre tot, del nostre ser únic, del nostre Jo.

L'Univers és infinit, però pensar en l'infinit ens dona por. El nostre ser és infinit, però pensar en l'infinit ens dona por. Som infinit, abans de néixer érem inexistència infinita, i després de morir serem inexistència infinita altre vegada, per tant, els anys que visquem, poc importen, ja que som infinit, d'una manera o d'una altra, tots portem l'infinit dins nostre, en la nostre sang, en el nostre esperit.


Safe Creative #0808040872577


1 comentaris:

mnserrat on 3 d’agost del 2008, a les 16:30 ha dit...

Quina gran veritat has trobat avui.Et diré més , crec que has trobat la teva veritat absoluta.M'agradaría trobar la meva.

"Mon y sus partes inconclusas" Potser no es cert que siguin "inconclusas", potser es la meva part infinita... Potser es temps de no amagar-me i viure en calma amb elles.


T'admiro. Penses molt, cert.No es fácil seguir-te... vas i vens en una velocitat que no tots podem portar sense tornar-nos desconfiats o descarats amb el que imaginem que ens ofereix pressions...Em sorpren llegir-te.
Jo tinc un amor propi fet d'algunes pressions.Poques vegades reconec certes coses... I a la vegada poques vegades tinc certeses absolutes que m'allunyin del meu amor propi.
No tinc la meva veritat absoluta.Un día vaig creure trobar-ne una: el silenci. Pero el silenci es aprop de la solitud.

EL meu amor propi m'enganya i diu que el silenci es la meva veritat pero aviat les cames el despisten i corren a buscar companyia.I sempre la troben.

Hi ha qui diu que creu en Déu. Jo també crec en Déu. No li dic a ningú, no te sentit dir qui es Déu per mi a la gent. No te sentit.No vull que em diguin que no es cert... es el meu silenci.
Pero crec en Deu. Crec que es una força infinitament complicada i perfecta. Fet d'una inteligencia tan sublim que no tenim ( ni mai tindrem )capacitat per entendre al complert ni una minima part. Aquesta part mínima som nosaltres.Petits humans amb petites inteligencies. Petites inteligencies amb milers de petites cel.lules...milers d'humans inteligents amb milers de cel.lules inteligents... I tot aquet conjunt és el reflexe de Deu, es el planol de Deu. Si totes aquestes parts infinites trobessin la seva part absoluta..Tindríem a les nostres mans les mans la inteligencia divina. O la inteligencia que coneixem amb el nom de Deu.Pero juguem amb la dualitat de la raó. Som tot o res, amor o temor, home o dóna, inteligents o tontos, coneixedors o ignorants, rics o pobres... valids o no valids... No tenim capacitat de deixar de veure a l'altre sense l'efecte comparatiu .Totes les cel.lules del nostre cos formen part del nostre cos. Cap ni una es rebutjada si es comporta d'una manera armonica amb el conjunt y la seva funció de mantindre´l viu. El cos es intel.ligent, absorveix el que necessita i rebutja amb lluita el que por ferir-lo.L'esser humà és intel.ligent. Pero ni absorvex, ni lluita. Perd el temps.
Mai ens posarem d'acord tots els humans d'aquet infinit per aconseguir la unió de totes les veritats absolutes aconseguint així la divina inteligencia.Mai veure´m a l'altre amb aquesta veritat absoluta: tots som un,un som tots.Podem estar implicats tots en un sol fet.I tots en formem part.
Potser Deu juga "al solitari" més inteligent y complicat que pot existir... Pero nosaltres tampoc no ajudem gaire ignorant-nos els uns als altres amb dualitats. De tant en tant pot sorgir una carta que no desmonti l'escenari i jugar amb ella un minut divi. Una emoció i una veritat absoluta agegint un microclima avancen sense problemes a la finalitat de la partida. I Deu sembla existir, diuen, segurament existeix. En una petita part, avança en completar el seu reflexe.
La vida es trobar aquestes parts fent-les coincidir amb emocions armoniques, que faciliten el be. Sense prejudicis ni retrets la gent es reuneix , comparteix afectes...Uneix les seves veritats sense imaginar-se perdues. Diem que es la felicitat , l'amor, el plaer.

Jo crec en Deu. Crec que el joc de la vida que ens mostra es dificil. Que el puzzle es tan complicat com imaginar que podría ser cert.

Jo crec en Deu. Crec en la gent. Crec en la vida. Crec en mi.
I admiro a Deu, admiro a la gent. Admiro a la vida. M'admiro.

Pero no trobo la meva veritat absoluta que m'uneixi a veritats absolutes.

Per aixó soc feta "de partes inconclusas".

Petons.

Mon.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template