dimecres, 12 de novembre del 2008

Morfeo en los campos de jazmín




Morfeo caminaba lentamente
hacia un campo de jazmín eterno,
dónde no cabía ya ni una alma, ni un grano
de hombre o mujer, y se paró justo al lado
de una roca con forma de mañana y ayer
(¿que forma tiene Morfeo, lo que no se ve?),

y justo allí descubrio que no tiene ni pies
ni cabeza, ¡No tiene sentido por los dioses!
Se dijo caminando hacía la flor que más olía;
debo de dejar de dormir y volver a correr, reír,
saborear, andar, pisar, levantar, mirar, robar,
prestar...

Pero Morfeo bostezó, y se echo a soñar,
"incluso yo", se dijo, "debo de descansar".

¡No sueñes por soñar,
sueña lo que puedas alcanzar!

Le dijo un humano que se iba a rezar...

Anzili


Safe Creative #0811121509811


________________________________

Fins a quin punt és absurd fins i tot el contingut dels somnis, hem de somniar amb allò que podem aconseguir?, o són les nostres fantasíes i el nostre racó on s'hi permet tot, no sé, a vegades quan tanco els ulls i em venen somnis recurrents que tenia de petit, em dic "si us plau no!, ara ja tens experiència, ja saps com va tot, ja saps que això mai ho tindràs o viuràs...".

A partir d'avui miraré de ser realista amb els somnis, crec, potser així aquests tornen a ser positius i m'aporten quelcom, perquè crec que els humans ens treballem, fins i tot somniant, no?

Ummm... Difícil!


1 comentaris:

maria varu on 14 de novembre del 2008, a les 5:25 ha dit...

Amic Anzili, m'agraden les teves reflexions, en certa manera em recorden les meves a la teva edat. La vida, els dies de vegades ens assemblen que són iguals, que res passa... es l'edat la que sembla que digui això sí, això.. ¡on vas a parar! però et diré que no hi ha edat pels somnis, ni pels seus continguts, els somnis són viure d'una altra manera la realitat i en els somnis tot pot ser bonic i meravellós, de vegades podem tenir un mal somni i qui sap si això t'estalvia de viure-ho...
Tenir somnis es ampliar la vida, es despertar il·lusions, es creure que sempre hi ha alguna cosa més, evidentment tot té la seva mesura, però per a mi són un espai essencial en la meva vida.
No et tallis, deixa que volin sense que et facin mal, però deixa'ls viure.
Una abraçada Anzili, la teva sensibilitat, la teva transparència quan escrius es molt bonica, no la perdis mai.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template