dilluns, 17 de novembre de 2008

infinit


Recordo un dia, en que l'Enrique Bunbury va sortir per la televisió, i un conegut, se'l va mirar, amb el seu barret de copa, les seves plumes, i em va dir: "vaya frikie". I el meu amic que tenia al costat entre riures li va dir "doncs aquí tens un fanàtic d'ell", assenyalant-me a mi.

Si existeix un cd que m'hagi acompanyat meravellosament en una etapa de la meva vida, aquest és "pequeño" de l'Enrique. Si, reconec que és un tiu raro, però per mi és l'artista musical més gran que té el nostre estat, a més, potser de ser l'artista total, en molts aspectes, que més m'agrada.

Aquesta canço m'encanta, i la versió a la mexicana, no te desperdici, no em direu que no és genial el Bunbury:






M'emociona sentir-lo, feia temps que no l'escoltava...

Si todo lo que nace perece del mismo modo, un momento se va y no vuelve a pasar...


1 comentaris:

difistinto on 17 de novembre de 2008 a les 16:16 ha dit...

Gracias por pasearte por mi blog ( como dicen los bloggeros que no se conocen...)Bien, un "terrible gusto" no se, espero que no sea hacia los hombres jejeje

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template