dimarts, 24 de febrer de 2009

Paisatges (III)


 

 

 

III

 

El parc dels soldats

 

            Les fulles mortes s'acumulen,

            el parc ara es fa massa curt.

            No hi ha safareig, ni dones

            rentant la roba dels homes.

            El res i l’ahir no em complau,

            miro enrere, i enrere veig l'escola.

           

            Els castanyers bords, per sort,

            també són encara en el mateix lloc;

            són en el petit parc dels porucs soldats,

            que marxaren amb la cua entre les cames.

            Jo... jo ja no sóc aquell nen d'ulls grossos;

            jo... encara m’abraço al coixí mentre dormo.

 

            Les nits, ara són curtes i de cendra.

            Tornaria a ser infant, a cantar de nou

            nadales, a recollir cents d’ous per Pasqua.

            Tornaria al ventre de la meva bona mare,

            de grat em deixaria dur de nou de la mà 

            per tots els carrers dels gegants de carn i ós.

 

            Tornaria a fer veure que encara dormo,

            per amb una mica de sort no aixecar-me

            fins deu minuts abans de que parin taula.

            Tornaria a somiar amb que algun dia llunyà,

            seré un bon home, que sent home no enyorarà

            ser infant que es fa el dormit per no parar taula.

 

            No hi ha remei contra l'enyorança,

            ni antídot pel seu verí, ni formula màgica.

            Només el record ens alleuja el dolor de

            continuar aixecant el matí cada tarda,

            a aquells que com jo, trobem a faltar

            poder també somriure davant una mirada.

            




            IV

 

Emmirallada

 

 

            La Sandra entra al bany cada dos dies,

            s'observa al mirall, i queda glaçada.

            No vol ser qui en ell veu reflectida.

            Es mira el seu cos de jove mal acabada,

            es veu nua del tot (sols els cabells la tapen), 

            en el mirall es va mirant i sola es parla:

            “no suporto més veure aquests ulls mirant-me”.

            La Sandra llagrimeja per dins sense que

            ningú ho sàpiga (ella sempre tot s’ho calla).

S'arrancaria si pogués els seus preciosos ulls mel,

            per no veure’s mai més plorant tota sola de ràbia.

            Es faria talls a les mans i mànigues, per soterrar

            la seva pell sota dels arbres i de les muntanyes.

            Es tancaria allà on no hi existissin les mirades,

            els comentaris, els sotaveus  i les males paraules.

            Però la Sandra mai no ho farà, continuarà veient

            i fent, cada dos dies, la mateixa figureta de fang

            i sang esquerdada, el mateix vestit per estrenar,

            les mateixes maleïdes (de sempre) poques ganes.

            Però la Sandra mai no ho farà; no té prou clar,

            que hi hagin millors llocs que un bany fred ,on

a soles repicar-se amb claus el pit per no ser altre.

            La Sandra, està tant perduda que no veu les marques

que se li dibuixen al terra cada cop que fa una passa.

            La Sandra, torna a intentar de nou rentar-se les mans

i la cara de les pors, dels records, i de les malpensades.

            Amb la cara neta de grassa però bruta de desesperança,

surt del bany amb la mirada com un llumí apagant-se,

amb les mans sota la llana per no tremolant mostrar-se.

Surt del bany com sempre amb la segura assegurança,

de que d’aquí dos llunes i sols tornarà a recaure de nou

en la desesperació d’enmirallar-se. La Sandra i el reflex

surten del bany tot i esperant, que vingui el demà passat

per tornar a desitjar de nou; poder amb l’aigua escapar-se.

 

Poemes de "Paisatges del Desencant", escrit entre 2002-2003
Fotografies: Paisatges del Berguedà, autor Anzili.

7 comentaris:

triste_vida on 24 de febrer de 2009 a les 11:52 ha dit...

He quedat cautivada en els teus poemes, doncs cadascun amaga algun cosa que em fa sentir identificada o be aconsegueix que llegeixi una part de mi...

Tant de bo poguessim retornar a aquella infància on tot eren somriures, on tot era màgia, on les preocupacions no existien, doncs no sabiem que era un problema, aquell moment on nomes voliem jugar i el millor de tot era que podiem fer-ho...Erets el nen/a petit i per tant tot estava permès, sempre rebies una abraçada, podies rebre el carinyo de la gent gran de la casa...quins records!

Per altra banda que dur pot arribar a ser mirar-se al mirall quan en ell no veus res del que desitjaries, quan en comptes d'un somriure comencen a caure llàgrimes dificils d'aturar, que fàcil es rentar-se el cos i que dificil rentar-se l'ànima...doncs el mal sempre queda, no hi ha res que el pugui esborrar...de totes maneres un bany sempre ajuda encara que tan sols sigui una mica a tranquilitzar...

Petons

La tribu de las letras on 24 de febrer de 2009 a les 17:43 ha dit...

M´agrada el que dius, amb les lletres de nit, i l´anima a la má.
Els records, que sempre formen part del passat venen a mirar amb els ulls plens de veritat, nus i lliures com sempre desitjaven, no son els mateix records ells també creixen, i finalment te n´adones que tot està bé.
(Estic fent un curs,no se si ho escric correcte)
Molts bessos
lyria

La tribu de las letras on 24 de febrer de 2009 a les 17:58 ha dit...

Tot està bé amb u mateix, volia dir.(jeje)
Per cert, tens molta sensibilitat, escrius amb molta llum, encara que estiga fosc.
Una abraçada.
lyria

triste_vida on 25 de febrer de 2009 a les 1:46 ha dit...

Quan comentes un poema, les paraules surten soles, doncs es el mateix poema qui fa que les escriguis, es el poema qui ha alliberat la teva imaginacio, qui t'ha fet volar i endinsar-te dins d'ell, per això mai cal donar les gràcies!!

Deu ser un llibre molt interessant el que els recopila!! Realment deu amagar molts sentiments, moltes estones per recordar!!!

Potser no veus "sentit" a triste vida, però recorda que les paraules no son allò que llegeixes, son allò que amagues! ;)

Milers de petonets!

PD: quan portis les flors dona un peto a la teva àvia de part meva, segur que era una persona digne de coneixer! I sobretot mentres les deixes prop seu escolta com et dona les gràcies, com et parla i et recorda que et continua estimant! Sent el peto que et donarà, doncs aquell peto no te preu!

Yurena Guillén on 25 de febrer de 2009 a les 3:37 ha dit...

Bueno, de antemano, te pido disculpas porque mi catalán es paupérrimo y me he tenido que detener para leer los poemas. He de decirte que ambos me han gustado aunque sean tan diferentes, pese a que conservan ese halo de melancolía propio de la intranquilidad.
El primero es tierno y dulce, la añoranza se cuela en los recuerdos de antaño y nos conduce a pensar que el tiempo pasado jamás volverá. El segundo es más crudo, más duro. Estoy convencida de que no hay peor enemigo que nosotros mismos y tener que enfrentarte a tus temores y dudas continuamente es una carga demasiado pesada. Buenos poemas. Un abrazo grande.

Maria Varu on 25 de febrer de 2009 a les 12:40 ha dit...

Anzili ¡quants dies sense passar per casa teva! ja trobava a faltar no poder dir-te alguna cosa. Però ¡caram! ahir quan vaig entrar i vaig veure el que havies penjat, vaig dir-me... ¡això requereix més temps! com el que ara en disposo.

Dos poemes diferents (per cert, costen de llegir al ser en negre) però tenen alguna semblança.
Sobre el “Parc dels soldats”
Es veritat que hi ha moments que un sent enyorança pel temps passat, però jo intento canviar aquesta sensació, prefereixo mirar-ho amb goig per haver-ho viscut i sentit així. Ara és el temps d’ara i també té les seves peculiaritats i els seus bons moments, intento veure el passat com un bell temps, uns bons moments i uns records que sempre m’acompanyaran, d’aquesta manera és com si m’enfortís, m’envalentona a seguir caminant.

Sobre “Emmirallada”.
La idea que m’arriba es semblant a l’anterior. Es bo aprendre a acceptar-se un mateix, perquè sinó la vida és més dura i més trista. També és cert que no sempre s’aconsegueix, quan un està malament, doncs està malament, quan un no és feliç, per molt que li expliquin la felicitat, no se sentirà feliç... però també és cert que les coses, la vida, la realitat, de vegades tot i sent la mateixa, uns la miren positivament i altres negativament, aquestes mirades molts cops determinen el propi sentir de viure.

En resum, dels dos poemes et diria que la vida, generalment la vivim segons nosaltres la mirem i cal ser com l’eco a la muntanya, si tu dius paraules boniques, l’eco te les retornarà i si les dius lletges també. No es fàcil, però tampoc impossible.

Una abraçada.

Maria

SHEREZADE on 25 de febrer de 2009 a les 13:51 ha dit...

BESOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO
SHERE

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template