La memòria és com els peixos,
i a vegades la creiem morta,
però tant sols dorm,
panxa amunt –no tots ho fan-.
Una nit d’aquestes,
qui sap, potser ni surt el sol.
Gèlid com el vidre
de la finestra per hivern, la que
toca a la part de fora del carrer,
“un altre cop, no pot ser cert”,
però si, un altre cop, i ben fort.
La memòria és com els peixos,
a la nit puja a dalt, a menjar
de nosaltres mateixos,
del que creiem no ser,
del que ni tant sols sabem ser.
+037.jpg)
7 comentaris:
Anzili,si puedes,me gustaría que pasases por mi mundo.os he dedicado un poema.
Un beso y gracias.
Si la memòria és com els peixos, jo dec ser com la Doris. Un peix animat que acompanyaba a Nemo fins arribar a les grans corrents de l'oceà.
Segurament, la memòria ram o rem, sap dir-nos o donar-nos la oportunitat de disseccionar els records. Riure d'ells, tot i que no siguin bons records i així combatre la tendència natural de la ment de recordar abans els mals moments. I conviure amb tots a casa, la nostra casa, ben avinguts.
La memòria eixa damissela que somriu al present, pasat i futur a la mateixa vegada que plora, anyora...
Els poemes son les seues obres més palpables.
Bon poema Àlex!!!! espere que tot bé, molt bones festes!!! ens llegir a la tornada.
Un mega abrasot.
Anzili, m´agradat molt!! ben cert aquest poema de paraules tan boniques.
La memòria,de vegades com episodis trencats.
I d´altres, com un batec.
besets-lyria
Pues fíjate Alex que es el poema que has publicado que más me ha gustado. Sí, a veces, la memoria es como los peces y lo has explicado de un modo en el que se mezclan la desidia y la melancolía. O, por lo menos, yo lo he percibido así. Buen trabajo.
Un abrazo grande.
Ya estoy aquí de nuevo. Es que cambié la dirección de correo para entrar, entonces se me fue lo de los blogs que seguía.
Bonito poema, si.
Cuidate.
Publica un comentari