dilluns, 6 d’abril del 2009

La memòria és com els peixos



La memòria és com els peixos,

i a vegades la creiem morta,

però tant sols dorm,

panxa amunt –no tots ho fan-.

 

Una nit d’aquestes,

qui sap, potser ni surt el sol.

 

Gèlid com el vidre

de la finestra per hivern, la que

toca a la part de fora del carrer,

“un altre cop, no pot ser cert”,

 però si, un altre cop, i ben fort.

 

La memòria és com els peixos,

a la nit puja a dalt, a menjar

de nosaltres mateixos,

del que creiem no ser,

del que ni tant sols sabem ser.




Safe Creative #0904062982406

7 comentaris:

MORGANA on 6 d’abril del 2009, a les 14:19 ha dit...

Anzili,si puedes,me gustaría que pasases por mi mundo.os he dedicado un poema.
Un beso y gracias.

Mon on 7 d’abril del 2009, a les 10:42 ha dit...

Si la memòria és com els peixos, jo dec ser com la Doris. Un peix animat que acompanyaba a Nemo fins arribar a les grans corrents de l'oceà.

Segurament, la memòria ram o rem, sap dir-nos o donar-nos la oportunitat de disseccionar els records. Riure d'ells, tot i que no siguin bons records i així combatre la tendència natural de la ment de recordar abans els mals moments. I conviure amb tots a casa, la nostra casa, ben avinguts.

Lluvia on 8 d’abril del 2009, a les 3:26 ha dit...

La memòria eixa damissela que somriu al present, pasat i futur a la mateixa vegada que plora, anyora...
Els poemes son les seues obres més palpables.
Bon poema Àlex!!!! espere que tot bé, molt bones festes!!! ens llegir a la tornada.
Un mega abrasot.

La tribu de las letras on 8 d’abril del 2009, a les 6:22 ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
La tribu de las letras on 8 d’abril del 2009, a les 6:36 ha dit...

Anzili, m´agradat molt!! ben cert aquest poema de paraules tan boniques.
La memòria,de vegades com episodis trencats.
I d´altres, com un batec.
besets-lyria

Yurena Guillén on 9 d’abril del 2009, a les 4:00 ha dit...

Pues fíjate Alex que es el poema que has publicado que más me ha gustado. Sí, a veces, la memoria es como los peces y lo has explicado de un modo en el que se mezclan la desidia y la melancolía. O, por lo menos, yo lo he percibido así. Buen trabajo.
Un abrazo grande.

Simplemente un espejismo on 9 d’abril del 2009, a les 9:31 ha dit...

Ya estoy aquí de nuevo. Es que cambié la dirección de correo para entrar, entonces se me fue lo de los blogs que seguía.

Bonito poema, si.

Cuidate.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template