dijous, 16 d’abril de 2009

Jo abans creia en el blanc



Jo abans creia en el blanc

Jo abans, fa poc (o fa molt, no ho recordo),

creia en el blanc, és més,

gairebé estimava el blanc.

Ell era com el res;

un full en blanc,

un núvol de fum blanc,

una paret blanca,

la blanca pell d’una dona...

Pensava que el blanc,

era com l’absència absoluta,

quelcom on començar-ho tot;

per començar a escriure,

per començar a estimar,

per començar a fer somriure,

per començar a ésser...

Jo, abans, creia en el blanc,

més que en res, jo sóc com ell,

creia i pensava, no sóc res encara.

Però fa poques tardes, entre cafès calents,

el meu amic savi, potser el més savi que tinc,

m’explicà que el blanc no és absència,

sinó que és la unió de tots els colors;

tots els colors junts, digué rient, això és el blanc.

I ara resulta que he de creure en el negre,

Que veritablement és l’absència de tot,

que veritablement no reflecteix res,

que no té cap color; cap ni un!

Però caram, a mi no m’agrada el negre,

mai m’ha agradat;

no m’agrada la nit més negre,

ni una habitació a les fosques,

ni la gent que vesteix tot de negre,

i es pinta els ulls també d’aquest color...

I és que no m’agrada el negre,

Ja hi haurà prou negre quan mori;

no m'agrada el negre.

                     Safe Creative #0904163074499

Poesia: Alexandre Domènech i Montserrat
Foto: Alexandre Domènech i Montserrat

Berga, 16 d'abril de 2009

PD: a partir d'ara, he pensat que els poemes els signaré amb pseudònim, el pseudònim que vaig triar per un concurs que m'obligaven a escriure en pseudònim, i que bé, és el fruit de la barreja del meu propi nom, nom del meu pare, dels meus avis, i cognom de la meva àvia.... És per no deixar internet ple de rastres del meu nom, que ja n'hi han prous...

8 comentaris:

Lluvia on 16 d’abril de 2009 a les 10:00 ha dit...

A mi també m´agradat sempre el blanc....es més magic per a mi que el negre.
Com va tot?? I quin es el pseudonim???
Un abrasot

PD: la foto fa somriure!!!

La tribu de las letras on 16 d’abril de 2009 a les 13:23 ha dit...

A la filosofía oriental el blanc y el negre son contraris y per aixó complementaris, com el yin-yang, el negatiu el positiu..
i com cada u de ells, porta així mateix part de l´altre.
A mi m´agraden els dos, quasi el negre crec que més.
I per a gust, els colors, jejje.
besets-lyria

La tribu de las letras on 17 d’abril de 2009 a les 6:38 ha dit...

Alex, moltes gràcies pel comentari, i perdona si em costa parlar en aquest idioma.
No soc la chica del perfil, el canvie molt sovint.
Amada-hi,és un nom indi, dels cherokees, pero sense guionet..i a més te el significat d´aigua del bosc. Pense que de vegades surt en nosaltres un fort sentiment com almes llunyanes d´ altres cultures, com la japonesa que també m´agrada, o la grega, o totes, com els colors.
Saps..trobe que la vida te el color de la llum,i les cultures la llum d´un somriure, com será blanc o negre?¿ Crec que tens molta màgia per a escriure,ho saps?
Per cert, escoltares la música que vaig possar al davall?¿es de Carlos Nuñez i la chica que canta te una veu que m´agrada moltissim.
Una abraçada-lyria

yurenaguillen on 17 d’abril de 2009 a les 14:22 ha dit...

Vaya... Acabo de publicar un relato y hago hincapié en la lucidez que podemos encontrar en las sombras, en la noche, en la oscuridad...
El poema me ha encantado. Sin duda, la poesía es tu fuerte... aunque espero que publiques más prosa.
En cuanto a los comentarios, muchas gracias. Puedes participar siempre que quieras y escribir lo que te apetezca en mi blog... De sobra, está decirte que eres parte de él. Y que siempre te refieras a mi como "mi musa" es un verdadero honor y algo por lo que no te has de excusar.
Con respecto a la recomendación, el último libro que acabé fue Cuentos de amor, de locura y de muerte de Horacio Quiroga. Es una excelente lectura. No creo que te hayas de arrepentir.
Un abrazo grande y muchas gracias por todo, Álex.

Anònim ha dit...

A vegades les paraules valen més que mil imatges.

M'agrada el poema,

Ferran

Maria Varu on 19 d’abril de 2009 a les 14:15 ha dit...

Anzili, estimat amic... m'has deixat sense res a dir, es que tot ho has dit tant bé, que no sé que afegir-hi.
Deixat estar de filosofies, mira... si per tu el color blanc té un significat, això es el que val... des de sempre ha estat com a símbol del no-res, l'absència, un full en blanc... doncs segueix, qui et diu que no és així?
Et diré una altra cosa, crec que és al revés, és el negre la suma de tots el colors, potser és un criteri que depèn d'altres criteris, però en general el negre sempre ha estat la suma de tots els colors, i si no fes una prova, barreja els tres colors bàsics (groc, magenta i blau) i veuràs cap a quin color t’acostes més.

Una abraçada Anzili, sigues sent tu, tal com ets...

Maria

Lluvia on 21 d’abril de 2009 a les 7:08 ha dit...

Espere que et millores molt promte!!!! Ja em contaras que tal per Euskadi.
Ah i jo em faig carrec de donar-te una mini clase per tunejar les teues fotos jejejeje
Un abrasot.
ANA

Fermín Gámez on 27 d’abril de 2009 a les 9:07 ha dit...

Si te digo la verdad, el blanco es un color que me da cierto miedo. El color oscuro de la noche no me asusta tanto, es casi como cerrar los ojos voluntariamente. Pero el blanco es un color que a veces asocio a la medicina y a sus ámbitos.
Así que no creo mucho en el blanco, ni tampoco, por previsión, en los colores o ausencia de colores que lo contradigan.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template