dissabte, 16 de maig de 2009

El remei contra els mals


DSC_0299



"No existeix cap remei que curi el mal, quan el vici es converteix en costum"


Séneca.
__________________________________________________________

- Mira, la pedra d'ahir.

La seva veu es distorsiona, greument un moment, i agudament tota l'altra estona. Els seus ulls no canvien de to, però si la seva veu, i les paraules van pujant i baixant per l'especie de tobogant que sembla ser la meva oïda.

- Perquè t'hi tornes a ensopagar?

Diuen, que el què fa més mal, és la veritat. Així que li dic una mentida. I ella, em diu una veritat, dura i punyent com el meu nom (que ahir em vàren dir que ve de França, tot i que jo prefereixo pensar que ve dels avis dels meus avis). 

Encenc un cigarret d'aquells que vaig dir que mai més fumaria, i bec una cervesa d'aquelles que vaig dir que mai més beuria a mitja tarda. 

- Mai canviaràs, Arnau.

Quans éssers vius han canviat en vida? Quantes espècies han estat capaces de canviar en una sola generació, sense esperar a les generacions següents? Cap, cap ni una. 

Les persones no canvien mai, simplement aprenen a dissimular, a amagar, a maquillar. 

- Però a tu et fa mal, i sempre dius que vols ser feliç!

La felicitat? La felicitat no és un estat. És un mecanisme, una manera de percebre la pròpia realitat.

- No t'enganyis. La felicitat és saber apartar d'una punyetera vegada la pedra quan se't torna a posar davant, de deixar de fumar abans de que t'ho digui el metge, i de fer no tot allò que somnies, sinó tot allò que et proposes.

Tens raó. M'en vaig a dormir que la cervesa en dejú m'ha marejat...


Safe Creative #0905163635239


Relat: Alexandre Domènech i Montserrat
Fotografia: Alexandre Domènech i Montserrat

3 comentaris:

yurenaguillen on 16 de maig de 2009 a les 15:41 ha dit...

Efectivamente, le gente nunca cambia y mucho menos, si no se lo propone. Sólo vamos evolucionando, intentando soportar el paso del tiempo, intentando protegernos de lo cruel de su condición. Y la felicidad???... La felicidad no existe. Sólo momentos efímeros, escasos e inesperados de felicidad.
Un post reflexivo y distinto a los anteriores.
Un abrazo grande.

La tribu de las letras on 17 de maig de 2009 a les 4:49 ha dit...

Crec que cadascú vivim a l´interior que proyectem.
I m´agrada descobrir que de vegades soc feliç.
Pense que canviar les costums de tant en tant es el millor que podem fer.
Besets-lyria

Rústica on 17 de maig de 2009 a les 14:40 ha dit...

Hola amiiic!!

he passejat pel teu bloc :D jeje! com sempre tu i l'art lligats ;-)

Moltes gràcies pels comentaris del meu bloc, ara parlava amb el meu amic, amb qui has fet el debat, diu que amb tu es pot parlar... ;-) I ja li he dit que ets un tio genial jaja! M'encanta la gent civilitzada, donant opinions contràries però sense que hi hagi cap problema: enhorabona!

Gràcies una altra vegada, a veure si ens trobem per parlar una estoneta.

Una abraçada ben forta!

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template