dissabte, 9 de maig de 2009

El primer tren de Salvatierra


DSC_0260446

Al damunt meu el cel blau (intens com la vida),
em fa prémer els punys i la dentadura, fins al dolor;
els peus adolorits per la llarga fugida, entre camins
i vies romanes, salts en el temps pel túnel de Sant Adrià,
i bassals d’aigua sense fi, tal com rius que van a la mar.
No hi ha dolor, no, avui no hi ha dolor en la meva ànima.

Els pobles són deserts humans, i palaus a la religiositat,
s’alcen amb vigor creant temor l’església i el campanar.
No hi ha cap nen ni cap gos a l’entrada de les cases,
i tant sols un home vell – o endurit pel camp i el sol-
em segueix amb la mirada i m’indica on és l’estació,
s’empassa el fum del seu caliquenyo i segueix morint
(perquè no fa més que morir a poc a poc mirant l’horitzó).

L’estació de tren és com un fresc romànic del segle vint-i-u,
ni un sol ésser viu, viu en aquest dibuix de destí i solitud,
em miro les butxaques i conto els diners – tant sols quinze
monedes d’un euro hi trobo-, "fins on em portin elles aniré",
li hauré de dir al revisor del tren, que segurament rondinarà.
Est o bé oest? Cap on marxo per tornar a començar de nou?
Perquè tant lluny és l’oest com l’est, i tant a prop d’un mateix
                        - continuaré estant-.

"El primer tren que arribi" (simple), sec en l’andana central,
desmunto la motxilla de la meva esquena, com un cavaller
que desmunta la cadira del cavall, i m’assec a fumar un cigar
negre italià (un Nazionalle), penso en d’on vinc i no on vaig,
ploro una mica sense tristesa ni pena, i miro altre cop el blau
del cel que m’aixafa com el peu d’un nen a la formiga reina,
- tant que ens creiem que som, fins que arriba un cel o un peu-
i llavors comprenem, entenem, sabem (no tot), i just: marxem.


Safe Creative #0905093217352

En algun lloc de la memòria, a 9 de maig del 2009.
Text: Alexandre Domènech i Montserrat
Foto: Alexandre Domènech i Montserrat

9 comentaris:

yurenaguillen on 9 de maig de 2009 a les 13:18 ha dit...

La fotografía es impresionante. Me gusta mucho ese azul. Ese que se asfixia en el poema.
Sí, ciertamente, continuaremos estando. Me quedo con eso. Me gusta este tipo de poemas reflexivos. Enlazas perfectamente la visión del entorno con tus pensamientos y el todo se muestra rotundo, certero, pese a los planteamientos.
Un beso grande.

Rústica on 9 de maig de 2009 a les 13:56 ha dit...

Ets genial!! estàs fet un artista =)

Una abraçada,

Carmen.

Maria Varu on 9 de maig de 2009 a les 14:14 ha dit...

Ai! Anzili (o ara Àlex) qué bonic és aquest poema.
Realment on som o cap on anem, de vegades té poca importància, perquè com molt bé dius, un es tan aprop... però de sí mateix.
Trobar-se un a si mateix és el millor destí.

Petonets Anzili/Àlex, com sempre és un plaer venir a "veure't"

La tribu de las letras on 9 de maig de 2009 a les 14:16 ha dit...

Hem de fugir sempre, i de vegades fugim cap a nosaltres, es la fugida que més m´agrada, i llevar-me la por de no fer el que cal.
l´he llegida amb gust, amb esperança, amb conciència, i sobretot, amb molta estima.
És bonica, bonica.. sembla que hi estaba al teu costat, callada..y fumant i he pogut sentir com tot estava amb equilibri.
Una abraçada_lyria

Mireia on 11 de maig de 2009 a les 8:19 ha dit...

Ben bonica la foto!

Allek on 12 de maig de 2009 a les 20:34 ha dit...

que tal.. pasaba a saludarte
te dejo un fuerte y caluroso abrazo!
feliz día!!

Lluvia on 14 de maig de 2009 a les 8:25 ha dit...

Moltes vegades intentem marxar lluny i per molt que es camine cap endavant es com si no fessim cap pas. Pq cap on hi ha que caminar es cap a un mateix. Genial com sempre.
I la foto de postal, llastima que es menja un tros el format del teu blog. El blau abraça els sentits.
Com et va tot?' Ja sense veu després de aconseguir el primer titol a Mestalla?? Enhorabona!!!!

trapezista on 15 de maig de 2009 a les 10:25 ha dit...

La memòria... uf!

Mon on 16 de maig de 2009 a les 6:11 ha dit...

Cambia el tamaño de la foto del footer en flirk, colegui.Ahora es muy facil desde flirck. Si clikas a editar se enlaza a Picnik. En cambiar tamaño desactivas la edición "mantener proporción" y la pones a 946. Immediatamente , al ser la misma dirección se añadirá en tu blog el nuevo tamaño y puedes variarlo hasta que quede en su lugar perfecto.
Con las fotografías del post puedes hacer lo mismo así no pierden valor.

Chao! Lo que sé , lo cuento. Lo que no se, me lo invento.
http://farm4.static.flickr.com/3585/3367758996_ac5b6f7f8e_b.jpg

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template