dissabte, 24 d’octubre de 2009

creuRE's


imatge:©2009 ~hakota

“I know i was born and i know that i’ll die, the it between is mine. I am mine, only own my mind”

de Pearl Jam.


"Amb el gest feixuc d’un home sol camino

pensant en la transcendència de les coses:

l’aire, les roques, la font seca, els plataners,

un desmai. La tarda."

de Dolors Juarez


CreuRE’s


Un somrís trist es dibuixa a la meva cara avui,

i prenc una cervesa negre tal i com m’agrada,


i penso en què qui sap...

...en què qui sap si és la darrera cervesa negra,


i no perquè cregui en que no hi haurà demà,

sinó més aviat perquè desconfio de l’ahir,


i un home que desconfia del seu ahir, que el perd,

és com un home mort, com un cadàver que somnia,


tot el que sé, tot el que em forma, tot el que penso,

forma part del meu ahir, el demà, sols és una il·lusió,


una elucubració matemàtica, un joc de perdedors,

lo vertader, és l’ahir, el demà, sols és il·lusió;


miro els seus ulls de pànic, preciosos però com llunes,

i els seus cabells semblen jugar a tapar-li la mirada

a segons; el vi li brolla pels llavis fins a la seva gola,

i de la gola directament li fa enrojolar les galtes, per

fer-li oblidar al cap de dos segons les respostes,

però no les preguntes, ni la por, ni el temor, ni la mort,


diuen que és absurd creure en Déu, que no té sentit,

que més val creure en l’home, en la humanitat,


però al cap i a la fi, a Déu no l’he vist mai, encara,

i a l’home el veig cada dia, a la humanitat fa anys que la veig,


i penso en si no és més absurd creure amb l’home,

que no pas creure amb Déu, que no l’he vist pas mai encara,


malgrat i què


alguns homes sempre han dit parlar amb nom de Déu,

de saber la seva paraula i la seva voluntat,


però no són més que homes,

i si anem a les presons o als psiquiàtrics,

trobarem cents d’homes que diuen parlar pels altres,

que diuen saber que volen els altres, conèixer la seva voluntat,


i torno a pensar en si no val més creure amb Déu que amb l’home,


la música avui sona suau, i tant sols un piano em separa de tu,

una tonada de notes pujant l’escala em portarà al llit a dubtar,


i ella dubta i tem a la mort, al demà, al no ser, al apagar-se,

i prefereix inventar-se mil mons abans d’acceptar ser res que

viatge cap al res a la velocitat en què viatge el res a l’univers.

Safe Creative #0910254748224


Alexandre Domènech

25 d’octubre de 2009

en algun lloc dels dubtes d’una noia




5 comentaris:

Maria Varu on 25 d’octubre de 2009 a les 0:59 ha dit...

encara que desconfiïs de l'ahir, aquest temps passat és ja inalterable, res ni ningú el pot canviar, aleshores més val acceptar-lo, deixar-lo i mirar el moment d’ara, aquest sí que és a les nostres vides i en ell hi podem escriure lliurement...
el futur? el demà?... és una il•lusió, és no ser-hi, és una fantasia, una elucubració... sempre el que val és l’ara, el moment, el present...
Creure en l’home? és creure en un mateix, i mai ens arribarem a conèixer del tot, encara que hi hagi gent que parli o digui que no creu en Déu, per a mi no té sentit, Déu és també aquesta part inexplicable de l’home, aquest misteri que l’habita, és la transcendència que no podem explicar i que és fa present quan dubtem... quan sorgeixen aquest munt d’interrogants sense resposta... quan ens ve la desconeixença d’aquest no saber que hi ha després d’aquest res aparent... Déu és tot allò que ens depassa...

Bon dia, Àlex... et deixo una forta abraçada

Elvira FR on 25 d’octubre de 2009 a les 4:38 ha dit...

Senzillament impactant Alexandre, i a més per el moment particular d'ànim encara m'ha impactat més...el passat ens pesa i de vegades ens condiciona però el cert és que pensem en el ahir o en el demà ho estem fent sempre en el moment present...sempre estem en l'ara i aquí....creure en alguna cosa, en la humanitat, en un Déu...en els arbres..en la poesia...és un acte instintiu...atàvic...jo he passat de creure obligada a fer-ho a no creure...i a no saber si vull creure o no...

yurenaguillen on 25 d’octubre de 2009 a les 4:53 ha dit...

Artaud dijo que "Vivir no es otra cosa que arder en preguntas." Las dudas son una constante y es lo único que me permite seguir creciendo. A veces, esas dudas, miedos e inseguridades son tan grandes que nos ahogan. Pero sólo por momentos ...
En cuanto a creer, no creo en nada más que en el ímpetu del viento, en el movimiento de los árboles, en el brillo de las estrellas del cielo ... No creo en nada, más que en mí.
Buen poema, Álex. Muy reflexivo.
Un abrazo grande.

Lluvia on 30 d’octubre de 2009 a les 10:56 ha dit...

M´alegra tornar a llegir-te. Sorry he estat desconectada totalmente.
Els dubtes, les pors...son obstacles que ens fan més fort si les mirem cara a cara e intentem ficar solució.
Un abrasot enorme desde aquest costat del Mediterrani!!!

GAIA on 1 de novembre de 2009 a les 14:00 ha dit...

Doncs, jo prefereixo creure en els homes que en Déu.

Salut

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template