creuRE's

imatge:©2009 ~hakota

“I know i was born and i know that i’ll die, the it between is mine. I am mine, only own my mind”

de Pearl Jam.

"Amb el gest feixuc d’un home sol camino

pensant en la transcendència de les coses:

l’aire, les roques, la font seca, els plataners,

un desmai. La tarda."

de Dolors Juarez

CreuRE’s

Un somrís trist es dibuixa a la meva cara avui,

i prenc una cervesa negre tal i com m’agrada,

i penso en què qui sap...

...en què qui sap si és la darrera cervesa negra,

i no perquè cregui en que no hi haurà demà,

sinó més aviat perquè desconfio de l’ahir,

i un home que desconfia del seu ahir, que el perd,

és com un home mort, com un cadàver que somnia,

tot el que sé, tot el que em forma, tot el que penso,

forma part del meu ahir, el demà, sols és una il·lusió,

una elucubració matemàtica, un joc de perdedors,

lo vertader, és l’ahir, el demà, sols és il·lusió;

miro els seus ulls de pànic, preciosos però com llunes,

i els seus cabells semblen jugar a tapar-li la mirada

a segons; el vi li brolla pels llavis fins a la seva gola,

i de la gola directament li fa enrojolar les galtes, per

fer-li oblidar al cap de dos segons les respostes,

però no les preguntes, ni la por, ni el temor, ni la mort,

diuen que és absurd creure en Déu, que no té sentit,

que més val creure en l’home, en la humanitat,

però al cap i a la fi, a Déu no l’he vist mai, encara,

i a l’home el veig cada dia, a la humanitat fa anys que la veig,

i penso en si no és més absurd creure amb l’home,

que no pas creure amb Déu, que no l’he vist pas mai encara,

malgrat i què

alguns homes sempre han dit parlar amb nom de Déu,

de saber la seva paraula i la seva voluntat,

però no són més que homes,

i si anem a les presons o als psiquiàtrics,

trobarem cents d’homes que diuen parlar pels altres,

que diuen saber que volen els altres, conèixer la seva voluntat,

i torno a pensar en si no val més creure amb Déu que amb l’home,

la música avui sona suau, i tant sols un piano em separa de tu,

una tonada de notes pujant l’escala em portarà al llit a dubtar,

i ella dubta i tem a la mort, al demà, al no ser, al apagar-se,

i prefereix inventar-se mil mons abans d’acceptar ser res que

viatge cap al res a la velocitat en què viatge el res a l’univers.

Alexandre Domènech

25 d’octubre de 2009

en algun lloc dels dubtes d’una noia