dissabte, 31 d’octubre del 2009

Jo sóc poeta



Imatge: Edvard Munch, Separation, oil on canvas, 1896

Eu só peço a Deus
um pouco de malandragem
pois sou criança
e n
ão conheço a verdade
eu sou poeta
e n
ão aprendi a amar
Eu sou poeta
e n
ão aprendi a amar...


De Cássia Eller, de la cançó “Malandragem”.


Jo sóc poeta.


Qui sap si no sóc el bosc,

ara que miro cap a ell,

i el veig amb el rogenc de la tardor,

tot i que aquest any les flors resisteixen

els embats que normalment dóna el fred,


qui sap si no sóc el cel,

ara que aixeco el ulls cap al blau,

i el veig com els ulls d’una adolescent

de quinze anys que vaig estimar un dia,


qui sap si no sóc l’aigua,

ara que no veuré el mar fins l’estiu,

i l’idealitzo tant i tant com als avis,

i al seu costat crec que trobaria la infància,


qui sap si no sóc el foc,

que crema vivament aquestes nits

davant meu, mentre escric al silenci del vi

i a la companyia de la música de Cássia Eller.


Els teus ulls foscos i la teva pell bruna

em donen tota la claror que no trobo en el dia,

doncs quan tinc ganes d’abraçar-te és a la nit.


Però sóc aquell arbre viu,

que et faria ombra al anar a llegir sota seu,

que deixaria que l’abracessis quan ploressis,

i escriguessis amb una fulla el teu nom per sempre,


però sóc aquell núvol amb forma,

que mires i al que desitges trobar-li el rostre

d’aquell que voldries estimar per sempre més,

o al que t’encomanes durant una hora fins que marxa,


però sóc aquella petita caleta,

que vas descobrir aquell estiu per Menorca,

i en la que et banyaves per escapar del teu demà passat,

i t’acollia càlidament fins fer-te nuar en els seus braços,


però sóc aquell branquilló de pi

i el llumí, sense el que mai encendràs el foc

que t’escalfarà si vols i el vigiles, per la primera nit

i la de quaranta anys més, si tu no la deixes mai finir.


I al meu laberint tant sols li demano el teu fil,

per arribar fins a dins de mi, vèncer a la por de tenir,

i estimar la vida tant com Teseo després de no morir.


Safe Creative #0910314803085


Alexandre Domènech

31 d'octubre de 2009

en un algun lloc d'una tarda de música en portugués










2 comentaris:

Elfreelang on 1 de novembre del 2009, a les 3:08 ha dit...

Tant si ets foc, arbre, riu, núvol amb forma, petita caleta, branquilló de pi o laberint espero que trobis la teva Ariadna i recorda que Teseu, la va deixar abandonada a la illa de Naxos ....No crec que tu fessis mai el mateix...tu t'hi quedaries a Naxos amb ella i viuríeu feliços sota el cel amb la remor de les onades del blau mar i sota els estels del capvespre...menino muito bem poeta..Abraçada gran Alexandre!

GAIA on 5 de novembre del 2009, a les 12:33 ha dit...

Qui sap si sóc el vent
que el sents xiular molt suaument
i s'emporta la teva flairor
impregnant-me-la per tot el meu cos.

Però sóc.... (Buff, no em surt res)

Preciosa poesia, com sempre plena de sentiment. És difícil posar-se a la teva altura!

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template