divendres, 16 d’octubre de 2009

D'anells



Imatge: cornproduct Creative Commons License


“La mayor parte de lo que vemos lo construye el cerebro”

Marcus Raichle


D’anells


No és just,

què jo no pogués notar el tacte

de la plata en els meus dits,


sense ser de ningú a part de mi,

per ara,


i vaig vestir un dit de metall

(preciós),


així que l’anell, de plata bona,

d’aquells anells artesanals

que fan com un brodat antic,


el porto com a compromís,

amb mi mateix, tant sols,


com a compromís de seguir,

sent jo, de seguir, sentit a cada racó,

i de seguir cercant, perquè no,

l’amor,


cercs cops somric,

si veig que em miren l’anell en el dit,

on se’l posen els homes casats,

cercs cops somric,

si veig que miren el meu rellotge car,

però què té més de xinés que de suïs,


així que vaig vestir un altre dit,

el nou anell, de plata bona també,

de Brasil, fet a mà i antropomorf,

en la mà dreta, i en l'esquerra

el de brodats antics, que ja duia,


un a cada mà, com un doble compromís,

amb mi mateix, amb la vida, i perquè no,

amb l’amor,


ara han descobert un nou anell a Saturn,

el més gran que s’ha descobert mai,

amb un radi de tretze milions de quilòmetres,


i jo la he descobert a Ella,

que té més anells què Saturn, Júpiter, Urà, i Neptú,


i quan miro els meus anells,

en el dit de la mà esquerra,

i en el dit de la mà dreta,


penso que m’agradaria que ella en dugués un,

en qualsevol dels seus dits, això si,


perquè si Saturn té l’anell més gran,

penso que seria meravellós si ella

pogués arribar a portar el meu anell,


que no és tant gran, ni tant llunyà,


com a compromís amb ella,

i per seguir vivint, lluitant, ara amb mi,


i jo portar algun dels seus,

com a compromís amb Ella, i amb mi.


Safe Creative #0910174694465


Alexandre Domènech

17 d’octubre de 2009

en algun lloc d’un Abadia Montrús

7 comentaris:

yurenaguillen on 17 d’octubre de 2009 a les 7:10 ha dit...

Ciertamente un poema de amor donde es más importante el contenido que la forma. Me gusta. Me gusta lo que dejas ver.
Petonets.

Elvira FR on 17 d’octubre de 2009 a les 7:31 ha dit...

Molt reflexius i ètics, podríem dir...aquests anells plens de compromisos .....compromís amb tu mateix...amb ella...Precisament, avui en dia va molt cercats els nois que accepten els seus compromisos....Ho dic seriosament...eh? Com sempre el contingut ja ho he dit abans reflecteix, crec un bon cor i un esperit lliure
Una abraçada Alexandre!

Deprisa on 17 d’octubre de 2009 a les 8:36 ha dit...

M'agradat molt, més que el teu relat. Se't veu més lliure en els versos, i poses tot el cor en ells.
Un salut,
Deprisa

Rústica on 17 d’octubre de 2009 a les 8:40 ha dit...

De compromisos tracta... el teu compromís és que no val més allò gran que el que tens dins teu...

gran cor!

una abraçada!

Mireia on 17 d’octubre de 2009 a les 8:51 ha dit...

Ets un mestre de la profunditat sensorial. Allò que vols dir flueix de manera sobrenatural, i això suposo que és de les millors coses que es pot dir a una poesia.
Felicitats

Alexandre Domènech on 19 d’octubre de 2009 a les 1:31 ha dit...

Gràcies pels comentaris a tots/totes:

Doncs si deprisa, vulgui o no vulgui, sóc més bon poeta que relatiste, i és que és el gènere en el què em sento còmode, tot i que bé, en el relat i poso esforç també. Ja faré bons relats un dia ja! La pena és, que les idees són a vegades bones, però no tinc la tècnica suficient... En la poesia, tot em flueix millor.

Si, el poema, tracte de compromisos, de l'amor, de la solitud de l'amor quan no ha arribat, i la comparació entre lo enorme i lo petit, tot i que poden significar el mateix, com dos anells de mides tant diferents, però que per a cadascú, el planeta i l'home, poden significar el mateix.

Una abraçada!

Maria Varu on 21 d’octubre de 2009 a les 14:10 ha dit...

Àlex, el teu simbolisme dels anells és realment d'envejar... ¡és veritat! fem servir els simbolismes quan es refereixen a compromisos, lligams, acords amb els altres i en canvi mai els fem amb nosaltres mateixos i amb aquest poema m'adono que el primer que hauríem de fer es fer-ho, abans que amb ningú, amb nosaltres mateixos, perquè tant sols quan anem segurs, confiats, feliços podem oferir el millor de nosaltres als demés.

Sempre surto d'aquí veien petits aspectes nous... això cal agrair-ho amb el cor...

una abraçada Àlex i un petó ben fort, la teva sensibilitat és senzillament bonica, de veritat

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template