dilluns, 12 d’octubre de 2009

Tirania ocular



Imatge: ©2007-2009 ~AliceinDeadLand



El principal efecto del intelecto es el de engañar al hombre al poner niebla cegadora sobre los ojos y sentidos de los hombres”

F. Nietzsche. “Sobre verdad y mentira en sentido extramoral.”

Tirania ocular.

Va baixar al carrer i l’olor del clavegueram li va resultar familiar, tota aquella olor li deia quelcom que ja feia temps que sabia. Va començar a observar la cara dels homes que es creuaven amb ell, segur de que la majoria d’aquells homes desitjarien tenir la seva vida, ni que fos per un dia. Va mirar al noi del camió de repartiment de beguda, ajupint-se i ensenyant mitja esquena, al senyor que acompanyava a la seva dona que no callava de compres, i al noi solter d’entrades pronunciades passejant sol i escoltant música en el seu ipod. Tots ells, pagarien per tenir la seva vida.

Ell treballava de model, i en la darrera desfilada de moda, va poder contemplar desfilant per sobre de la passarel·la els ulls de desig de les dones casades de la primera fila, la mirada cobdiciosa d’un dels ajudants de sastre que el va vestir, i l’enveja dels homes que havien de comprar els vestits cars que ell portava per tenir una desena part del seu èxit natural. Aquella nit, la última de la seva vida d'abans, va assistir a sopar de “directors”; habituals en la seva professió, i on després de desfilar si reunien els models i les models, amb directors de màrqueting, directors de cinema, directors de revistes culturals, directors de certàmens, i directors de banc (algun que altre). Aquella nit va ser com una més de les moltes nits de sopars de "directors", i no va ni agafar la cartera del seu apartament, tot era gratuït, inclosa la cocaïna que cada trenta minuts aspirava, i que l’havia convertit en un cocaïnòman social. En algun moment de la nit, va acabar en una de les habitacions de l’hotel, amb dos noies joves aspirants a model, fent i deixant-se fer, i fent realitat la fantasia sexual de la majoria dels homes.

La falsedat i la hipocresia era la tònica en aquella trobada, com en tots aquests cercles, així que les rialles, les bromes, els comentaris afalagadors se sovintejaven cada poca estona, quan en realitat tot era símptoma d’enveges, desitjos foscos, i ambicions delirants.

Just feia dos setmanes va tenir una idea. I just feia dos dies l’havia posat en pràctica. Va anar a l'hospital, explicant que havia deixat de tenir visió després de prendre una droga que li havien ofert una nit i que no sabia que era. Tot havien estat probes des de llavors, sense resultats concloents, i ell havia insistit en no veure res més que ombres grises.

Ara, ja sols rebia mostres de pena, de consol, i de desig prompte recuperació. Res de passarle·les, ni sopars, ni reunions, ni visites al seu apartament.

S’havia comprat unes ulleres negres totalment opaques, i s’havia assegurat de que no entrés ni gota de llum per enlloc. Amb l’ajuda d’un pal, va mirar d’aprendre a caminar així, per sortir de casa, a breus estones, en la seva nova vida de cec. Aquella mateixa tarda, feia dos hores, una noia al veure’l mirant de creuar un pas de vianants, el va ajudar, i al veure que ell es deixava agafar pel braç, li va demanar si feia poc que era cec, a lo qual ell va assentir.

Van passejar una estona, després de què ell li digués que feia dies que no caminava, i van prendre un cafè llarg, en temps i líquid. Ell tant sols va poder observar tota l’estona la seva veu, el seu pensament, la seva rialla, i el seu lleuger olor a sabó de llet amb mel. En un moment, ella li demanà que es tragués les ulleres, per veure-li els ulls, però ell si va negar, al saber que si ho feia la veuria a ella també. I en el moment en què ella l’anà a ajudar a aixecar-se de la taula, ell li va fer un petó, que s’allargà durant un minut clavat. Va ser el millor petó de tota la seva vida.

Per fi tornava a ser lliure, ara just començava a desaprendre de la tirania de la visió, de la tirania del món material, i per fi havia besat a una persona, i no a una imatge projectada.

Safe Creative #0910124675872

Alexandre Domènech

12 d'octubre de 2009


5 comentaris:

Rústica on 13 d’octubre de 2009 a les 1:44 ha dit...

M'encanta!! bona metàfora sobre la societat d'avui dia!

una abraçada!

Carmen.

Elvira FR on 13 d’octubre de 2009 a les 15:33 ha dit...

Bufa ! quin relat! potser hauríem de córrer tots a comprar-nos unes ulleres fosques....Com deia el petit príncep: l'essencial és invisible als ulls!
una abraçada ( a les palpentes)

yurenaguillen on 13 d’octubre de 2009 a les 16:00 ha dit...

Creo que cualquier estilo de vida es bueno si es lo que nos pertenece. Pero, pese a esa máxima inicial, es innegable que la sociedad actual está corrompida y nosotros nos consuminos con ella. Tus cuentos suelen tener una moraleja como una guía ejemplarizante.
Buena idea, Alex.
Un abrazo grande.

GAIA on 22 d’octubre de 2009 a les 1:52 ha dit...

M'ha encantat aquest relat! I penso igual que l'Elvira que hauríem de comprar-nos tots unes ulleres fosques. Per pensar, eh!
Salut

Fermín Gámez on 5 de desembre de 2009 a les 1:31 ha dit...

Creo que esa tiranía se viene abajo si logramos que la mirada misma se convierta en pensamiento y el pensamiento en sentido visual.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template