T'estimo, t'estime, t'estim

Imatge:

Alice in SoL's Land - Part I by ~SoLbizaRk

I porta'm

brodat a la teva brusa

o pintat en el teu somriure vermell.

Gronxa'm

de les teves arracades.

Volta'm amb els teus anells

i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.

Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,

menuda, entre goig i pena

abraçat contra el poema

que llegeixes d'amagat.

Fragment de “Menuda”, cançó de Joan Manel Serrat.

T’estimo, t’estime, t’estim.

Oblido bé els vint-i-nou anys que tinc darrera,

però recordo els vint-i-nou que tinc per davant,

recordo bé què en ells tu hi ets,

que mires sempre amb els mateixos ulls d’estima,

i el mateix somriure de cirera entre xocolata,

recordo totes les nits de somnis,

de malsons,

de febres,

de somriures,

de petons,

d’abraçades,

de fred,

de calor,

de plaer,

de roncs (fluixets),

de suors,

de gots d’aigua,

de llibres oberts,

de llibres tancats,

de cançons a l’orella,

i d’olor a canyella;

oblido bé tots els dies en què no hi ets,

fins i tot ara, que no hi ets gens,

o lluny,

o en uns altres braços,

o en un altre parlar,

o en una altra veu,

però recordo sempre que hi ets,

a partir d’ara, o de l’any que ve,

sempre què

un petó meu

cau en forma d’abraçada,

de mà sobre l’espatlla,

de copet al teu genoll,

o mig bes als teus llavis,

és un ahir menys i un demà més,

suposo què és perquè

t’estimo, t’estime, t’estim,

tant com a la paraula,

els versos,

la tonada,

Serrat i les seves cançons,

o la llengua en què t’ho dic.

Alexandre Domènech

en algun lloc d’un camí a mitges

26 de novembre de 2009