“Penso que sóc jo qui ha canviat: és la solució més senzilla. És també la més desagradable. Però en fi, cal que reconegui que sóc propens a aquestes transformacions sobtoses. El que hi ha, és que penso molt rarament; aleshores sense que me’n adoni, s’acumulen dintre meu una munió de petites metamorfosis, i després, el dia menys pensat es produeix una veritable revolució.”
De Jean-Paul Sartre, en “La nàusea”.
Al final de l’arc de Sant Martí
M’agradaria parlar de la nuesa dels arbres,
que mica en mica es va aproximant,
i com van perdent les seves fulles
com els calendaris mentre corre l’any,
m’agradaria parlar del soroll que el bosc
feia l’altre dia, és a dir del seu silenci,
i del tacte de les pedres en els meus peus
mentre corria sota l’esguard de la lluna trista,
però no puc fer-ho, no trobo les paraules avui,
no sé parlar de moltes coses a part de tu...
M’agradaria parlar d’aquelles peces per a piano
de Yann Tiersen que vaig escoltar fa ja temps,
i que ara torno a escoltar abans d’anar a dormir,
de “La dispute”, o del “Vals des monstres”,
m’agradaria parlar del tacte del cotó en la pell,
de la olor a menta d’aquell sabó que faig servir,
i de la olor a menta de la pell i el tacte del cotó
en ella, quan arriba la nit, i poc més que pell sóc,
però el vers és lliure en el paper però no en la ment,
i no sempre escric al que vull escriure,
i a vegades escric al que no vull escriure...
M’agradaria escriure a aquella història que hi ha,
d’un arc de Sant Martí que surt després de ploure,
i que si el seguim, entre mig de tots els seus colors,
al seu final trobem una olla plena de modes d’or,
m’agradaria escriure a aquella vella coixa que parla
sola mentre empeny un carretó pel carrer major,
o a aquella vella que venia fruites, verdures, i olives
en una botiga fa anys, i que ara ja deu de ser morta,
i oblidar-me de què tant sols sé escriure’t a tu avui,
de què abans d’anar a dormir, si acluco els ulls, et veig,
què si somnio, somnio amb tu, i l’endemà ho recordo perfecte,
i que al obrir els ulls i mirar el rellotge, torno a pensar amb tu,
i que jo, faig més cas als somnis que al que veuen els meus ulls.
Als tímids,
als qui tenen por del que diran.
Alexandre Domènech,
15 de novembre del 2009
en algun lloc d’un cafè de bon matí.
4 comentaris:
A part d'agradar-me molt el poema, són impagables les acotacions a tu mateix entre els versos...que al mateix temps formen part del poema però posen un contrapunt al mateix...Segueix així Alexandre!
Una abraçada poètica!
Acabo de descobrir Desert Humit i m'agrada. M'agraden els teus poemes.
Et faré visites.
En davant.
UI! et puc comentar perquè he obert un bloc, és clar. Aquest poema, senzillament,
m'agrada.***
Jo adheriria a la dedicatoria,per als timits deixe una escala per fer servir l´arc de sant marti de trampoli per a col.locar en cada estel els seus somnis i realitats. Endavant!!
Senzillament perfecte, dels que m´agraden per la intensitat i lo directe dels sentiments.
Una abraçada ben forta!!!
ANA
PD: seria un honor que feres servir alguna frase meua en les teues obres.
Publica un comentari a l'entrada