divendres, 18 de desembre de 2009

Així de lluny estic jo aquí.



imatge: ©2009 *CitronRouge


Safe Creative #0912165125033


When the night has come,

and the land is dark

And the moon is the only light we see,

no I won't be afraid,

no I won't be afraid.

Just as long as you stand, stand by me.

“Stand by me”, de Ben E. King


Així de lluny estic jo aquí.


Si tanco els ulls,

i al obrir-los veig la solitud,


que la solitud no tant sols es té,

sinó que es sent,

es palpa,

es toca,

es besa,


sóc feliç (però)

de tancar-los i veure’t,

perquè amb la solitud,

sé que encara continues amb mi,


cap rostre em fa perdre el teu,

cap mirada em fa emboirar la teva,

cap veu em fa oblidar la suavitat

de les teves cordes greus,


sóc feliç, perquè sé que ets...

en el fons, una part de mi,

separada temporalment,


i el temps,

(m’agrada pensar)

és circular, i tot torna, i res acaba,

- tal i com entenem l’acabar-


així que tornaràs,

tal dia,

tal nit,

tal vespre,


i viurem la solitud plegats,

perquè no es fan companyia,

aquells que en el fons,

són una mateix persona,


qui sap si....


... un dia et sentiràs vella,

i jo et sentiré més bella què mai,


si un dia et sentiràs cansada,

i jo descansat per reposar-te,


si un dia voldràs volar,

i jo baixar dels núvols de cotó,


queda’t amb mi,

mentre duri la neu en algun lloc,

queda’t amb mi,

mentre hi hagi un desert en el món,

queda’t amb mi,

mentre existeixi un soroll en la nit,


...


així de lluny estic jo aquí,

malgrat el somni d’una nit de Bach,


com l’ocell que ja no veu el niu,

perquè ha caigut sense saber volar,

- encara-


com una gota en l’herba verda

del cel grisós de tempesta,

del vapor de la calor, i del mar,


així de lluny estic jo aquí,

malgrat el piano, el desig, l’anhel,

i el somni d’una nit de Bach.


I sé que per ara no ets dins,

i què tampoc et tinc

- pel que la gent entén tenir-


però penso en aquell cec,

que tampoc tindrà mai,

ni al sol... Ni a la lluna...

- Pel que la gent entén tenir-


i que sent amor cap el sol,

i estima a la lluna, i sap veure,

que són lo més bell que existeix,


i que sense ells, no existiria la vida,

i que sense ells, tot seria tant,

tant, i tant diferent...


Així de lluny estic jo aquí,


malgrat el somni d’una nit de Bach,


com el cec del sol i de la lluna,


com l’ocell del niu que ja no veu,


com la gota que besa l’herba verda.


I jo aquí, amb tu però sense tu,

i tu allà, amb mi però sense mi.


Alexandre Domènech

16 de desembre del 2009-12-16

en algun lloc d’una primera nit de fred.




5 comentaris:

Elvira FR on 18 de desembre de 2009 a les 9:34 ha dit...

Bell poema Alexandre! Així de lluny i així d'aprop...estàs
com el comentari perdut en un oceà
com un bloc com una llibreta orfe de mans
en algun lloc de cap lloc enllà on no hi ha espai
ni temps ni mots sinó el no-res en el silenci dens d'un cor inmens

Lluvia on 18 de desembre de 2009 a les 9:57 ha dit...

Senzillament precios!!! Quin ball més elegant de les metàfores.
Jo aprofitava també a banda de llegir-te i gaudir amb les teues lletres, primer que tot disculpar-me per no entrar gens...Però no m´he oblidat eh?? i segon i més important desitjar-te unes festes genials i un 2010 que supere totes les teues expectatives més altes.

Un abrasot enorme.

ANA

Yurena Guillén on 26 de desembre de 2009 a les 3:31 ha dit...

És sens dubte el meu poema favorit.
M'encanta i no punt res més.
Una abraçada gran.
Està ben escrit? jajaj

GAIA on 28 de desembre de 2009 a les 11:01 ha dit...

Doncs espero que no et sentis tan lluny com descrius en el poema.
Molt bonic!
Bones festes!

MIA on 29 de desembre de 2009 a les 10:26 ha dit...

Poema molt maco, una abraçada de cotó.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template