Le premier jour du reste de ma vie.
La veritat més gran continua residint en el silenci més profund.
El pes de la paraula,
carrega ma espatlla, fins a fer-me caminar tort,
el pes de la besada,
m’inflama els llavis i em fa fer petons al aire,
i sento a vegades, quelques vegades,
una càrrega dins meu enorme, que m’ofega
fins a la mort, fins a la tristesa enorme,
i crec que deu de ser el pes gegant,
de tots els tresors, de totes les moixaines,
de totes les frases, de tots els mots bells,
que duc a dins, i que encara no he entregat,
mai, a ningú, a cap dona de nàixer i de mort,
fa molt anys, els “paisatges del desencant”
varen ser interiors, vers el cor ensopit,
i ara, el desencant, el desencís,
és cap a les filles i als fills de l’úter,
no sóc immortal, ja ho sé prou bé jo,
però no perdo ni un segon del meu iris
en l’enveja, en el rancor, o en l’odi gratuït,
si odio, que sigui de manera franca i justa;
no tothom mereix la meva estima,
no tothom mereix el meu odi,
el primer dia de la resta de la meva vida,
comença avui de manera forçosa,
no en queda altre,
no hi ha opció,
-o si, sempre pot ser un nou dia;
però el meu és avui-
vaig parlar del Sol, i de mirar el Sol,
però no sabia que si mirava massa el sol
m’acabaria cremant la retina i el sentiment,
i els oblits del sol, que ni ho sap que és combustió,
poden fer tant mal com oblidar una tetera a la cuina,
i ja puc començar a dir allò de my name is nobody,
ja que començo a entendre les portes de la percepció,
i si estic enamorat, segurament ho estic,
de les paraules, de la poesia que feres sorgir,
dels versos bells i dels no tant bells,
dels somnis que despertaren dins meu sobtadament,
i que enyorava tant com a Catalunya l’immigrant
en aquella cançó que canta la meva veu preferida,
- la meva Sílvia-
doncs si, he de dir que si, que malgrat el dol,
t’he d’agrair els somnis renascuts, els oblidats,
les nits al sofà davant de la llar de foc,
les ampolles de vi bo begudes en dos dies,
la poesia escrita i la no escrita (tancada sota clau
dins de la meva ment i de les quatre vàlvules).
le premier jour du reste de ma vie,
comença doncs aprenent a estimar a qui m’estima,
a tapar dins al llit a qui també em taparia a mi,
i a regalar paraules de somrís i orquídia
a qui també tingui per mi més que paraules buides
de significat però plenes de significant,
a qui no oblidi els meus ulls i les meves mans
al creure’s l’error de Freud al parlar d’Eros.
* El títol del poema “le premier jour du reste de ma vie” està extret de la pel•lícula francesa amb títol homònim.
Alexandre Domènech
4 de gener de 2010
en la divagació de quatre dies d’una nova dècada
8 comentaris:
M'encanta...
M'ha arribat fins el cor...gràcies per aquesta poesia tan maca que fas! Gràcies!!
Una abraçada estimat!
Romper con lo anterior y comenzar de nuevo es evolucionar. Hace ya varias semanas que se ha roto algo y que algo nuevo se ha creado en el estilo y el ritmo de tu poesía. Hoy, también en el fondo, en las emociones.
Bienvenido al primer día del resto de tu vida.
quart o enèsim intent de deixar-te un comentari ( per cert ahir et vaig enviar un correu electrònic desesperada de no poder escriure aquí un comentari....o sigui que no et dirés res més (si blogger em deixa) que bona poesia i bona filosofia pel 2010! i que siguis feliç! una abraçada !
a part de fer cara de fotògraf, també saps escriure.
aquesta ja no me l'esperava tan.
(ei, i he dit tan).
bon nom, veig que tot plegat és el contrari d'un desert. vaja, com el mateix nom diu.
aniré passant per aquí...
fins aviat.
Laia.
Àlex... has fet un itinerari al pensament, als sentiments que de vegades bojament ens creuen pel cap... en una primera lectura dóna una impressió una mica dramàtica, un xic extremista però es bo mirar àmpliament l’horitzó i tenir una mica (només una mica) les coses clares... em sembla que tu les hi tens...
un abraçada molt i molt forta... que els dies de la teva vida siguin plens a vessar de vida...
He quedat maravellada amb les teves paraules, certament m'han encantat.
Et sobra raó quan dius que no tothom mereix la teva estima però tampoc el teu odi, doncs sovint les persones s'emboliquen odiant sense adonar-se'n que estan donant més importància de la que es mereixen a aquells que els han ferit.
Sentiments difícils de descriure de "Paisatges del desencant" transmets que contrasten amb la sencillesa i bellesa de l'enamorament de les teves paraules.
Massa foc ha produït el sol, paraules que provoquen reaccions excessivament exotèrmiques, doncs m'ha arribat tot el calor.
Com sempre saps transmetre-ho tot!
Petons Àlex.
Quan de temps..!! i em trobe amb aquest paisatge de paraules plenes ..plenissimes de sentiments i sabiesa, també la traducció del anterior en castellà i català. La tradució es molt bona, i en català me agrada moltíssim (felicitats per als dos). Ets un gení de l´expresió, jugues i conjuges amb perfecció i tambe amb una serenitat que fa pau quan es llig, que es fa suau per als ulls, i que trobes que vols llegir-la de nou.
Una fortissima abraçada
lyria
Quan de sentiment abocat en aquest escrit... Et desitjo el millor del millor, bell fluir Alexandre.
Fins la propera, salutacions!
I m'agrada molt el nom "desert humit".
Publica un comentari a l'entrada