dijous, 9 d’agost de 2012

Nas, mocador, contenidor.





Poemes de pre-guerra.
II. Nas, mocador, contenidor.

“La resignación es un suicidio permanente”
Manu Chao.

Un mocador era l'entrada a la il·lusió
i un nas vermell el timbre del somriure.

El seu sonor riure com un pingüí
atreia la gent al seu voltant com un imant;
una caravana escalada conduïda
pels més petits, molts d'ells miniatures
dels seus propis pares, vestits com ells
i pentinats com el seu alter ego de cinc anys.

Avançava en corrua conduïda per un imam
de tres anys i mig de braços i abraçades grans,
que frenà davant del mig mag mig clown;

  • On és el mocador!
  • Jo he vist com desapareixia!
  • Segur que està dins el seu coll!
  • A bufat i l'ha desintegrat!

Un dels petits, d'ulls grossos i pigall,
avançà com avança el temps -inexorable-
i primer va passar a tota la canalla emocionada
i després al nas vermell i el mocador lila clar,

peu-plantat, mut, roig i esporuguit
va assenyalar els contenidors de davant seu;

  • Que busca aquella gent als contenidors?
  • S'està menjant unes pomes podrides!
  • Són pobres mare! Són pobres!
  • Perquè compren aquí i no al súper?

I el pallasso va cridar muak muak mok mok
tocant-se el nas... I no oblideu què (va dir):

Es pot creure amb les fades, amb la màgia,
amb les bruixes bones i amb els àngels
però no veure pobres i creure en la justícia....


En una calorosa nit d'estiu,
9 d'agost de 2012
Alexandre Domènech 

Safe Creative #1208092100731

1 comentaris:

Elfreelang on 10 d’agost de 2012 a les 4:47 ha dit...

bé ja veus que et segueixo llegint encar que estiguis gairebé absent d'aquest espai internauta....un poema filosòfic i amb molt contingut! bon estiu!

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template