diumenge, 10 d’agost de 2008

El llop estepari (III)


(...) Amb els dits calmosos i intl·ligents, anà agafant les meves figures, les de vell, de jo, d'infant, de dones, les alegres i les tristes, les fortes i les delicades, les eixerides i les feixugues, i les endreçà ràpidament sobre el meu taulell, com si hagués de fer una partida. Les figures anaren configurant grups, famílies, que ara jugaven, ara lluitavem, ara eren amigues, ara enemigues; tot un món en miniatura. Davant els meus ulls extasiats, deixà aquest petit món animat, tanmateix endreçat, es mogués, jugués i lluités durant estona, que en el si s'establissin pactes i es lliuressin batalles, que uns i altres festegessin, es casessin i es multipliquessin; de fet, era un drama ple de moviment i d'emoció, amb molts personatges.
Després, amb un gest tranquil, passà la má sobre el taulell, féu caure amb suavitat totes les figures, les amuntagà i, pensatiu, com un artista exigent, construí amb les mateixes figures un joc totalment nou, amb agrupacions i relacions d'interdependència noves. Aquest segon joc era semblant al primer: l'havia estructurat a partir del mateix món, del mateix material, però el to era diferent, el tempo canviat, els motius accentuats d'una altra manera, les situacions plantejades diferent.
Així, l'intel·ligent constructor anà estructurant un joc darrera l'altre a parit de les figures que eren totes bocins de mi mateix; tots els jocs, vistos de lluny, semblaven iguals, es veia clarament que pertanyien a un mateix món, que tenien un mateix origen i, tanmateix, cadascun era totalment nou.
-Això és l'art de viure -digués doctoralment-. Més endavant, vós mateix podreu continuar desenvolupant el joc de la vostre vida tal com vós vulgueu, complicant-la i enriquint-la; això queda a les vostres mans. Si la bogeria, en el sentit més elevat de la paraula, és el principi de la saviesa, l'esquizofrènia és el principi de tot art, de tota fantasia. Fins i tot alguns savis ho han arribat a reconèxier més o menys d'aquesta manera (...)

Fragment extret de "El llop estapari", de Hermann Hesse

_____

Certament que són les nostres vides, i a vegades ni ho volem pensar; els sans són els que no pensen més del que han de pensar, llegia avui, i qui sap si està en la raó aquesta infermera que deia això. Les nostres vides no és més que una figura, la nostre, de fang, que serà de jove una, i de gran una altra, però sempre serà la mateixa persona, rodejada de persones que aniràn interectuant amb ella. A vegades ens sentim atrapats, obligats a tenir certa vida, això és la nostra mort, la mort de la nostra llibertat. Mai podem viure per obligació, o com el Llop estepari, deistjar la mort per no poder soportar més la vida; desitjar la mort, és la malaltia, la malaltia de l'ànima.

Realment podem viure tal i com desitgem, si sabem jugar bé, si sabem moure bé les fitxes de fang, tant la nostra com la de les persones que ens rodegen: "aquest és l'art de viure", diu en el llibre Hermann Hesse, i és veritat, l'art de viure no és altre que saber que fer de nosaltres mateixos... No crec que existeixi algú interessant que no tingui el dubte fort de què dimonis fer de la seva vida, o si la seva vida es troba en aquell punt que ell volia...

"La bogeria és l'inici de la saviesa", o més aviat la saviesa és l'inici de la bogeria, es pot ser conscient de tot i permenèixer lúcid? No ho sé pas. Però crec que segurament existèxien savis no bojos necessariament, però genis no bojos, això ja ho dubto menys.

Què és la bogeria, per cert?

1 comentaris:

difistinto on 10 d’agost de 2008 a les 14:56 ha dit...

Contesto:
Aquell qui diuen que no es boig es perque sap construir la seva peculiaritat i explicar-la.De manera que es converteix en un boig entre un mon boig.Pero que sap com dir, com fer, com manipular les exigencies de la seva ment per mantindre la seva bogeria sense caure en el caos provocat pels seus moviments a contracorrent dels altres, al contrari, mou i desfa per desafiar-se ante la vida...
Els bojos son aquells que no saben com moure les seves exigencies intelectuals i no comprenen que l'acte d'innovació personal es explicable a un món de savis sense saviesa personal.
Hi ha qui no pensa mes del que ha de pensar, pero potser es perque en realitat no pensen, nomes saben jugar en prejudicis... no hi ha res nou per expressar al mon...
I jo et pregunto:
¿Que hi ha de nou en tu?

Petons,Mon.

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template