divendres, 8 d’agost de 2008

Estúpida butaca de pell falsa davant déu







La por dels anhels,
és forta com un roure de sis metres,
les seves arrels sempre he tingut als peus,
ni jo les veia, i molt menys tu, lluna pàl·lida;

fa ja uns set anys de la lluna dels desemparats,
set anys vivint en allò que vaig escriure, un dia,
sense saber que acabaria vivint en allò que mirava,
en la malenconia pura i dura (com roc) del res cert.

Maldestre és el meu timó, i maldestre el coneixement:
ignorància vine de nou a mi!
O millor que no torni a venir mai més? Mai més!

Conec que reconec el que conec... Somio que no somio...

Sóc jo i prou estúpida butaca de pell falsa davant déu,
sóc jo i prou el què tinc i el que visc, in eternum dies...
(si tinc sort)


Sóc jo i prou estúpida butaca de pell falsa davant déu;
i tu mai m'ho vas dir, era fàcil dir-ho: ... ets tu i prou!
Safe Creative #0808080882758

1 comentaris:

difistinto on 8 d’agost de 2008 a les 15:45 ha dit...

M'agrada aquest poema,veig l'home que conec.

Tu ets el roure, tu ets l'arrel, tu ets la lluna, el coneixement i l'ignorancia...

Tu ets l'home savi que conec.

Molts petons.

Mon

Publica un comentari a l'entrada

 

Desert Humit Copyright © 2008 Black Brown Art Template by Ipiet's Blogger Template